L'edició també és
això, tria, decisió, preferència, oportunitat. El que em sembla
greu, però, és que un editor no diga simplement «no m'agrada», i
au, indiscutible, clar i comprensible. No, pretén que això no és acceptable, que no ho fa cap editorial seriosa, que no coneix ningú que
ho haja fet (llevat dels secessionistes)... I quan li documente les
opcions, arriba el paroxisme: no llig els meus missatges perquè són
massa llargs i documentats. Es sent atorrollat. Per tant, no s'entera
que existixen Al cor, la quimereta
d'Encarna Sant-Celoni ni els exercicis d'estil de Raymond Queneau, no
s'entera del que diuen les gramàtiques de l'avl
o d'Abelard Saragossà, els diccionaris de l'iec o el d'Enciclopèdia
Catalana. Només sap que ell és qui mana i, per tant, això és el
que compta —i jo li ho reconec, és clar—, fent
bona la referència literària al cap d'ou que tampoc no deu
conéixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada