Llegint en el Diari La Veu l'article «La musa de quiosc: els perills de parlar en valencià» de Joan Abelló, a banda d'interés per anar al carrer Linares de Valéncia, a vore si encara funciona el local All i Oli —ja que Abelló el posa tan bé—, m'ha passat pel cap que mos dediquem massa a explicar-mos les baralles i disgusts sociolingüístics i no les alegries amb què vivim en el dia a dia, amb normalitat, sense esclats de felicitat, però amb petites dosis de somriures, o amb el desinterés neutre de la quotidianitat. Mirant-ho bé, hi ha una munt majoritari de persones que m'atenen i m'entenen en valencià —fluid o forçat, de tot n'hi ha—, o inclús que parlen en altres llengües i simplement miren d'endevinar què els dic en valencià. Al súpder —Consum, Charter, Mercadona, Carrefour—, el qui ven números de l'once, al forn del Tossal, al mercat Central —en consevol parà—, a Correu, a l'estanc, els missatgers que porten paquets a casa, al centre de salut, a l'autobús...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada