Em sorprén un clavill en els paraŀlelismes retòrics que estava establint Fernando Vallespín en l'article «El síndrome de Caín y Abel» (El País, 21.03.2021):
[...] sempre són més virulents els conflictes entre els qui es veuen més pròxims, com ara serbis i croats, catòlics i protestants a Irlanda del Nord, o —¿per què no?— catalans independentistes i espanyols.
Vaja, i és capaç de demanar-se ell mateix «¿per què no?». Crec que pareix clar que s'ho demana precisament perquè nota que està fent alguna trampa amb eixa comparació, que hauria de ser entre catalans i espanyols o entre independentistes i unionistes. ¿O és que u no pot ser independentista i espanyol? ¿O unionista i català? El cert és que també vaig sentir fa uns dies en la ràdio que Andrés Trapiello, d'una banda, generalitzava romànticament per a retratar com eren tots «els madrilenys», i d'una altra banda, ¡alerta!, precisava que no tots els catalans eren independentistes. ¡Quin descobriment! Això sí, esta volta no va dir res sobre el fet que hagen superat la majoria absoluta en vots i escons en les últims eleccions catalanes.
Alguns inteŀlectuals troben l'oremus —en lloc de perdre'l— quan es tracta de la santíssima espanyolitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada