Diu el meu sindicat, l’stas, que hui és el Dia dels Drets Lingüístics del País Valencià. Seguint el costum de bona intenció i activisme social, el sindicat diu que faran per promoure la «defensa del valencià»... Ai, diria que ja no ho estem enfocant bé del tot. Trobe que a estes hores hauríem de pensar que a qui s’ha de defendre és als ciutadans i ciutadanes discriminats injustament per motiu de llengua (o pel motiu que siga). La defensa de la llengua, de la igualtat, dels drets humans en abstracte, si no es concreta en l'aplicació concreta real, són exhibicions èpiques habitualment poc efectives.
Fa uns dies, mentres anàvem revisant documents de la Generalitat, comentava amb una companya de bambolla pandèmica el fet que l’adreça d’una pàgina web d’una institució era, per al castellà, la pàgina principal, sense més sufixos; per contra, la versió en valencià era una subadreça d’aquella, una versió amb l’afegitó «/va/», un sufix indicatiu que s'ha gestionat la posició de la llengua: una posició subordinada, secundària. Ara, això sí, sort que tenim eixe apèndix, ¿no?, perquè moltes de les reclamacions encara les hem de fer per falta de versió en valencià de la documentació que fa pública l'administració.
El fons del problema continua viu —i la llengua també, encara que a recules, continua viva—, perquè a pesar que la societat ha aprés un poc a practicar el respecte als drets lingüístics —, la faena essencial i a mig fer encara la tenim massa sovint en la mateixa administració pública. La qüestó és atendre els ciutadans i ciutadanes que volen utilitzar la llengua i actuar per tal d’implantar protocols i procediments d’actuació de la mateixa administració que complixquen i facen complir els deures de l’administració en este sentit. La llengua no necessita defensa, sinó ús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada