Estava arreplegant l'obra dispersa pel meu ordinador d'Emili Casanova Herrero..., bé, sense grandiloqüències, estava posant un poc d'ordre als documents seus que tenia en carpetes diferents. I això que inevitablement vas llegint alguna cosa, moltes voltes per a trobar la data, que no sempre apareix impresa en el document. Això que vaig llegint i vaig notant que molts dels debats i de les propostes sobre el lèxic i l'ús de la llengua al País Valencià en què Emili Casanova ha fet aportacions els continuem regirant i, sempre a penúltima hora de tornar a posar farina, pareix que no sabem si estem cernent o ensalgant.
Tinc la sensació fa milanta anys, diríem, que mos va avançar la faena de pastar la massa lingüística. Ell i uns quants companys més de treballs i fatigues filològiques i socials. Mos ho vam llegir, vam aplaudir i vam renegar, però vam continuar pegant-li voltes al molinet sense acabar de resoldre quina és la matèria que tenim i quina obra volem fer o cap a on volem anar, si és que podem triar, discutir, esmenar i arribar a acords o a una competència de l'ús en les discordances.
Per exemple, convindria considerar què indicava Emili Casanova en l'article «A mi em diuen-a ell li diuen / jo em dic-ell es diu»:
En suma, l'ús freqüent d'esta construcció en les relacions habituals amb sobrenoms i el poc ús del prenom estengueren l'ús d'aquella sobre esta i es va passar d'una situació original de:
Es diu Joan / li diuen Pelat > li diuen Joan / li diuen Pelat
I està tan profundament arrelada esta construcció que ni el castellà ni la normativització ni la lògica han conseguit fer-la recular fins hui.
Emili Casanova es proposava a l'inici de l'article «intentar trobar una explicació a l'ús del valencià». Per tant, en eixe punt li faria un poc l'encontra, ja que, si podem explicar-ho, és que té alguna lògica. Tal com mostra, eixa lògica era una adaptació a les circumstàncies socials. També en este cas, tal com Casanova ha exposat en treballs diferents sobre la llengua general dels valencians, en lloc de canviar els suposats efectes i la conseqüència lògica, mirem de canviar la causa, és a dir, les circumstàncies (imposició del castellà, desús i menyspreu del valencià), i segur que el resultat serà un altre.
Al cap i a la fi, podem passar hores discutint que, el nom, fins no fa tants anys, mos el posen, no mos el posem. A poc a poc, amb l'ús dels drets i de la llengua, la cosa va canviant. Ja no hi tants malnoms, ara hi ha insults. La lògica i les circumstàncies, inspirant-me accidentalment en el que comenta i renega, segons jo ho veig, Pau Vidal («Les xarxes, paradís artificial (de la porugueria lingüística)», Núvol, 28.12.2020).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada