Han descobert estos dies un apunt d'un tal Martí Aiguadé i Proubasta (sembla que no es tracta del personatge de la sèrie Poblenou) que descriu una situació i un estil que mos ha semblat que estem patint encara al cap de més de vint anys de voluntat incansable de posar-li closses a la llengua general pensant que aixina podrà fugir més àgilment del castellà, com si el problema de l'ús o el desús del valencià tinguera a vore amb una improbable i discutible correcció normativa.
Al cap de més de vint anys, hi ha un boli roig sense quasi tinta disposat a censurar un per a massa clarificador, un possessiu que podria ser canviat per un pronom en ben ininterpretable i esotèric. He sentit ressonar dins de mi un bon grapat d'ocasions semblants en què vaig topant amb eixos «si escau» entre cards de la lectura. De les lliçons de la facultat de filologia, es veu que una cosa que mos va quedar ben clara és l'autoritat —i el plaer— de l'activitat censora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada