Afigc uns quants exemples més de persones que pronuncien «còvit» en la televisió. Són personatges més o menys rellevants com a indicació de l'ús general d'eixa pronúncia que trobe que s'ajusta més a la pronúncia de les paraules acabades en «-vit», «-vid», «-bit» o «-bid» (veg. Fitxa covid-19).
Tinc la sensació que algunes entitats de referència per al valencià-català s'estan deixant entelar la perspectiva per alguna inèrcia «defensiva» o per una voluntat estranya de «corregir» les tendències que no els semblen ajustades a algun patró estilístic que tenen com a plantilla prefixada sobre el que ha de ser la forma del registre formal, literari o docte, amb l'agreujant que pareix que pensen que eixos registres no es generen amb l'ús i l'intercanvi lingüístic, sinó amb una prescripció normativa.
Eixa perspectiva em sona d'altres èpoques, de l'ensenyament de fa anys, que jo associava al franquisme, el castellà imposat, els acadèmics rancis que no sabien aclarir-te perquè accentuaven o deixaven d'accentuar «fué» o les majúscules. Em pensava que això ja havia caducat i havia segut substituït per una visió democràtica amb aportacions pedagògiques i docents enfocades a guiar i facilitar l'ús en lloc de castigar les desviacions dels dogmes.
La millor compensació per a la llengua seria activar tots els seus mecanismes creatius en qualsevol àmbit en lloc de conformar-mos amb els formulismes encapsulats i estèrils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada