divendres, 20 de novembre de 2020

Un altre vint de novembre


Hui és eixe dia eixe que pareix que encara mos ve al cap als que tenim una edat: el dia que va morir Franco i que mos van enviar cap a casa uns dies, no recorde quants. Sí que recorde que em vaig passar un temps mirant per la tele la provessó de persones que passaven davant del fèretre del dictador, aquell dia i, més avant, cada volta que repetien les imatges, sempre esperant per si vea passar un tio meu que me s'havia clavat a mi en el cap que devia haver anat a acomiadar-se de l'amo que li havia proporcionat la faena d'algutzil... Seguint la mateixa fantasia infantil, la meua germana, més menuda que jo, tenia més mitificat encara aquell tio, ja que es pensava que era Franco mateix. La meua germana, quan tenia sis o set anys, devia haver deduït d'alguna manera que això de ser «franco» era un càrrec o una faena important, i per això li l'adjudicava a son tio estimat.

Ara mateix, en 2020, em sembla que encara tenen més ressò en els mitjans les misses catòliques que es fan encara pel dictador que la coincidència que hui és la data de publicació del Tirant lo Blanch, uns quants anys i segles abans (en 1490).

Sortosament, les misses no solen concloure amb cap milacre. Quasi segur que tampoc faran que Tirant ressuscite, cosa que sí que haurà passat en la lectura que deuen haver emés ja per Ràdio Cocentaina. La literatura no és un milacre, però sí un petit encanteri democràtic que convé celebrar.

Cap comentari:

Publica un comentari