Encara no «silbem»

Pensem amb tantes metàfores i figures de pensament que parlem de la llengua com si fora un ésser viu que patix les accions meteorològiques, ambientals, jurídiques, socials, etc. De tant en tant crec que convindria recordar que els qui necessitem salut de tot tipus (sociolingüística inclosa) som els parlants, a més d'autonomia i autoestima en molts casos.

Em sembla preferible enfocar les persones i evitar atribuir les necessitats dels humans a la llengua, que n'és un apèndix, una part substancial dels atributs humans. Aixina podrem assumir que els qui l'encerten o no en l'ús i el tractament de la producció lingüística, són les persones, els gestors, tots en general. Aixina podríem mantindre i recordar que el català-valencià no té cap problema, és una llengua com totes les altres.

És possible que parega que som massa dependents de la influència del castellà, de l’anglés o d'altres llengües, i això serà aixina si no podem decidir una altra cosa, perquè la pressió del desús de la llengua pròpia davant de l'ús d'una altra fa que el nostre punt de vista més usual estiga condicionat per eixa influència, que es convertix en un sentit comú quasi insalvable.

Si vixquérem en un món possible alternatiu, no sabem què hauria passat. Per exemple, en eixe món imaginat, tal com ha passat en alguns casos, podríem dir «piular» o «xiular» en més casos dels que són habituals hui. De fet, els àrbitres de futbol «pitaven» quan jo era menut, però quan les retransmissions esportives van dir que «xiulaven», ho vam acceptar.

En el meu dia a dia actual, l'olla a pressió d'eixes «de sempre» sí que «xiula». La llavadora ja no «pita», com feen no fa massa, sinó que fa una musiqueta. Ara «sona». La cafetera que tinc, ja no bufa ni esbufega tampoc (i podria estar rebollint el café fins que me n'adone).

Els mitjans són l'instrument més potent per a implantar tendències. El mareig de les «taules de negociació» que encara continuen sent «meses» per a alguns periodistes (i sindicalistes i polítics...), és una mostra de les possibilitats i del que decidirà al final el sentit comú. Mos assentarem a la mesa en silles a berenar bocadills de jamó i ques.

La llàstima és que és ingenu pensar que obtindrem resultats diferents sense canviar els procediments. En Google Llibres hi ha un cas de «l'àrbitre va pitar» (1957) i set de «l'àrbitre va xiular» (actuals). Vista la realitat de l'ús diari, no sembla que l'instrument literari siga suficient per a l'ús i per a la forma de la llengua que voldríem.

Els mitjans (i el cinema i la premsa, etc.) en castellà són més rellevants i influents que els mitjans (precaris o derivats de la traducció automàtica) en català-valencià. Per no parlar de la política i la gestió lingüístiques. Al País Valencià hi ha una tendència absurda en alguns àmbits que menysté i devalua les formes encara usuals (mos-vos, ordre de pronoms «me se», -tlar, participis en -it, demostratius simples, accentuació occidental, variants lèxiques de proximitat...). Pareix que hi ha qui es pensa que la normativa (l'assaig, la literatura, la ciència) ha de ser alguna versió del català oriental (ens-us, ordre de pronoms «se me», pronoms en i hi com si calguera posar-ne a tort i a dret, participis -ert, demostratius reforçats, incoatius en -eix, accentuació oriental, variants lèxiques del DIEC...).

En fi, dubtant sobre si els àrbitres xiulen o piten, si «silbaren», mosatros «xiularíem» (i acudiríem, com proposava Lauren Bacall en aquell film). Tot i que m'estranya que encara no «silbem».