Estàvem pensant en el fòrum de l'aoetic sobre variants i alternatives tradicionals (com ara xiular, siular, piular, sonar...) en lloc d'una forma (pitar). Esta l'ha estesa com un fenomen climàtic la pressió i la imposició del castellà com a instrument de predomini i degradació dels drets i llibertats dels qui preferixen continuar utilitzant una altra llengua, com el català-valencià, llengua que hem aconseguit que siga oficial i que voldríem que fora un element d'ús i de coneiximent, no una arma d'imposició i alienació cultural. Ni un fenomen atmosfèric passatger. Uns quants colpets més de destiŀlats sociolingüístics i legals enfadosos i note que me s'empastra i embolica com un conte de ma uela que no tenia final i que em divertia molt quan era menut.
En eixe moment he recordat un article infumable de diumenge passat i he amollat una altra cosa:
Havia escrit alguna cosa per a dir, però quan ja tenia un roll escampat (i un rotllo massa conegut), em passa pel cap que la idea de fons és que no podem adjudicar a la llengua l'estat jurídic i sociolingüístic dels parlants. Si volem canviar això últim, no serà maquillant la forma de la llengua (que és al que mos dediquem professionalment quasi tots). Tan bones són unes paraules com altres (el fetitxisme de la forma no resol res, tal com diu Albert Pla): per tant, xiular, piular, sonar, tocar, pitar..., no eixirem de pobres.
El problema és el dret i les oportunitats de fer ús de la llengua. Encara no «silbem», però es fa ben difícil piular contra l'omnipotència apresa quan vivim en una subordinació impresa en les normes (i en l'article de Vargas Llosa de diumenge passat, que no me se passa la tristor de pensar que s'ho deu dir i s'ho deu creure).
I una altra expressió tòpica de ma mare (i de la meua família carcaixentina): «el que pita és Pallardó». Cultura de sainet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada