Atzar autoritari

Dia en l'apunt d'ahir, «en el nostre sistema de regulació de la llengua, on hem previst autoritats legals per a eixa finalitat normativa oficial», perquè el cas és que, si haguérem tingut uns altres referents socials, culturals i jurídics, si haguérem vingut d'una tradició diferent o mos hi haguérem pogut encaminar en algun moment, possiblement mos haguérem pogut estalviar les entitats normatives oficials, els legalismes diccionarials, la burocratització de la llengua.

Els referents per a l'ús i l'aprenentatge hagueren pogut ser la conversa amb l'entorn personal, la lectura de llibres, diaris, revistes, els mitjans audiovisuals, la guia dels diccionaris i les gramàtiques d'autors diversos avalats per la qualitat de la seua faena, en una combinació estilística en tensió permanent entre el control social i la creativitat de la reivindicació i el progrés educatiu i econòmic.

No ho vam fer, i és possible que fora una sort per als valencianoparlants, tenint en compte d'on veníem. Però ara pareix que aspirem massa a arribar a eixa posició que combina el domini i la dependència, una combinació que vegem (sobre)representada en les institucions jerarquitzades que viuen de la tensió entre l'arbitrarietat i la hipocresia, el poder personal i la submissió simbòlica a l'esperit col·lectiu... Anava a citar allò del film Bananas de Woody Allen:

Els ciutadans s'hauran de canviar la roba interior cada mitja hora. La roba interior es durà per fora per a que pugam comprovar-ho.

Però veig en «The mad man dictator has arrived» (Joe Seldner, 08.03.2017) que és una citació dúctil aplicable a entorns diferents. Mirant-ho amb fredor, els camins per a fer la faena d'una certa manera no corresponen només a un sistema social concret. L'ètica personal i el nostre comportament quotidià mos impulsen. La forá jeràrquica o cap la taula de diàleg: són sistemes de regulació social que marquen tendències, però que no garantixen resultats. Ah, i l'autoritat de l'atzar, que acabaria distibuint el món a mitges.