Al cap dels anys, Takse s'ha decidit a llegir-se La casa de Paco Roca. Li ha agradat. Diu que es llig ràpid. Ha trobat que hi ha vinyetes que varien poc i que pensa que pot ser un poc tediós anar repetint els mateixos dibuixos... El seu interés pels còmics és mínim, però este li va pegar per llegir-se'l després que el comentaren en la ràdio fa uns dies, en una conversa que tenien entre dibuixants, Paco Roca inclòs. Un impuls molt concret i puntual. Al cap i a la fi, l'única referència que té de còmics són els Mafalda de Quino que s'estilaven quan érem menuts. Crec que ja no en va llegir més.
En canvi, el nostre company Manel s'ha endut com cada divendres una motxilla plena de còmics que devia pesar un quintar, perquè ara li agrada firar-se'ls i bescanviar-los —encara existix això— en tapa dura. Diu que s'ha fet molt sibarita.
Enguany no hi ha dinar de Nadal i, per tant, els còmics que regale al nebodam, que també solen ser de tapa dura —els llibres; els xiquets i xiquetes són prou tendres encara—, hauran d'esperar millor ocasió. En tinc alguns ja arreplegats, però si m'espere és possible que en trobe amb el tema de la pandèmia, que seria una forma de fer persistir en la memòria esta etapa de la vida. Agradable en la forma dels dibuixos, però intensa i transcendent en el record de l'experiència. Com alguna de les tires dels Mafalda que encara són un suport ètic i sentimental per als nostres dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada