Gramàtica i estil

Per a treballar amb rigor en estes coses de la lingüística quotidiana, convé diferenciar clarament entre dos obres amb utilitats i intencions semblants, però que tenen missions diferents: una gramàtica i un llibre d’estil. Les definicions del diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua donen unes bones pistes per a entendre la diferència entre unes obres i altres:

gramàtica f. LING. Conjunt de normes relatives a l'estructura d'una llengua que s'han de seguir per a parlar-la i escriure-la correctament.

llibre d'estil m. GRAF. Llibre que conté les normes editorials d'una empresa o d'una institució.

M'ha passat pel cap eixa distinció després de vore un vídeo instructiu i visualment ben realitzat del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València basat en la Gramàtica zero de Francesc Esteve i Josepa Melià (2011). El vídeo dictamina que un nom propi que fa de complement directe ha de ser introduït sense preposició a davant. Això ho diuen algunes gramàtiques, però cal saber que incloure eixa preposició és un ús corrent, general; de fet, és una opció exposada per la Gramàtica normativa valenciana, que diu:

Crec que és esperable i convenient, i supose que deu ser una pràctica habitual, que la Universitat de València diferencie entre el que són les seues preferències estilístiques (el seu llibre d’estil) i el que són les normes gramaticals fixades per les institucions normatives de la llengua, entenent que la normativa oficial per a la llengua és elaborada i fixada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears.

Les tres institucions tenen el mateix grau de prevalença a l’hora de fixar què és o no és normatiu. Per contra, l’abast de la seua oficialitat és diferent i es cenyix oficialment al territori de cada país (País Valencià, Catalunya i Illes Balears). Amb tot, pel que fa a l’ús dels ciutadants (quotidià, literari, científic, recreatiu...), a més de les opcions que done cada institució, podem seguir la normativa d’una, de l’altra o de totes en conjunt. Hem de pensar que són normatives inclusives, és a dir, que un tret validat per una institució, és vàlid per a l’ús general arreu (amb la possible excepció de l’àmbit de la burocràcia oficial).

El cas és que les tres institucions normatives estan intentant col·laborar per a conformar una normativa global que tinga la capacitat d'adaptar-se al context propi de cada territori. Seria una bona idea per a estendre el consens i l’ús entre la ciutadania, que les universitats públiques, que solen seguir i difondre criteris científics amb rigor i atenent els problemes i solucions preferibles per a cada objecte d'estudi i per a cada context social, aplicaren la màxima de no restringir innecessàriament i de manera negativa les possibilitats de la llengua, de la normativa i la riquesa de les varietats de cada territori.

Els registres formals i informals no estan absolutament predeterminats per la normativa, sinó que depenen de cada context, i són el reflex de les decisions estilístiques de cada institució o mitjà en connexió amb l'ús de la societat en cada moment. Resultaria ben negatiu per a l'ús del valencià general i de cada registre d'ús, convertir-los en font permanent de faltes i objectes de correccions innecessàries quan es tracta de qüestions opcionals avalades per les institucions normatives (per una o per totes). I pitjor encara si es pretén imposar com a «gramàtica» el que és «estil».