En la cadena ser este matí el periodista contava la notícia d'una persona que ara, al cap de cinquanta-quatre anys, havia trobat sa mare biològica. Va ser un de tants nadons robats de l'època. El que resulta xocant de la notícia ha segut que el periodista es demanava retòricament «com és possible que això passara en València»... Qualsevol que el senca pensarà que la València de fa cinquanta-quatre anys era una València democràtica i amb garanties judicials i polítiques on podien resultar sorprenents fets que atemptaren contra les llibertats i els drets humans. Tics retòrics com eixe, que solen adquirir i reproduir alguns periodistes, fan que es perga la perspectiva sobre la història i sobre l'actualitat.
Només calia recordar que fa cinquanta-quatre anys València vivia immersa en una dictadura, la franquista. Per tant, no podia sorprendre res en una societat sotmesa a un règim de violació dels drets i les llibertats. Era una altra Europea, i una Espanya encara pitjor. Pocs anys abans, en una Bèlgica democràtica (Eldiario.es, 21.04.2018) —que pareix que ara haja fet molt de camí en un altre sentit— encara mostraven un «zoo humà»... ¡I dien que era humà! Democràcies d'aquells temps, és clar, i cal vigilar per a no banalitzar les seues deficiències. La informació que rebem condiciona la visió del món i els instruments que pugam utilitzar per a impulsar projectes socials i polítics. Per això hi ha qui combat referèndums polítics a garrotades en lloc de fer-ho pacíficament amb la legalitat i el dret. Encara que pugues perdre, que d'això va la política democràtica: de guanyar drets perdent votacions.
Tal dia farà un any que un periodista s'estranyarà retòricament que no es pugueren votar certes coses en este país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada