M'ha sorprés trobar en la giec que dinosaure (i la resta de varietats de -saures) s'ha de pronunciar amb esse sorda. Jo els pronuncie tots d'acord amb el criteri general de l'ortografia: una esse entre dos vocals és sonora (com ara en casa o en rosa. En canvi, tornem a topar ací amb l'hàbit normatiu dels que fan i refan l'ortografia de crear problemes en lloc de resoldre'ls.
Fa uns dies (11.04.2018) comentava el cas de l'Haia, que la nova ortografia de l'institut, seguint l'hàbit, escrivia «la Haia». Ara veig que diuen (4.3.c) que la esse sorda en el dinosaure és deguda al fet que és un compost i que, d'acord amb un criteri tradicional —i ben poc justificable—, s'escriu sense duplicar la consonant, encara que no sone d'acord amb el criteri general. I qui vinga darrere, que carregue, podrien afegir.
El cas és que la paraula dinosaure és un compost, però resulta que, si no m'enganye (Atilf), és un terme manllevat del llatí científic, dinosaurus (llengua en què l'havia creat un anglés del segle xix). Deu ser per això que en francés accepten que eixa esse siga sonora, tal com indica l'escriptura. O vés a saber, perquè tenen una ortografia tan complicada que també els deu alleujar de tant en tant deixar-se dur per la lògica.
Finalment, trobe que Carles Riera indicava en una nota del Curs de lèxic científic. I. Teoria (1998): «197. Els termes en -saure es pronuncien amb essa sonora.» ¡Caram! Ho tenien ben a mà i per escrit. S'hagueren pogut estalviar eixa excepció. Però no. Per sort, la llengua viva va regularitzant allò que els normativistes desregulen, com en el cas del ben sonor «dinosaure d'en Daniel». Emocions i valors. Criteris i simplicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada