Em pensava que tindria algun problema amb la paperassa del registre de la propietat. La discriminació lingüística també té eixos efectes, haver de témer que arribaràs a un organisme oficial amb el temps just i no tindran la documentació en valencià, «perquè ningú no ho demana». ¿Per què ho havien de demanar els ciutadans? ¿Hem d'estar en campanya reivindicativa permanent? Segurament deu ser això. En tot cas, la disponibilitat lingüística és una cosa que convindria regular i instaurar. Els ciutadans no «demanem» la documentació, perquè eixa documentació, al capdavall, «mos la demanen». Per tant, és l'administració qui «mos l'ha d'oferir», encara que falte un quart d'hora per a tancar la paradeta, l'han de tindre disponible.
En fi, la temor que tenia no s'ha confirmat, este llop ha passat de llarg i no he hagut de reclamar o de fer una queixa al síndic de greuges. Per contra, sí que els he colat la meua versió en valencià del document que calia registrar, una versió del document que m'havia passat l'advocat en castellà, però no tant en un castellà democràtic, sinó en un castellà encara massa prop del franquisme més genuflex. He provat a rentar-li la cara.
L'any que em vaig casar, vaig haver de traduir jo mateix tot el paperam de l'ajuntament. Puc dir que sóc el primer del meu poble que s'ha casat pel civil en valencià i amb uns documents fets al meu gust. Tristesa amb estil personal.
ResponEliminaSi més no, enhorabona pel casori i per ser pioner. Espere que els qui hagen vingut darrere s'ho hagen agarrat com a model.
ResponElimina