Lligams biològics

En pocs dies el «fet biològic» ha encavallat unes quantes defuncions que han convocat sentiments ben diversos. Un dia era la sorpresa que Rita Barberá Nolla s'havia esvanit finalment de la política, cosa que em va paréixer una broma amb poca gràcia quan m'ho van dir, però que, després, confirmada la mort, m'ha deixat amb una certa sensació d'alleujament perquè va arribar a vore que València, ciutat i país, es podia governar de nou en un sentit diferent, que la seua presència no era absoluta i que «mosatros» érem capaços de fer-li tres dies de dol institucional, perquè no som com ella. Un altra dia, el poeta Marcos Ana, que només coneixia per la seua militància i perquè era el pres polític tancat durant més anys en les presons franquistes. Res a dir, llevat de lamentar que segurament Barberá haguera preferit mantindre els honors municipals a Franco en lloc de penjar plaques de poemes de Marcos Ana en memòria dels afusellats del franquisme. Ara diu que s'ha mort Fidel Castro, però això ja no m'ha fet ni fred ni calor, perquè la meua infància i joventut estan més lligades a lamentar la deriva dictatorial dels personalismes que a alimentar els somnis de les revolucions alliberadores que van trontollar. Parafrasejant Zygmunt Bauman, tots serem residus humans.