Amb molta raó, Félix Ovejero («Los moralistas, los economistas y sus abuelas», El País, 04.06.2010) diu que ni som tan racionals ni tants els que ho són, ni una àvia amb rodes és un camió, per la qual cosa, les apeŀlacions als canvis de valors, o la millora de l'educació per a resoldre l'excés de cobdícia i els altres pecats que ens porten sempre a una crisi o altra, són bonismes pareguts als que acusen «els futbolistes de tractar el baló a puntellons».
En eixe mateix sentit, doncs, que Trillo i González Pons «inventen» (per no dir que mentixen, directament) acusacions i sentències al seu gust per a protegir el seu «amiguito» Camps Ortiz, forma part de la mateixa natura que impedix que les àvies amb rodes siguen camions, tal com que un assessor socialista em descriga els cementaris com el reducte on més es nota el progrés del valencià: cada volta n'hi ha més làpides amb noms en valencià. On jo veig un vaticini, ell hi veu un progrés.
Però, no, no cal molta educació ni cap canvi de valors per a apreciar que és un frau social que les institucions i empreses públiques facen secrets o confidencials els seus (con)tractes amb empreses fundacions, empreses publiques instrumentals o directament privades, tots eixos «negocis» que paguem els valencians d'amagat en el palau de la Generalitat, en paradisos fiscals, durant la visita del papa de Roma o del papa de la fórmula 1.
I com que no totes les àvies amb rodes són camions ni totes les mares saben fer paelles, doncs, ni els polítics són tots iguals encara que pugues sentir les mentires simètriques per totes bandes, ni tots els botiguers són uns lladres, encara que el teu no etiquete els preus dels productes i cada volta cobre una cosa segons el caràcter del comprador, ni tots els llanterners i arquitectes són tots uns destralers, encara que els teus ho siguen i, a més, et proposen factures sense iva.
Per això, si enmig de la crisi topes amb els anuncis per la ràdio del bbva i d'Unión Alcoyana, o amb un cantant de carrer mig cego que versiona Perales, tots en valencià, pots arribar a pensar que, com sempre, quasi tot està per fer. Si és possible o no, serà cosa de vore-ho, però no sembla impossible del tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada