Ho han repetit a tort i a dret, però ho oblidem sovint: Ballester Costa, empresari i secretari local del PP d'Oriola, arriba al parlament valencià a través de llistes tancades que elabora la direcció del seu partit i que els ciutadans no tenen cap opció més que votar o no votar. En eixa mateixa llista estava José Cholbi Diego, que ara és síndic de greuges, síndic que acaba d'incorporar —exposició «Fragments d'un any: 2009»— la censura de la llibertat d'expressió i d'informació com a pràctica democràtica..., és clar, només si la practiquen els seus correligionaris del Partit Popular. Ah, que ara ja no milita en eixe partit, diu. Bé, no paga la quota, deu ser.
Amb tot, eixe no és realment el problema, sinó simplement un reflex del grau de la nostra implicació i de la nostra possibiliat de participació en l'activitat pública: prop de zero. Però cal dir que això, al cap i a la fi, també ha estat possible perquè ha segut un alleujament per a moltes persones, poder viure allunyada del conflicte de parers i opinions, lluny de la confrontació i, en canvi, prop del consens permanent, al costadet de la simbiosi amb el criteri predominant o prevalent. Amb la inestimable coŀlaboració de les masses i les majories «naturals».
Pensant en estes coses, i casualment tope amb el web estosololoarreglamosentretodos.org on apareix una persona amb qui tinc relació i de qui sé que la mitat del que conta és una veritat professional a mitges i que el seu caràcter desbarata més encara. El cas deu ser que és la militància. No estic del tot d'acord amb les seues incoherències, però, bé, hem de tindre de tot i no es pot tindre tot. Per sort, el que predica —per molt que ho personalitze massa messiànicament— trobe que és positiu. Farem el que dius, però no el que fas, seria el cas.
Açò, certament, no té apanyo, però ho podem anar apedaçant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada