Plurilingüisme indòmit

A pesar de la immersió pressupostària en el parlament, he furtat temps d'ací i d'allà per a visitar el simposi sobre la situació i perspectives del plurilingüisme a Europa que ha organitzat l'avl amb motiu del vint-i-cinqué aniversari de la Llei 4/1983, que podríem considerar d'infausta memòria —i això li semblarà una barrabassada a algú; fins i tot m'ho semblaria a mi, si no em coneguera— tenint en compte el que ha vingut després.

És a dir, tal com ho veig, tant el pspv-psoe com el pp han pogut fer el que han fet amb la mateixa llei. Més encara, diria que a alguns del pp només ocasionalment els ha passat pel cap que calia modificar-la. De fet, entre aplicar a espentes el poc que s'hi pot llegir i no aplicar impunement el que s'hi diu més explícitament, han fet la viu-viu sense més acaloraments. I sabem que si els resultats no han estat pitjors en les estadístiques, ha segut per la persistència i tenacitat de moltes persones i famílies de tots els àmbits valencians.

He sentit hui el que dien François Grin, Miquel Strubell, Antoni Milian i Maite Puigdevall. Bastant interessants, en tots els sentits, perquè a pesar que tractaven l'àmbit del plurilingüisme a Europa, que ens pot semblar llunyà i inabastable, hem comprovat que té més efectes del que sembla a casa nostra —fins i tot de manera insidiosa—, i que algunes iniciatives individuals poden modular moltes coses, com ara cursos intensius de català per a universitaris.

No sé si tindré ocasió de demanar-los si el portugués no seria una bona autopista per al gallec —de la mateixa manera que la versió valenciana del tractat ho serà per al català en general.