L'encert de Fernando Savater

Em pensava que hui passaria el dia sense pena ni glòria, entre Pañella Alcàcer i Sanmartín Besalduch, complint la tasca de d'analitzar el mannà que ens cau del cel en forma de pressupost. Però he tingut un moment de lleure i he repassat un nou encert de Fernando Savater en forma d'article, «¿El final de la cordura?», en el diari El País (03.11.2008). Vejam quin és l'encert:

Tornem per on solíem. En el terreny de la política lingüística, per exemple, ja no n'hi ha prou que es puguen utilitzar totes les llengües oficials en el terreny educatiu i social: en algunes autonomies cal excloure i obstaculitzar tant com es puga la llengua comuna de l'estat, negant com a il·lusori el dret a ser educat en ella o utilitzar-la per a relacionar-se amb l'administració autonòmica. Els qui protesten davant d'esta malversació d'una legalitat pluralista són considerats feixistes i xenòfobs, hereus de la pitjor reacció o almenys crispadors amb afany de sembrar la discòrdia. Per altra banda, ja no basta que les creences i pràctiques religioses siguen respectades en el seu àmbit propi igual que també en les seues manifestacions públiques, encara que sempre a títol privat. Ara se'ns exigix com a necessari que l'església mantinga intactes tots els seus privilegis teocràtics de l'època passada i que fins i tot puga decidir quin tipus de valors cívics han de ser ensenyats en l'escola, sots pena de revoltar la feligresia clamant contra la persecució religiosa. Una reculada, dues reculades, diverses reculades...

Podem observar que un catedràtic de filosofia ben eixerit l'encerta quan disposa de la informació veraç i certa, que seria la segona «banda» del fragment, ja que tots coneixem que arriben a assoltar els bisbes quan s'ajunten. Reunió de pastors... En canvi, com qualsevol vianant mínimament ben informat del País Valencià, Catalunya o les Illes Balears sap perfectament, la primera part del paràgraf relativa a la política lingüística és totalment absurda de tan fora de la realitat o de tan directament basada en la mentira propagada per les fonts gens potables habituals. A més, això de la «llengua comuna» és un concepte que li s'ha apegat com la pallola. Espere que li se passe, tot i que una píndola de Juan Carlos Moreno Cabrera li aniria de cine. Certament, eixa part no té més substància que la comprovació que estem fent sobre els perills de la mala informació.

Eixos són, per tant, els efectes de la desinformació i les conseqüències de les mentires —en este cas, sense acabar en guerres en Iraq—, si és que volem creure que Savater no sap de què parla realment, cosa que dubte bastant des del dia que el vaig sentir ja fa anys ridiculitzar en Televisió Española les transmissions del futbol en basc que feia Euskal Telebista, no perquè ho feren bé o malament, sinó perquè era en basc.

És evident, Fernando Savater l'encerta sovint, llevat de quan es deixa lligar per l'argolla dels prejuís irracionals o de les informacions errònies.