Unes poques paraules per a Gaudí

Mirant això de la visita del papa Prevost, Takse m'assenyala el paronet que fan per a un canvi d'indumentària. ¿Com es diuen eixes peces que incorpora per a una cerimònia? No ho sabem segur, pot ser que alguna siga estola/, però hi ha diverses peces i no recorde els noms, ni tan sols en francés, que fa poc me n'eixien algunes en Les misérables de Victor Hugo.

S'acosta el moment que llegirà alguna cosa en català a Barcelona. Serà cosa de vore si un dels milacres que li adjudiquen a Gaudí no serà simplement que parlar en català en un acte públic internacional siga un fet quotidià, amigable i acceptat per la cúria espanyola. Seria un milacre del camp de la política lingüística. I en el cas de la trajectòria de Gaudí 🔗 també valdria allò d'ora et labora.

Cita dominical / 916: Jason Stanley

Quan l'educació, els coneiximents de les persones expertes i les distincions lingüístiques són menyspreats, només queda poder i identitat de tribu.

Jason Stanley, «How fascism works : the politics of us and them».

La foto del sàbat / 305

Les nimietats contants

Una nimietat, una minúcia, una menudència —esta només apareix en plural en el diccionari—, un bon no res, sí, hi ha coses que mos ho semblen fins que notem que alguns dels efectes que provoquen són desproporcionadament intensos, sobretot si són repetits, constants, permanents.

No sé massa si s'ha valorat com mos deu estar afectant als valencianoparlants no tan sols la indisponibilitat lingüística sistemàtica de l'administració pública, però segur que deu estar tenint efectes psicològics i socials. I més encara si la reclamació o l'exigència dels deures i el compliment dels drets es tergiversa i gira com un calcetí reinterpretat com a hostilitat, imposició, abús.

Tinc un curs pendent de l'ivap que es publicita en valencià, al qual accedixc des d'un web en valencià i que té l'obligació d'estar en valencià, que m'adrece a la seua bústia de contacta i em confirmen que «tots» els seus continguts estan en valencià, però que quan accedixc als materials per a començar a fer-lo, només estan en castellà. Sempre la mateixa frustració, el mateix disgust obligat i preventiu per voler viure com a valencianoparlant. Vorem què diuen.

Passant el temps

Mentres em pense que faig amb alguna de les subscripcions que em sembla que hauria de donar de baixa, tenint en compte els anys que done suport i la poca espenta que han tingut d'estendre l'aplicació de les idees que mantenen també al camp de la llengua, m'arriba un bolletí dels continguts de la revista El Temps. Faig una llista per orde d'aparició dels qui firmen els articles:

• Moisés Pérez
• Miquel Payeras
• Violeta Tena
• Miquel Payeras
• Miquel Payeras
• Moisés Pérez
• Víctor Maceda
• Moisés Pérez
• Miquel Payeras
• Jaume Fàbrega
• Esteve Plantada
• Moisés Pérez
• Xavier Aliaga
• Xavier Aliaga
• Víctor Maceda
• Àlex Milian
• Violeta Tena
• Àlex Milian
• Violeta Tena
• Eliseu T. Climent
• Eliseu T. Climent
• Miquel Payeras
• Àlex Milian
• Moisés Pérez
• Xavier Aliaga
• Moisés Pérez
• Violeta Tena
• Violeta Tena
• Àlex Milian
• Manuel Baixauli
• Blanca Garcia-Oliver
• Xavier Aliaga

A banda del temps, alguna cosa rara diria que encara està passant. S'intuïx prou clarament que a El Temps passa, o que passa.

Compressió temporal

Alguna cosa passa, el temps va comprimint-se, els mesos s'entrebanquen, els dies passen volant, les hores s'acurten... Per sort, la claror del dia s'allarga encara, però sempre arriba la fosca a deshora, quan els munts de brins i brosses que pensaves resoldre esperen pacients que t'acostes per a envolar-se amb el trist corrent que alces.

Arriba el missatger sud-americà que entén els números que li dic. Ho fa com si els entenguera. Em du més material per a cremar hores, si això fora possible, que ja vorem.

La tauleta

«Al qui no té faena, el dimoni li'n dona», era la versió de ma mare. N'hi ha qui la diu amb algun déu que atre, però trobe que la idea és la mateixa.

La cosa és que m'ha arribat l'hora d'obrir la capsa de la tauleta gràfica XP-Pen i, per tant, no és només la instal·lació, sinó el munt d'opcions configuració i les decisions impossibles de pendre mentres no entenga què estic fent o què estic tractant de fer. Si es tractara només d'un teclat, encara, però la part de la llapissera i la superfície on l'he de fer anar són la part que necessitarà un poc d'entrenament. I més encara en Ubuntu, on caldrà descobrir quins programes són més apanyats i útils.

Espere no torbar-me massa, que ja tenim una edat per a segons què i m'arriben miraes maliccioses des de les estanteries. No sé si els deportaré aprofitant el desastre ètic europeu.

Mil metres a la vora

Vora huit-cents quilòmetres a més de mil metres, resseguint cigonyes, àguiles, falcies, merles i estornells, apreciant la flor de les roses canines i les espigues encara verdes, espiant la lluna grossa que apareix per darrere la fosca de la muntanya. A vora mar la cosa continua pastosament lleganyosa, corrosiva i malicciosa. Hi havia alguns punts de neu encara per allà, però toca anar fonent-se en vagues que eduquen i pressuposts que malmeten l'educació.

Cita dominical / 915: Anna Alsina

A casa també, quan no sabem una cosa la busquem en un llibre. I també t’has de rentar les mans.

Anna Alsina, «El primer pis», Catorze, 28.05.2026. 🔗

La foto del sàbat / 304

Moixernons

Hi ha qui en diu moixernó (Calocybe gambosa), i al restaurant mos el trauen, en castellà, com a perrechico, que deu ser el nom que té a Sòria (el DRAE no el coneix). Ratllant-ne una miqueta, afiges un toc humit i lacti.

Tots els divendres haurien de fer eixa olor de resina de pi roig.

Al vol

El tiŀler insinua les flors. Uns veïns mos diuen que podem agarrar fulles per a secar-les i fer-mos infusions. És costum fer-ho. És un alleujament per al final d'un dia carregós que no tornarà mai a passar per la mateixa plana del calendari.

Calentor a les orelles

Aprofite unes pauses per a compondre unes quantes fitxes 🔗 que tinc entre esborranys diversos esperant pausa i frescor mental. Difícil, la calor mos ha assaltat sense massa contemplacions. A més hem d'estar escoltant amb l'aire viciat els debats cutres de farinots i aiguarelles del parlament valencià, on pareix que s'enfronten la malíccia i la impotència contra la tergiversació, l'engany i la mentira. Pràcticament no hi ha res a traure a carregaor.

La ventilació i el ventilaor que tinc baix la taula no em lleven la calentor de les orelles cobertes per les esponges dels auriculars. Calentor física i mental.

El set

Cada dia, mentres li pegue les set punxaes amb el ganivet a l'ou que posaré al microones, em passa pel cap l'hebreu, no sé per què, però m'ho suggerix eixe set que no compte amb els llavis, sinó mentalment. I del set que no sé quina relació té amb l'hebreu, passe a pensar en l'autora de còmics Rutu Modan,🔗 de qui no sé res des de Túnels i La propietat. I cada matí em demane en silenci el perquè d'eixes rutines mentals espontànies. No tinc cap resposta, i procure no punxar més de set voltes, a pesar que el huit és el número de la sort per als xinesos. Per ara no m'allargue tant.

Inducció moral algorítmica

S'acumulen els indicis. En temps d'inducció algorítmica cap la desconnexió moral, ja són proves i certeses. En diuen periodisme, però també instrucció judicial o investigació policíaca, amb combinacions gens atzaroses.

He fet un escorcoll en ma casa i he descobert alguns pots amb ¡centenars de monedes! ¿Avarícia? ¿Diners negres? ¿Patologia numismàtica? ¿Ma uela em corrompia des de la més tendra infantesa? Ves a saber. Les cares de Franco, Joan Carles I, Marianne, la reina Isabel II d'Anglaterra i altres personatges metàl·lics em miren de perfil, com si em giraren la cara, com si pretengueren ignorar-me.

Cita dominical / 914: Léon Blum

No hi ha antídot contra el verí de la calúmnia.

Léon Blum, fragment del discurs pronunciat en el funeral de Roger Salengro, 22.11.1936.

La foto del sàbat / 303

Ve a pegar una miraeta.

Les coses que ja no existixen

Fa uns anys em semblava ben lamentable i desficaciat que en el parlament valencià els polítics abusaren de la retòrica patriotera militar derivada de la concepció essencialista romàntica o feudal pel que fa als sentiments de pertinença o identificació identitària respecte a un país, nació o pàtria. M'esmussava sentir com es confrontaven les polítics no amb alternatives ideològiques o amb interessos diferents o oposats, sinó amb la traïció. I pitjor em sembla quan ho feen polítics d'esquerres —encara que tinc ben assumit que n'hi ha fatxes de dretes i fatxes d'esquerres.

I ara, passat el temps, és possible que l'edat m'haja fet més sensible o alarmista quant als contiguts dels discursos polítics, però també tinc en compte, com escrivia Víctor Hugo en Les misérables , que «les falsificacions del passat adopten noms falsos i fàcilment s'anomenen futur», és a dir, que només som capaços d'inventar noms nous, però la substància és la mateixa, per molt que tendim a pensar que l'actual és més destrellatà.

Aixina i tot, sí que és més greu caure ara en retòriques polítiques atrabiliàries, perquè per a això s'ha inventat i conreat el passat, per la la utilitat que té per a ajudar-mos a aprendre dels encerts i a evitar els errors. Però no, tenim la dèria que la repetició de les estupideses du a l'encert.

Seguint Hugo, «mentrestant, estudiem les coses que ja no existixen».

La pols dels alts

He fet neteja dels alts. N'hi havia més d'un pam. Aspiradora i drap humit amb desinfectant. Sort que acabava de carregar l'aparell i l'he pogut posar a més potència de l'habitual, perquè la pols plantava cara. Ja fa calor, pantalonets d'estiu per fi.

I sí, també podem pensar que en atres àmbits de la vida convé fer neteja dels alts de tant en tant. Sembla que n'estan fent, però diria que mos ho volen fer creure.

Les mosques prioritzen

Dins de poc, estic segur que la prioritat ja no serà humanista ni universal, sinó que serà la varietat nacional valenciana —dels que tinguen el superior de qualsevol atra llengua i el mitjà de valencià: això també és prioritat nacional a la valenciana—, és clar, perquè per què havia de passar per davant d'un valencià un madrileny o un andalús, que ves a saber quins imposts estan deixant de pagar i quin i venen ací a aprofitar-se de les places i les platges mentres mosatros treballem i cotitzem per a que ells tinguen ànsies colonials caduques i contaminants.

Ep, i la cosa també s'ha de mirar per pobles i per carrers. A vo si s'han pensat els que viuen pel carrer de Dalt o pel de Nàquera que han de poder dur impunement els gossos a pixar i cagar al carrer de Palomino... Un xorrollet d'aigua no ho apanya. Les mosques ho certifiquen.

Podien i ho estan fent

La frase era clara i, alhora, pareixia innòcua: «Qui puga fer, que faça». Però es veu que va ressonar en les cúpules policials i judicials. Al cap i a la fi, el mal ús de la policia i la justícia no és tant perseguir o condemnar injustament, sinó tindre entretinguts entre jutjats, comissaries, escrutinis i juís els rivals polítics. I està clar que poden fer-ho i ho estan fent. Mantenella va dir aquell.

Una torcaeta al disc

Intenten posar-me un ordinador nou. Comencen per traslladar tota la meua informació a un disc dur extern. Es passen tot el matí per tal d'aconseguir-ho, primer, perquè el disc dur portàtil no funcionava bé i, després, perquè tinc una acumulació d'arxius que tomba de tos. M'hauria d'haver enrecorda't fa uns dies de traslladar bona part d'eixes carpetes a un disc, cosa que solc fer un dia abans d'anar-me'n de vacances. Els el podria haver deixar netet i el tràmit haguera anat com una seda.

Hi ha hagut un moment llarg en què s'ha bloquejat el trasllat d'arxius en un pdf titulat «Russie en 1829»... M'he quedat pensant què devia ser això, em sonava, però no m'ha vingut al cap. M'he de preocupar un poc de centrar més les meues apetències ocasionals i, si és possible, de pegar-li una torcaeta al disc dur abans de rebre visites.

Cita dominical / 913: Elisa Beneyto Gómez

Mirem més els mòbils que els ulls de l'altre i, quan es debilita eixa mirada compartida, també es debilita l'empatia.

Elisa Beneyto Gómez, «Matar un rossinyol», El Grat, abril 2026.

La foto del sàbat / 302

Mos visita la migradora dels cards (Vanessa cardui).

Nispros als balcons

Takse m'ha fet eixir de la cova després del matí carregós de faena, un dinar italià i una becaeta curta: m'ha dut al Centre d'Art Hortensia Herrero al carrer de la Mar de Valéncia —ja es pronunciava amb accent tancat quan es va fer l'edifici—. Després de les quatre gotes de mitjan matí, s'agraïa el solet mentres eixies al pati o a la terrassa de dalt amb vistes al nord, teulaes, cúpules i campanars.

Edificis molt ben ideats, restaurats, acabats i mantinguts, obres d'art modernes —Kiefer, Tàpies, Hockney, Miró, Iglesias, Genovés, Valdés...— en espais antics reviscolats combinant amplitud i aprofitament, netedat, visibilitat i la tranquil·litat i els seients suficients per deixar anar els ulls i el pensament en les immensitats i els enlluernaments dels quadres.

A més, restes arqueològiques, un poquet d'història i vistes als veïnat. Un nisprer al racó de la replaceta que hi ha a la banda oest de l'edifici, amb nispros que poden collir els inquilins dels pisos des dels balcons.

La salsa sense guionets

Transcrivint, transcrivint, Takse em proporciona un exemple de dubte ortogràfic que la retòrica d'un diputat aporta al bagatge oratori parlamentari. En la cançó «Sí, senyor» 🔗 d'Ovidi Montllor hi ha una fragment on les regles 🔗 deixen un dubte obert:

Prefix separat	Prefix aglutinat
Sí, senyor!	Sí, senyor!
Re sí, senyor!	Resí, senyor!
Recontra sí, senyor!	Recontrasí, senyor!
Senyor!	Senyor!

Qualsevol de les dos opcions són bones, però no són clarament deduïbles ni semblen aportar una solució fàcilment interpretable. El cas és difícil d'aclarir a l'ull lector, hi hauria encara alguna opció gràfica més —tirant mà de les cometes—, i també sembla que seria un cas adequat per a recórrer al guionet, que aportaria algun punt de suport interpretatiu.

En fi, les regles ortogràfiques són la salsa de la lingüística.

Invitació i acolliment

Alguns caixers i caixeres de Consum mos la peguen un poc a causa del seu dèficit de coneiximents de valencià. Fan cara d'haver entés el número que els has dit per a introduir-te com a soci —i que te s'apliquen alguns avantatges de ser soci, res massa gros—, i te'n vas confiant que tot ha anat bé.

Com que no sols mirar això en el tíquet, només te n'adones un dia que la caixera es va mostrar inclús un pèl aspra —actualment pareix que els han dit que no han de fer gracietes linguòfobes a costas dels clients— i compares el seu tíquet amb els que tens en la paperera de casa: efectivament, aspra i enganyosa, va dir que tot havia anat bé, però en realitat no havia introduït el codi.

La linguofòbia —o al·lofòbia, més àmpliament— perdura, però tinc quimera que s'ha fet més silenciosa i soterrània des que el valencià és llenguatge parlamentari al parlament espanyol. Però és una bambolla que els ix massa fàcilment a alguns que encara no han entés que comunicar-se amb ells en valencià és una invitació i un acolliment.

Amb Zotero de nou

Ho torne a intentar amb Zotero, 🔗 per a la biblioteca d'obres de ficció i d'eixe estil. Ho vaig provar fa uns anys,🔗 però no era gens còmode.

No ha acabat de millorar com deuria, has d'anar amb el tabulaor —crec que no hi ha combinacions de tecles per a accedir a les caselles—, veig que continua sense incloure el camp per al títol original, cosa que sorprén un poc en una programa de codi font obert i mantingut per una organització sense ànim de guany, perquè en algun fòrum del programa n'hi ha més d'un que ho demana. Espere que siga que torne a ser nou en l'ús del programa i que trobaré eixa casella per algun costat.

N'hi han que sí que ho farien

Senc les intervencions parlamentàries de diversos polítics —i d'algun compareixent— i no puc evitar que eixa exhibició impúdica de falsedats, mentires, insults i cinisme desvergonyit em provoque un somriure. Vivim en una democràcia consolidada, en una societat amb consciència dels avantatges ètics i socials de confrontar els drets i respectar els deures —o al revés— de manera pública, igualitària i en conflicte pacífic.

No ho dic per dir-ho, però em sembla que n'hi han que sí que ho farien.

Cita dominical / 912: Xavier Serra Labrado

En van fer un programa polític i tot, del seu odi a la cultura.

Xavier Serra Labrado, «La vaga indefinida explicada, fins i tot, per als del PP», Diari La Veu del País Valencià, 01.05.2026. 🔗

La foto del sàbat / 301

Virtuts malaltisses

De bon matí, m'hauria d'haver emocionat més encara, hauria d'haver plorat un poquet, encara que fora: Jean Valjean ha topat amb Cosette al bosc. Més tard, una hora sense llum a l'oficina, faenes de tràmit, unes quantes millores per al codi html —els dot leaders que salvaran els milers...—, passar pel forn mentres purnejava a migdia. I una becaeta curta. Tot ben compatible amb el nazisme revisitat que delegen les vísceres d'alguns fanàtics dels odis. O de les virtuts malaltisses.

Bloquejant la brossa

Vaig bloquejant números, últimament sobretot de Madrid, però també me n'entren de Valéncia —eixa ciutat imaginària per a valencianoparlants feréstecs—, Segòvia o Barcelona. L'última volta que vaig despenjar, dien que era Metges Sense Fronteres, i va ser amables quan els vaig dir que no podia atendre'ls.

Estan anunciant que s'acaben les cridaes brossa al mateix temps que diria que me'n fan més que en la vida al mòbil, i més encara al telèfon fix, que encara en tinc —sense so— i veig que de tant en tant li s'iŀlumina la pantalla. Diu que hi ha una «trucada entrant». No faig cas. A més, casi casi podria assegurar que arribarà un dia que m'alegraré que algú vullga xarrar amb mi.

Sense massa romanç

Fa poc hem acabat de vore dos sèries, dos «americanaes» que, a pesar del «pinyau-pinyau» amb què es recreen de tant en tant, no estan gens malament, són Task 🔗 i Mare of Easttown. 🔗 Retraten alguns llocs d'aquella societat extensa de la que mos arriben clips tòpics, toquen diversos temes, passant pel filtre policíac —de policia cansat o de policia vocacional— i no es fan eternes: es resolen els casos i s'acaba el romanç.

Va tornant

Mónica Oltra està tornant. Va passar per l'Intermedio 🔗 ahir i va començar a exposar-se un poc davant l'opinió pública. Li arriba una sensació d'iŀlusió quan topa amb persones que la saluden, ara que està tornant. És possible. L'última volta que la vam vore va ser en una de les manifestacions de les víctimes de la dana sense nom del 2024 i inclús a mi em va fer iŀlusió vore-la.

Com a figura exposada als mitjans, no té una gran presència física, no és una gran figura mediàtica, i aconseguix transmetre sensacions contradictòries, perquè pareix que sempre combine claredat expositiva amb un pèl de rotunditat retòrica, o la flexibilitat d'una heterodòxia ideològica amb la rigidesa d'uns convenciments massa assentats. Tot ben rebutjable per als que, com ella diu, tenen el poder encara que no governen.

Encara s'ha de vore les cares amb els que puŀlulen per les coves fosques del poder judicial, aixina que serà cose de vore si el retorn té continuïtat i efectes en la ciutat i, per què no, al país dels valencians i les valencianes que hem vingut d'arreu del món, mosatros tots, universals i locals.

Segueix! Poblet

Afegint un poc de condiment a la setmana de la llengua 🔗 que han activat durant uns dies en tv3, afigc la notícia d'Aitor Muñoz 🔗 sobre el web i app Segueix! 🔗 que servix per a localitzar els continguts audiovisuals que hi ha en valencià en la xarxa.

Amb això i amb la plataforma Poblet 🔗, també mos podem deixar absorbir per la sensació que aquella «normalitat» sociolingüística de fantasia política està a un colp de clic. A pesar que sabem que hauria d'estar a l'abast d'un munt de vots —o de bots, si convé.

Cita dominical / 911: Empar Pellisser

Ara i ací, el 8 de març de 2026, als pobles de la Safor, han aparegut davantals, amb pitrera i tot, de color morat, penjats als balcons. Seré jo l’única que m’espante? M’ho explica una veïna… A això el col·lectiu d’ames de casa li diu feminisme.

Empar Pellisser, «Entre l’odi i l’autoodi està l’oxímoron», Diari La Veu del País Valencià, 13.03.2026. 🔗

La foto del sàbat / 300

La tórtora ha fugit espantà i hem descobert el niu. Més tard ha tornat. Ara toca covar-los.

Viu democràticament

Tal dia com hui ha purnejat una mica sense que haja arribat a fer saó. Pegue una miraeta al web de Xúquer Viu 🔗 i es nota en alguna secció de comentaris que l'explotació del riu aspira a l'extractivisme i a fer-ne ús sense control, mentres que els qui el volen protegir diuen que ja no pot més, a pesar que mostren en un vídeo que encara du aigua, cosa que permet especular sempre un poc més amb els límits del que es pot. I sempre es pot un poc més encara.

Talment com l'explotació laboral, on sempre és possible forçar un poc més l'exigència, els horaris, empitjorar les condicions, rebaixar els salaris, precaritzar el contractes, desqualificar i subordinar els companys de faena, perquè en la vida sempre és possible un poc més per a empitjorar. En canvi, quan es tracta de millorar, un poc sempre és un poc massa.

L'U de Maig de fa vint anys 🔗 anotava jo en este bloc que uns dies abans, el 29 d'abril, Xúquer Viu hava protestat a Antella contra la contaminació del Xúquer. Em sembla que en eixos vint anys el Xúquer ha millorat i ha empitjorat, ha anat avant i arrere, però sempre a remolc de no saber què fer per a combinar la protecció i la millora tant dels recursos naturals com de les indústries i la cultura que en depenen i del medi natural en què hauríem de poder continuar vivint democràticament.

Amb suor

Cada volta som més gent al món i n'hi ha més gent al bar de la plaça, entra dient Takse a casa. Per contra, al gimnàs n'eren tres, poquets, aixina que semblava una sessió personal. S'han reduït els comentaris, les mirades, les queixes... L'esforç s'ha convertit en suor, les toxines s'han evaporat. Aixina de fàcil podria ser tot. Però no ho és, tornant a casa hi ha un doloret.

La sèrie noruega Ølhunden Berit (Un home millor) 🔗 és com una sessió personal d'estiraments, musculació, equilibri, resistència... Primer sobrecarrega i du a l'exigència d'un poc d'esforç ideològic, però després mostra que la suor mental també s'evapora quan l'aireges.

La fantasia o la llengua

En el Més Nit d'anit 🔗 Pau Vidal va recordar alguna idea de Lluís Vicent Aracil, de qui que va dir que estava massa reconegut... Xe, amb la devoció amb què he aprés a dir eixe cognom, em sorprén sentir que no el tenen massa en compte. Com que estan en la setmana de la llengua —dedicada als «nouparlants»: esta no la tenen en els diccionaris, però sí que apareix en el Cercaterm—, espere que no siga l'única volta que repassen un poc les reflexions del sociolingüista valencià.

Encara que no confie massa que tinguen en compte l'Aracil, perquè l'únic idea que pareix que els arribe amb certa consistència és precisament la més absurda: els Països Catalans. Més absurda encara, si despús-ahir Maria Teresa Cabré, en el mateix programa, va tractar d'aclarir un poc l'embolic creat per la seua proposta de consens sobre el nom de la llengua.

Bé, més que consensuar el nom de la llengua o una fantasiosa entitat política —al 2017 estaven a punt d'independitzar-se i els valencians no estàvem votant res d'això—, convindria que posaren l'interés i la intenció en l'ús obert, compartit, proactiu i no subordinat de la llengua, tal com proposava Pau Vidal.

Una història que va repetint-se

Els suposats delinqüents que haurien de ser expulsats, migrants en centres d'internament, prioritat nacional —¿quina nació über alles?— o nazional, camps de concentració en països tercers —¿per què no en països segons?, ¿quins són els països segons?—, primer els valencians, o no, els espanyols..., ¿però els monolingües, els bilingües, els plurilingües?, ¿a Valladolid qui va davant?, ¿també a Madrid o a Gandia?

Quan te n'oblides, quan ho ignores, quan ho deixes passar, quan tanques els ulls, quan els sents però no els escoltes, quan no en fas cas perquè «no deu ser pa tant»..., va acumulant-se la infàmia. ¿De què em sona Goulag. Une histoire soviétique?, 🔗 que va repetint-se, que és més que soviètica.

Rovells

La cosa és que Jordi Nieva en «Jordi Pujol i la maleïda "immediació"» 🔗 ha exposat uns quants d'eixos elements que la justícia espanyola manté com si el cresol de la seua existència encara s'haguera de mantindre encés gràcies a les essències del pensament jurídic i social més rancis: la immediació que atribuïx poders psicològics extraordinaris als jutges, la desatenció dels biaixos sociològics, les possibilitats telemàtiques, la concepció del procés penal com a castic o venjança quan ja sabem massa bé que hauria de ser tractament i reinserció. I inclús el dret a defendre's u mateix, com a «romanticisme literari», diu.

I portant-ho més a prop, a la faena de cada dia, veig que ha institucions que necessiten eixir ja dels segles en què van congriar la seua raó de ser si s'han de mantindre en un sistema democràtic avançat i eficient, com seria el cas del parlament valencià, que va ser un element de construcció de la democràcia des del mateix procés de consolidació de la institució, però que ja fa uns anys que té els mecanismes rovellats i complix una funció mecànica que grinyola i ofega tant l'interior de la institució com els processos democràtics de la societat valenciana.

M'ha eixit un fragment massa redó. Fàcil, perquè és una opinió que no ha requerit afegir mostres i documentació. Si ho fera, el rovell s'escamparia com les llavors dels plàtans estos dies, que també serviria per a adobar amb un poc de romanticisme.

Cita dominical / 910: Lluís Vicent Aracil Boned

La lingüística moderna és igualitària per principi.

Lluís Vicent Aracil Boned, «Les etapes epistemològiques de la recerca sociolingüística», Papers de sociolingüística.

La foto del sàbat / 299

Invasió floral d'alguna varietat de bauhínia vora el trànsit de l'avinguda d'Aragó.

Binarismes

Continuen vigents i són molt interessants i complexes les percepcions que tenim dels cossos, de les identitats, de les nostres diferències, però haurien de tindre un valor secundari. Per contra, convindria aclarir per què hi ha d'haver categories masculines i femenines, per què no mos distribuïm tots per pes, altura, sou, patrimoni... En fi, el binarisme continua marcant la pauta. A voltes ho superem de manera anecdòtica —vàters unisex— i més tard patim retrocessos perniciosos —hi ha qui no pretén determinar mai el fet de ser homes, però sí què és una dona... 🔗

Rosa de tomaca i alvocat

El dia dels llibres, el dia de les llibreries i de provar a vendre i promoure la venda, la presència i la simpatia dels qui els escriuen. Aprofite per a fer recompte de presències en el catàleg de primavera-estiu que m'arriba de l'editorial Bromera. Hi ha 50 portades en miniatura que corresponen a 33 autors i 17 autores.

En la primera secció, noveŀla, la cosa sembla que es desequilibra un pèl massa (8 i 4), però després arriba la poesia —passant de la ciència: 2 a 0— i la rima pareix que sí que és cosa de dones (Mercé Estrela Tena i Maria Carme Arna Orts al costat de Josep Ballester). Però continue avançant i en la secció de passatemps, actualitat i teatre, tot són hòmens —«i estem sopant...», com el xiste aquell de Tarzan.

La secció de llibres iŀlustrats comença amb una plana on empaten (4 a 4), gràcies als dos llibrets de Yayo Kawamura, i es manté l'empat en la plana següent, amb la Magalí! de Núria Busquets, però l'impuls final deixa la cosa en 3 de 13, amb Louisa May Alcott, Teresa Broseta i Gemma Pasqual i Escrivà.

Amb una tomaca i un alvocat, una rosa. El dia del llibre té eixes primeres impressions de bon matí.

Hotelet d'insectes

«Demà cavalla», «demà acaba ja»... Takse crea jocs de paraules inesperats per a que jo m'entretinga demostrant que consevol destrellat em fa riure. Cavalla en carxofes per a demà, atra volta peix. Tornant pel riu, hi ha una reserva per a insectes on conviuen diverses plantes aromàtiques, unes mostasses altíssimes, gramínies...

No vegem els insectes, però s'intuïx que n'hi deuen haver, perquè hi ha un bon tràfec de pardalets: estornells, todons, tórtores, caragolets, gafarrons, merles, i uns palputs passejant tan campals fussant pels roglets de verd de fora del jardí, sense parar massa atenció a les neure de la prioritat nacionalista, però molta més als productes de proximitat.

Interferència casual

Estic en l'ordinador i estire la cama esquerra, aleshores interferixc en l'emissió de la ràdio del bany que té sintonitzà la ser, però només quan Takse està en alguns llocs concrets de la casa. Es veu que la conjunció de les nostres potències electromagnètiques crea combinacions que alteren els camins per on viatgen les ones de ràdio. I la cosa pareix que és que jo no estire la cama esquerra. Quines coses.

Una interferència casual, un senyal de coŀlaboració, una reacció davant una combinació de diferents punts de vista, la realitat no s'acaba mai de sotmetre del tot a les nostres prediccions.

Cels electrònics

L'Onyx Boox Note 13.3 encara resistix. Ara essencialment em servix per a escoltar la ràdio per internet, música i poc més, algun dibuix, alguna consulta al correu, però res ja de llegir llibres, perquè va lentíssima i necessita estar endollat per a mantindre's despert. A més, la lectura en paper continua sent més còmoda, agradable i absorbent, a pesar de les esperances lectores amb què m'il·lusionava —i encara ara— vegent els aparells.

Tots estos trastos envellixen, però este ho ha fet més ràpid del que jo esperava. A banda, la gran pega que li trobe és que sembla que no puc canviar-li el sistema operatiu ni activar-li res que li done un poc més de vida i aire, tal com he fet en ocasions anteriors amb altres aparells que vaig poder posar el dia pel meu compte. En el cas d'este aparell, tal com solen fer algunes empreses de les quals hauríem de fugir, l'han deixat de costat, ja no el posen al dia i busca qui t'ha pegat.

I ara, no sé si per parlar d'estes coses, l'ordinador està començant a imitar una tórtora. Trobe que l'hauré d'obrir i pegar-li una tocaeta. Té cels electrònics.