dimecres, 30 de juny de 2010

Tots som hòmens

Hòmens en el medi


Richard Zare, Michael Fisher, Robert Lefkowitz, Peter Reich, Thomas Kailath, Vicente Vallés (moderador), Andreu Mas-Colell, Hugo Sonnenschein, Cristóbal Halffter, Klaus Hasselmann i William Easterly, d'esquerra a dreta, en un momento del debat.


És un peu de foto de la notícía «Ciencia y belleza van de la mano» (El País, 28.06.2010), en què Malén Ruiz de Elvira dóna uns quants extractes del debat. Ben bé podria haver iŀlustrat l'acudit aquell que feia més o menys: sona el telèfon, «—¿Està Emparín?», «—No, ací tots som hòmens i estem sopant»... Estem debatent, en este cas.

D'altra banda, si no ho llegit malament, hi ha alguna referència als africans i països pobres, però cap dels experts sembla que s'adone que no n'hi ha cap dona experta. Hi ha qui considera que el masculí és el gènere no marcat... Parlant de gramàtica, ¡és clar! Però, quan parlem de gramàtica, ¿parlem només de gramàtica? Ben cert és que no.

dimarts, 29 de juny de 2010

Els amagatalls de la innocència

Els comptes de la botigueta

Açò d'escriure cada dia es veu que resta lectors, que s'atabalen amb tanta faena. Per sort, només faig pindoletes. Hui una d'economia (re)creativa, que és el que et ve al cap quan sents els comptes que trauen els governants valencians.

Diu Gerardo Camps Devesa, conseller d'economia valencià:


Per això no deixa d'estranyar-me que ses senyories utilitzen eixes comparacions, perquè tampoc és de veres que la contractació directa tinga per què ser que s'està amagant quelcom i la contractació per concurs és que no s'està amagant absolutament res.


I més avant encara ho aclarix un poc més:


[...] La Generalitat, com vosté preguntava, ha contractat, i els imports, [...] i coincideixen perfectament amb les dades que també té la Sindicatura de Comptes, que, després, el que fa en eixe mostreig és vore com ha estat la contractació administrativa. Perquè els números, evidentment, no té capacitat la Sindicatura de Comptes... Quan li se traslladen, creu en el que li diu un govern tan seriós i responsable com és el govern de La Generalitat.


Tal com assevera el conseller i sabem per la premsa, cometen els fraus en la contractació amb els tots els sistemes possibles, fins i tot amagant les dades públiques. I el dia que ho reconeixen s'esdevé que açò és Lehman Brothers, Grècia o la Gran Bretanya.

dilluns, 28 de juny de 2010

El milacre diari

El bretó que fou miraculós

El mateix dia que descobrixc que burqa s'ha de transcriure aixina, segons els criteris de l'iec, veig que el Termcat n'ha fet una adaptació (encara no definitiva): burca. Bé, tant de bo passe ràpid a la història l'ús de la peça d'esvair les persones.

També podria passar a l'oblit la pretensió d'obviar els problemes amb l'excusa que són els altres els qui els han de resoldre, o són els altres els qui els provoquen, o són els qui volen resoldre'ls i que (a voltes també) s'equivoquen i, per tant, aixina «demostren» que no hi havia cap problema a resoldre... Un assessor dels pspv assegura que els del pp s'estan» carregant l'ús de la llengua en no incloure el requisit lingüístic i amb tota la seua política educativa. Passa un cambrer del Baix Segura que viu fa milanta anys ací i que no parla en valencià... perquè han passat les generacions d'assessors del pspv que diuen que els del pp es carreguen l'ús de la llengua i que li parlen en castellà. Vet ací el milacre diari: que tot ho hagen de resoldre els altres.

diumenge, 27 de juny de 2010

Cita dominical / 88: Jürgen Habermas

Mirant la Unió Europea.


En la qüestió de l'ajuda a Grècia, els negociants i especuladors en divises van creure abans l'hàbil derrotisme dAckermann que la tèbia aprovació de Merkel al fons de rescat de l'euro; realment, no tenen cap confiança en la decidida disposició a cooperar dels països de la zona euro. ¿Com podrien ser d'una altra manera les coses en una Unió que malbarata les seues energies en baralles de galls per a dur les figures més grises als càrrecs més influents?
Jürgen Habermas, «En el euro se decide el destino de la UE», seguint la traducció castellana de Jesús Alborés Rey, El País, 23.05.2010.

dissabte, 26 de juny de 2010

Orgulls

Independències

Els de l'eoi validen els nostres coneixements de francés. En vista de l'èxit, l'any que ve vorem què provem. I ja no sé com ha segut, però aixina ha passat quasi el dissabte.

De passada, la festa de l'orgull (homo)sexual pel carrer i la gent omplint les botigues a la mateixa hora. Orgull de ser valencià, de viure tirant els diners en la desocupació i el fracàs escolar, en els èxits de la fórmula 1, la Volvo Ocean Race i els edificis interminables i «impagables» de Calatrava, en no pagar la llei de la dependència..., tot formant part d'un orgull sexual primitiu i no resolt. Les idees simples, les primitives, dirien, no costen gens de recordar, de sentir.

Bé, hui no cal que pensem en l'elefant, a pesar d'haver vist el de Barceló fent volantins. Este ordinador vol ser cada dia més cafetera i m'ha tallat l'apunt a mitges i ara no el sé refer. En pau descansarem.

divendres, 25 de juny de 2010

Polseta d'idees

Pensant vora riu

Fan un documental —Cànon Lletres— en el 33 sobre Manuel de Pedrolo. És del 1996, al sis anys de la seua mort, i el veiem als vint anys, hui. Interessant. Però sobretot un detall que apareix en unes imatges dels efectes d'un bombardeig a Barcelona durant la guerra civil espanyol. En una pila de llibres salvats de les runes, Lo somni de Bernat Metge en Barcino passa suaument per davant de la càmera.

Al cap de vint anys de la mort de Pedrolo, vegem el documental i ens enterem d'una percepció sobre la recepció de la seua obra. Ara mateix deu haver canviat prou. Espere que en puguen fer el documental. En tot cas, vore'l declarant políticament sobre la independència dels «estats catalans» i la «federació perfecta» que farien Catalunya, País Valencià, Balears i la Catalunya del Nord, tant pel contingut com per la forma, sobretot en allò tocant als que diu sobre «Castella», doncs, resulta commovedor i et transmet una sensació d'ingenuïtat derrotada. Al mateix temps, la veritat, esmussa per la filmació de vídeo del 1983, però també perquè podem llegir ara mateix el mateix discurs tret del rebost ideològic d'alguns, que no repetixen tant per utopia, sinó perquè és la polseta que s'envola en remenar eixes idees.

En fi, també esmentà l'alliberament de les dones i les races, una polseta que encara fa tossir a molts.

dijous, 24 de juny de 2010

No té apanyo sinó pedaços



Ho han repetit a tort i a dret, però ho oblidem sovint: Ballester Costa, empresari i secretari local del PP d'Oriola, arriba al parlament valencià a través de llistes tancades que elabora la direcció del seu partit i que els ciutadans no tenen cap opció més que votar o no votar. En eixa mateixa llista estava José Cholbi Diego, que ara és síndic de greuges, síndic que acaba d'incorporar —exposició «Fragments d'un any: 2009»— la censura de la llibertat d'expressió i d'informació com a pràctica democràtica..., és clar, només si la practiquen els seus correligionaris del Partit Popular. Ah, que ara ja no milita en eixe partit, diu. Bé, no paga la quota, deu ser.

Amb tot, eixe no és realment el problema, sinó simplement un reflex del grau de la nostra implicació i de la nostra possibiliat de participació en l'activitat pública: prop de zero. Però cal dir que això, al cap i a la fi, també ha estat possible perquè ha segut un alleujament per a moltes persones, poder viure allunyada del conflicte de parers i opinions, lluny de la confrontació i, en canvi, prop del consens permanent, al costadet de la simbiosi amb el criteri predominant o prevalent. Amb la inestimable coŀlaboració de les masses i les majories «naturals».

Pensant en estes coses, i casualment tope amb el web estosololoarreglamosentretodos.org on apareix una persona amb qui tinc relació i de qui sé que la mitat del que conta és una veritat professional a mitges i que el seu caràcter desbarata més encara. El cas deu ser que és la militància. No estic del tot d'acord amb les seues incoherències, però, bé, hem de tindre de tot i no es pot tindre tot. Per sort, el que predica —per molt que ho personalitze massa messiànicament— trobe que és positiu. Farem el que dius, però no el que fas, seria el cas.

Açò, certament, no té apanyo, però ho podem anar apedaçant.

dimecres, 23 de juny de 2010

Entreteniment amb l'espalmador

Suduiraut amb xocolate en temps de crisi

Tens un dinar familiar. Per tant, fàcilment acabes tard i cansat. Això sí, havent descobert que la família no tan sols no coneix el suposat espalmador ‐excepte com a topònim—, sinó que ni tan sols el raspall —fins que va arribar el de les dents—, doncs, era gens conegut, a banda del joc del raspallot i del conegut cepillo castellà. Això sí, els ramassos, sí, però eren per al carrer o l'era; la granera, en canvi, per a dins de casa. I una conversa d'este tipus, bé, acaba en una petita controvèrsia sobre la manera de fer ramassos i graneres i els materials més habituals de cada lloc. Un entreteniment de sobretaula. Carcaixent, any zero de l'espalmador, com en les peŀlícules.

dimarts, 22 de juny de 2010

Valencià, en «bisi», no s'hi val

Valencià en bici, no

Mire de no ser massa exigent amb l'ordinador, però es veu que la vellea del maquinari dóna per a poc més, a pesar de l'actualització a l'Ubuntu 10.04. Llàstima de crisi funcionarial, o no sé si sort, perquè em costaria decidir-me entre un clònic sense marca, un de marca, un Mac... Bé, mentres dure la crisi, no cal que em calfe massa el cap en eixe sentit. Faré servir l'Asus com a recurs d'urgència.

Per cert, una companya m'insistix perquè apunte este bloc a un premis que hi ha. L'any passat no ho podia fer, perquè les bases no m'ho permetien. Enguany les han canviades una mica i sí que m'hi haguera pogut presentar. Amb tot, el termini ja s'ha tancat i no caldrà que estiga massa pendent de la valoració que mereix este bocinet d'espai virtual.

Estic cuinant una dorada al vapor dins del forn amb una estri d'eixos de silicona que fa la casa Lekué. Com que la cosa no té més misteri, supose que eixirà acceptablement cuit. En canvi, hi ha qui cuina sempre amb ganes de fotre, o amb ganes de tocar-mos el tendre a vore si mos entretenim amb les badomies diverses que mos amollen. Diu José Ramón Giner que eixa és precisament la missió que té Font de Mora Turón en l'actual govern valencià, atés que tot el que fa són una mena de bufes sonda. La llàstima és que n'hi ha massa que no perden ocasió de perdre's en indignacions diverses.

Per exemple, ¿m'havia jo d'indignar perquè el nou servei de ficció de sostenibilitat en bici de l'Ajuntament de València, Valenbisi, que sí que oferix —aparentment— versió valenciana del web, té les bicis retolades només en castellà? No, no cal indignar-se. Simplement, cal fer, a més de deixar anar esta gota de malíccia, una queixa al síndic de greuges. I ara utilitzaran, Rita Barberá Nolla i companyia, els diners públics infringint els drets i inventant excuses.

D'això parlava per ràdio (El Secret, Catalunya Ràdio) hui mateix Susan George, dels diners públics amb què alguns ciutadans han «creat» la crisi de la resta dels conciutadans del món, i estos l'hem pagada i ara esten pagant els beneficis d'aquells mateixos gràcies a la crisi. Tot té una estricta lògica capitalista de mercat, però no té el mínim ètic a què es suposa que aspiren les societats que han inventat i que han treballat per això de l'estat del benestar occidental. I, bé, més enllà de renegar i indignar-se, diu que hi ha moltes coses a fer, començant per apuntar-se a alguna activitat coŀlectiva sobre una qüestió que mos interesse. Avant, doncs, amb la participació en la societat.

dilluns, 21 de juny de 2010

Estadístiques que enceguen

Errades que il·luminen el text

​Les dades estadístiques que em proporciona Motigo, diuen que cap a les huit de la vesprada i els dilluns són els moments de més afluència lectora per este bloc. Vaja, això no quadra massa amb els meus hàbits, però ho hauré de tindre en compte. El que no sé encara és de com ho faré ni tan sols quin podria ser l'objectiu que m'hauria de fixar.

En Internet, tot sembla que es puga mesurar, que s'haja de mesurar. I darrere de cada iniciativa, de cada elaboració, hi ha algun objectiu amb termini determinat per a aconseguir l'èxit. Cal sempre una mesura i una valoració. En canvi, estic molt llunt d'haver començat el camí de l'exceŀlència en eixe sentit.

Bé, quasi en cap sentit. Tinc un índex de lectura mitjanet tirant a baix, per al meu gust, unes dades de visió del caixó excessives (encara que quasi tot es centre en la tv3), faig una ingesta de sucres que no compense amb els esforços físics i inteŀlectuals, els fons de pantalla dels webs em solen castigar els ulls, no tinc l'aportació de cereals, hotalisses i llegums més saludable, m'agraden massa les cerveses de doble malta i els vins del Priorat, la Manchuela, les Illes Balears, de Toro o del Bierzo, sobretot; el xocolate al 70 % ja no el taste tant, ni tampoc bec sucs que no siguen naturals (és a dir, que no en bec quasi), tot i que he augmentat el consum d'aigua i de cervesa sense alcohol (només m'agrada la Laiker), encara que puc certificar que això no té massa a vore amb l'índex d'èxit de les meues queixes davant el síndic de greuges. Au, que no és cap d'any i, per tant, no cal que continue amb este memorial, perquè no en traurem més trellat.

En fi, que si vullguérem, continuem amb el mateix material de sempre per a la indignació (en podríem fer un índex, de webs i blocs indignats). I ara, José Saramago ha mort, i també amb la seua mort ha estat capaç d'indignar el Vaticà. Podem aprofitar, doncs, per a botar-mos-en unes quantes, d'indignacions, i fer un assaig per a deslliurar-mos d'algunes d'eixes cegueses.

diumenge, 20 de juny de 2010

Cita dominical / 87: José Luis Álvarez

Mirant la superestructura.


[L]a democràcia espanyola té encara molt de superestructura i [...], quan deixa de ser funcional a les elits i grups de pressió, estos posen en marxa mecanismes distints dels estrictament electorals per a accelerar els canvis de cicle.
José Luis Álvarez, «El asesinato político de ZP», El País, 17.05.2010.

dissabte, 19 de juny de 2010

Els espanyols primer

Molt de mèrit

Torne a començar —sempre igual— amb la nova versió de l'Open Office en l'Asus Eeepc 1000H que porta l'Ubuntu 10.04. Toca tornar a crear els autotexts per a la versaleta, els enllaços, el guió llarg, etc., eixes quatre coses que mos faciliten l'escriptura i que tant l'entrebanquen alhora.

Ara ja és tard per a tot, podríem dir en tots els sentits, perquè si de matí sents que la presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua diu que el valencià ha de ser un mèrit i no un requisit en l'administració pública (o on siga), saps que el disbarat permanent no pot ser innocent.

La presidenta d'eixa institució hauria de dimitir després d'haver dit això. Perquè eixa afirmació no és més que una versió d'altres afirmacions possibles en altres àmbits on ja no s'amollen sense conseqüències (excepte si et dius Alfonso Rus i vols rematar professors de llengua). Reconec en les paraules de la president la mateixa ideologia que predicava que les dones podien anar a estudi si ja tenien la bugada neta, si havien dut els xiquets a escola i havien preparat el dinar per a la família. ¡Que bonica «emancipació» de la dona!, deu pensar la presidenta, ¡quina meritòria «emancipació» dels valencianoparlants!

La presidenta hauria pogut dir que la capacitació lingüística no hauria de ser un requisit sinó un mèrit, però no ha dit això, ha parlat del que no ha de ser «el valencià», és a dir, del que no poden ser, segons ella, els ciutadans que trien esta llengua, que no poden ser ciutadans amb els mateixos drets que els que trien la llengua castellana. No és altra la qüestió, per molt que l'embolique en un «bonisme» suat i tronat que és simplement aquella «tolerància» de la prepotència que tenen els qui consideren que la democràcia només és un instrument al servei dels seus interessos personals. O pitjor encara, tal com podem iŀlustrar casualment amb una imatge.

Doncs, això, que tornem sempre a començar. He de fer una queixa altra volta perquè l'eoi repartia un full informatiu sobre les proves que, tal com l'any passat i tal com vaig dir en la queixa corresponent, només estava imprés per una cara i en castellà. Ja veus, quina manera més estúpida de desaprofitar el paper. Però d'això es tracta, que l'estupidesa no descansa mai, com diuen. Si en sóc: no té mèrit.

divendres, 18 de juny de 2010

D'ací a quaranta anys

Cares de la mentira

De matí, mentres lligc una miqueta el diari, trobe que em vénen moltes idees al cap. Però unes hores després, em costa molt retrobar-les, ja que la sopa informativa que les produïa s'ha convertit en un fum, una boira etílica, espirituosa.

Ara mateix, en primer lloc, em ve el cap la nova sentència sobre el bloody sunday irlandés, vora quaranta anys després, que resulta que ha obligat a admetre les barbaritats i mentires de l'exèrcit i els governs anglesos. Doncs, vullgues que no, al País Valencià, això fa pensar, fins i tot reconforta, segons com.

Dos pàgines enfrontades del diari més avant, en la pàgina parell la proposta de prohibir burqa*, niqab, hijab i xador en llocs públics, i en la pàgina d'enfront, senar, que el Partit Popular nega la necessitat d'una regulació legal de la laïcitat per a l'administració pública. No sé per què, però em sorprenc encara en vore això, tocar campanes i anar a la processó, que es suposa que no havíem de poder.

D'ací a quaranta anys, algunes veritats més, espere.




* (28.06.2010) Corregixc més avant burka per burqa, que és la forma que correspon per al nom d'eixe vel àrab, segons les normes de transcripció de l'iec. Cal dir que el Termcat ho ha adaptat (encara no és definitiu) burca.

dijous, 17 de juny de 2010

Freakades

¡Nyas!, corriola

Entre les novetats terminològiques de la temporada que acaba de fer públiques el Termcat no apareixen les freakades amb què la diputada Mollà Herrera (ipv) qualifica les expressions del senyor Camps Ortiz (crec que era este Camps; si era l'altre, tampoc importa massa, és el mateix pp). Eixa és la gràcia de la innovació terminològica, que sempre hi ha algú estirant (o espentant, segons com es mire). En este cas, en castellà ja hi ha el Clave que ha recollit friki (adaptat aixina al castellà). Mosatros pareix que mos ho pendre amb més calma.

Amb tot, va ser més bona la fagotització que denunciava Sanmartín Besalduch (pspv). Bé, quedarà com a fagocitació, que tampoc apareix en els diccionaris, però és previsible, més encara que els fagotistes generalitzen la seua pràctica pels carrers i per les places.

Hui no ha plogut, però tampoc ha fet massa calina. Amb tot m'acalore amb la poca ventilació d'este servei cortesà.

dimecres, 16 de juny de 2010

Fora del niu

Traguent el cap

Em sembla que en el ple de les Corts de hui han aprovat l'estatut dels funcionaris del parlament valencià, eixa llei per al poble sense el poble que mos han aprovat els nostres polítics en connivència amb els representants sindicals de cc oo i ugt. No sé encara si Morera Català haurà dit res d'això en la seua intervenció, però no havera estat malament.

I com que hui he volat del niu, tinc poc a ressenyar, excepte mostrar l'oronella que treia el cap mentres esperava el progenitor amb els insectes. Pel que fa a la resta, res a comentar. Si de cas, que l'article de Ferran Suay queixant-te per la superposició del castellà en una exposició de la Universitat de València ha tocat la fibra d'alguns professors de la llista de correu que tracta coses de llengua. Puc dir que, en eixe sentit, he enviat una esmena a la pàgina web de la universitat: l'administrador —altrament dit webmaster— ha respost ràpidament i ho ha esmenat. Continuarem, doncs.

Per cert, faig servir el navegador Chromium i, sí, va més fi en este ordinador i en esta versió 10.04 de l'Ubuntu, a pesar de l'antigor del maquinari. Miraré de reinstaŀlar el Firefox, per si eixa fóra la solució. Reinstaŀlar-se, encara que siga fora del niu.

dimarts, 15 de juny de 2010

Quatre gotes

Per ací se'n van els dies

Ja hem passat el tràngol, tot el matí reinventant-me les normes ortogràfiques del francés (adobant amb lletres a tort i a dret). No sé si haurà colat o no. I encara queda l'oral. Ahí sí que em posaré les botes contant històries ni més ni menys que com un xiquet de huit anys. Bé, supose que, a l'any que ve, més.

Com que som funcionari, doncs, permís (retribuït, per sort). De vesprada un documental que passen pel Canal 33 —eixe que encara arriba per ací— em recorda els fronts populars i altres vindicacions dels anys trenta que han permés estos permisos, però que els funcionaris (i supose que la resta de treballadors) deuen pensar que caigueren del cel.

Ara s'acosta una bona tronada, pel que sembla. No t'estranye que quede en no res la cosa. En canvi, l'ordinador me s'està consumint a poc a poc. La nova versió de l'Ubuntu que li he calçat amb la posada al dia a través del gestor, no pareix que li haja resolt res. Segurament una actualització completa amb revisió de particions podria haver fet més pel funcionament dels programes que ja tinc instaŀlats. La màquina és velleta i supose que deu tindre uns quants components passats ja de vida útil. En fi, que les aplicacions van a trompades (estic provant el Chromium, que sembla que va més fi que el Firefox). He de mirar si tot milloraria canviant-li una peça (o potser passant-li l'aspirador per dins), que hem d'estalviar.

En fi, quatre gotes per ara.

dilluns, 14 de juny de 2010

Ubuntu 10.04 finalment



Doncs, sí, puc dir-ho, he acabat instaŀlant l'Ubuntu 10.04 Desktop en l'ordinador vell. Resulta que hi havia una pàgina del web d'Ubuntu que explicava com fer-ho simplement amb el gestor d'actualitzacions. Ho vaig vore diumenge i, bé, tot el sant dia per a que l'ordinador s'ho engolira.

Ara em toca refer-me els poc autotexts que gaste en l'Open Office. Pel que sé, que deu ser poc, tenen una mecànica de creació prou enutjosa comparada amb la facilitat i rapidesa amb què es creen en Word. Anem fent, però.

D'altra banda, el Salt incorporat en el processador sembla que vullga anar, però no va per ara. No em preocuparé de mirar-ho, ja que preferixc fer anar l'Internostrum. En canvi, com que s'ha renovat el Firefox, he acabat perdent l'Accessibar, que ja no funciona en la versió 3.6.3 i no sé si n'hi ha cap complement similar que puga fer servir. No sé per què deu ser que Edan Kemelman i companyia no el posen al dia. Anava a provar el complement No Color, però observe que amb la instrucció «Remove colors from pages» que hi ha en «Visualitza» ja en tindré prou per a eliminar tots eixos fons blancs que tant ens martiritzen els ulls als que pretenem llegir el que hi ha en la pantalla.

I ara, demà, sense haver pogut estudiar, l'últim examen de francés a l'eoi. Vorem si el vell pòsit dóna per a tant. C'est-à-dire, veuillez agréer mes salutations distinguées.

diumenge, 13 de juny de 2010

Cita dominical / 86: Albert Pla Nualart

Mirant els sons.


Alguns posen com a únic límit les possibilitats tipogràfiques, sense gaire respecte per qui després ho ha de llegir i n'ha d'obtenir una imatge sonora, a més de gràfica. Oblidant, per tant, que la llengua és so, i que l'escriptura és només un assistent per reflectir aquest so.
Albert Pla Nualart, «L'asfixiant tirania del disseny», Avui, 28.05.2010.

dissabte, 12 de juny de 2010

Racions

Caramelets passats

En primer lloc tenim hui la ració diària de penitència per la desconnexió entre la política professional i la societat política, un fet que expressat aixina em sembla mal descrit, perquè tal com jo ho veig, en l'activitat social i en l'activitat política o sindical es reproduïxen els mateixos esquemes de comportament. Per tant, la mitjana del que fan els polítics es correspon molt a la mitjana del que fan els ciutadans. ¿Que no mos agrada? Poc es nota, ben poc, no gens, vaja, quan en qualsevol activitat professional que pugues consultar t'oferixen la faena sense iva. Ja s'entenen, doncs, l'acceptació que tenen alguns polítics professionals quan lluïxen cotxes, vestits o sacs de luxe regalats, o quan fan gala de familiaritat amb empreses contractades a dit.

Per un altre costat, em sorprén la telefonada d'una companya indignada amb els articles i documents de Gabriel Bibiloni sobre el llenguatge no sexista. Necessita desfogar-se després d'haver llegit el document de la Universitat de les Illes Balears, que no acaba d'entendre per què ha aparegut ara de nou en Infomigjorn, al cap d'unes quantes discussions sobre la qüestió en llistes i mitjans diversos.

És a dir, que em diu que ja n'està «fins a la figa» d'això que diuen que la referència a hòmens i dones, senyors i senyores, és carregós, o que les formes «el» (segons la denominació que propose per a substituir «masculí») plural ja fan sobrera qualsevol referència a la inclusió de l'«altre» sexe, el marcat, en eixe plural. Fins i tot em cita l'Alcorà (33.35), que parla de «musulmans i musulmanes». És clar, també és conscient que tant com no convé fer invisibles les formes «la», tampoc no cal duplicar qualsevol marca de gènere en totes les paraules. Del molt al massa, n'hi ha una passa, vaja.

Finalment, després de milanta volantins entre ordinadors i procediments, no aconseguixc instaŀlar l'Ubuntu 10.04 Desktop en l'ordinador vell de casa, el gran. Ni amb l'usb ni fent un disc d'arrancada. Per tant, hauríe de continuar la versió 8.04 fins que l'ordinador decidixca que deixa de funcionar (o estalvie per a posar-me al dir en maquinari. Toca, hui sí que ha detectat la targeta de la càmera).

divendres, 11 de juny de 2010

Connectat a mitges

Capturat per la pantalla

Es suposava que havia alçat un esborrany amb un fragment parlamentari de Font de Mora Turón, però es veu que s'ha perdut abans que el Blogger el memoritzara. La cosa anava de «lamente i m'entristix que m'acuse de mentirós i crec que la confrontació política no hauria de plantejar-se aixina, però, vaja, ja posats, l'únic mentirós és vosté, vostés, tota l'esquerra», adreçat a Pañella Alcàcer i la resta de la colla. Pañella, vaja, trobe que no li havia dit mentirós personalment, sinó que parlava de la informació que difon la conselleria. Bé, sentint-los es retraten, això sí.

Però com que la cosa no va de desconfiar de la política, sinó de lamentar el poc que hi participem realment, ara que ja podem dir que la vaga de funcionaris va ser un fracàs, alguns sindicats es podrien para a pensar per què va fracassar. En el meu cas —en vaig fer, sense cap convenciment i només per solidaritat, ja que es suposa que sóc delegat sindical—, no entenia com ens podien estar demanant els d'ugt i ccoo que els donaren suport si acaben de negociar un estatut de funcionaris de les Corts sense informar ni consultar els treballadors.

Pitjor encara, en el cas dels transcriptors correctors, que els hem demanat un canvi en la redacció que podria resoldre la situació irregular que tenim en la classificació professional (un canvi que només mos afectava a mosatros), però van dir que no i es van quedar més amples que llargs. No m'estranya que foren quatre gats els que férem vaga. De transcriptors correctors, els dos de l'stas i avant.

Bé, a pesar de llegir el diari i ampliar els meus coneixements sobre les mil maneres que hi ha de desviar els fons públics que es «perden» en els sobrecosts de la construcció o en la iŀluminació dels carrers cap a empreses i fundacions que pertanyen a les elits governants, no hi ha manera que aconseguixca connectar l'Ubuntu 10.04 amb la connexió portàtil a Simyo amb el mòdem Toshiba g450.

Sí, he pogut instaŀlar l'Ubuntu 10.04 des de la llapissera usb, amb l'ajuda de l'usb-creator. Sembla que va bé la cosa. A més, esta versió de l'Ubuntu sí que reconeix el mòdem (si el desmuntes com a disc dur). Tanmateix, no el connecta a la xarxa. Hauré de buscar els fulls que vaig fer servir amb l'Ubuntu 9.04, que a última hora tampoc no va funcionar. O hauré d'anar a parar al Windows xp per a estes coses de la connexió. Ja vorem. Darrere d'una, una altra. Açò és un no parar.

Almenys el Wine i l'Spotify funcionen.

dijous, 10 de juny de 2010

Escletxant els gèneres

Mou  muntanyes de diners

Una companya localitza el verb escletxar-se en la prosa parlamentària de Mónica Oltra Jarque. Sembla que té una certa vitalitat i extensió, però no apareix en els diccionaris i té ben poques referències en Internet (i ara en tindrà una altra). La troballa del dia, doncs.

D'altra banda, m'assabente a través d'Infomigjorn que la Universitat de les Illes Balears va publicar una «Declaració sobre el gènere» (26.06.2009; [pdf]) que en una petitat part concorda amb una reflexió que he fet en este bloc:


Les prevencions contra el gènere no marcat vénen del fet que aquest gènere ha estat anomenat tradicionalment masculí, una convenció terminològica que en el parlar corrent i en l'àmbit de la lingüística es manté pel pes del costum, però que no lleva al gènere dit masculí la seva naturalesa de categoria comuna sempre que hom es refereixi a persones el sexe de les quals no es vulgui especificar.


La part en negreta és la que concorda amb la meua reflexió. Contràriament, allà on el document universitari continua el paràgraf sense proposar una esmena de la situació que acaben d'assenyalar, jo propose canviar el nom dels gèneres, per exemple, gènere el i gènere la (tal com em faig pesadet repetint en este bloc: 10.01.2009 i 19.03.2009), per a evitar el pes d'eixe «costum». Trobe que els universitaris hagueren pogut fer també una proposta en eixe sentit. I, mira, m'ha satisfet l'ego no haver-los hagut de plagiar la idea.

Quant al que proposen en el document, em sembla raonable, però, és clar, hauria de començar fent el primer pas de canviar la terminologia certament tendenciosa, perquè, en cas contrari, ¿qui és creu que una cosa que és diu «masculí» és no marcada? Ja ho sé, ja.

dimecres, 9 de juny de 2010

Són les llengües

Llengües d'obra

Vist el poc èxit que he tingut amb la nova versió d'Ubuntu, i tenint en compte els problemes de connexió a la xarxa que sempre he tingut amb l'Asus, el mòdem Toshiba G450 i l'Ubuntu, estic pensant que provaré el funcionament de Mandriva, Suse o alguna altra distribució de Linux. Encara no sé quina de totes podré fer anar en l'Asus. De moment, ja no tinc l'Ubuntu, però no m'he carregat el Windows xp que duia preinstaŀlat.

Han passat unes hores des que he escrit el paràgraf anterior. L'estic rellegint i em sorprén com de críptic pot arribar a ser el que hi explique. Estic segur, però, que algú haurà entés la banalitat que hi explique. Una cosa com la «instructa» que he fet que m'explicara una advocada. Al cap i a la fi, res de nou: instrucció, guió o pla de treball. Però, dins de l'àmbit judicial, això, «instructa», un cultisme agafat al llatí. Els diccionaris no entren el mot encara.

Finalment, en el programa Quèquicom de tv3, descobrim la natura real del que denominem llengües durant una operació cerebral: mitjançant l'aplicació d'uns corrents elèctrics que interferixen un test lèxic el cirurgià descobrix on té les diferents llengües el pacient, o on compartixen l'espai cerebral. Fronteres i camins cerebrals, vaja.

dimarts, 8 de juny de 2010

Vaga de caràcter

Gens ampul·lós

Em passe la vaga manipulant l'Asus EEEPC 100H. Estic intentant instaŀlar-hi l'Ubuntu 10.04, però, com és habitual, sóc més desmanotat del que convé i me se passa el temps entre la consulta dels tutorials i un poc de correspondència diària. Al final, a pesar de totes les indicacions, després de seguir els passos miŀlimètricament, no hi ha hagut mans, l'Asus no reacciona a la injecció d'Ubuntu a través de l'usb Medion. Així que continuarem amb la versió 9.04.

Quant a la correspondència, un escrit per a un tècnic lingüístic municipal que deixa el servei després d'uns set anys de faena. A hora horada, com aquell que diu, però intente fer-li vore ara el que durant estos set anys no he sabut explicar-li massa clarament. Estic quasi segur, però, que és més probable que simplement no ho vullga vore i que preferixca les dependències institucionals que l'esforç professional a la intempèrie.

Per un altre cantó, tracte de llenguatge no sexista amb una articulista distingida. En un primer moment deu ser que m'expresse malament, tan malament que fins i tot diria que les seues referències a Ceauşescu, Fidel Castro o Stalin li les deuen haver suggerit involuntàriament les meues paraules. Li aclarixc que no tenia eixa intenció. I que ja sé que la gramàtic no resoldrà el sexisme, però que tampoc no hi ajuda el sexisme en la gramàtica ni —i això m'ha sorprés— que tota la polèmica sobre el llenguatge sexista haja servit únicament per a ridiculitzar la faena de les dones, segons em diu... Si fóra per això, si mos haguérem de guiar per això, pel ridícul que senten o que assenyalen alguns, doncs, al País Valencià fa anys que no es parlaria ja valencià. Però, vaja, a pesar del ridícul...

En fi que hui he anat d'excusa en excusa, és a dir, que he fet també una mica de vaga de caràcter.

dilluns, 7 de juny de 2010

No ringau

Perdut en un banc

Hui me s'ha fet tard i no podré tractar el que havia pensat —com ara l'ordre dels pronoms que faig servir i la suposada i habitual relació que això diuen que té amb la vulgaritat o la incultura—. A més, m'he entretingut apuntant en la llibreta Miquelrius roja, i com que he anat pels viaranys de la vulgaritat sentimental, ara estic un poc cansat de tanta prospecció.

Per tant, com que demà farem vaga —sense convenciment i només per solidaritat sindical amb l'stas— repensarem sobre «la camiseta de nàixer» o el «no vullc que ringau» que he sentit hui. Segurament, hauria de tractar també en algunes «consignacions oportunistes» la relació entre l'escriptura, la lectura i el to d'humor o de malhumor que hi aprecie, que no sé ben bé com es marca realment la diferència, però que intente sempre minimitzar. I ai dels missatges en què ho descuide una miqueta...

diumenge, 6 de juny de 2010

Cita dominical / 85: Cristina Moreno Fernández

Mirant des de la corrupció valenciana.


[H]i ha un impost molt car per al ciutadà que és l'impost de la corrupció, i eixe impost també cueja en els nostres comptes.
Cristina Moreno Fernández, ple de les Corts Valencianes, 27.05.2010.

dissabte, 5 de juny de 2010

Tot per fer possiblement

Perales en català al carrer de les Cistelles

Amb molta raó, Félix Ovejero («Los moralistas, los economistas y sus abuelas», El País, 04.06.2010) diu que ni som tan racionals ni tants els que ho són, ni una àvia amb rodes és un camió, per la qual cosa, les apeŀlacions als canvis de valors, o la millora de l'educació per a resoldre l'excés de cobdícia i els altres pecats que ens porten sempre a una crisi o altra, són bonismes pareguts als que acusen «els futbolistes de tractar el baló a puntellons».

En eixe mateix sentit, doncs, que Trillo i González Pons «inventen» (per no dir que mentixen, directament) acusacions i sentències al seu gust per a protegir el seu «amiguito» Camps Ortiz, forma part de la mateixa natura que impedix que les àvies amb rodes siguen camions, tal com que un assessor socialista em descriga els cementaris com el reducte on més es nota el progrés del valencià: cada volta n'hi ha més làpides amb noms en valencià. On jo veig un vaticini, ell hi veu un progrés.

Però, no, no cal molta educació ni cap canvi de valors per a apreciar que és un frau social que les institucions i empreses públiques facen secrets o confidencials els seus (con)tractes amb empreses fundacions, empreses publiques instrumentals o directament privades, tots eixos «negocis» que paguem els valencians d'amagat en el palau de la Generalitat, en paradisos fiscals, durant la visita del papa de Roma o del papa de la fórmula 1.

I com que no totes les àvies amb rodes són camions ni totes les mares saben fer paelles, doncs, ni els polítics són tots iguals encara que pugues sentir les mentires simètriques per totes bandes, ni tots els botiguers són uns lladres, encara que el teu no etiquete els preus dels productes i cada volta cobre una cosa segons el caràcter del comprador, ni tots els llanterners i arquitectes són tots uns destralers, encara que els teus ho siguen i, a més, et proposen factures sense iva.

Per això, si enmig de la crisi topes amb els anuncis per la ràdio del bbva i d'Unión Alcoyana, o amb un cantant de carrer mig cego que versiona Perales, tots en valencià, pots arribar a pensar que, com sempre, quasi tot està per fer. Si és possible o no, serà cosa de vore-ho, però no sembla impossible del tot.

divendres, 4 de juny de 2010

Un petit somriure trencat

Trencat

Me s'ha tornat a fet tard per a la cosa del valencià de la crisi. Per sort ma mare m'ha contat un acudit: «Necessitem cobrir dos llocs de treball per a eixir de la crisi: un electricista, per a llevar enxufes; i un retor, per a repartir hòsties.» No és molt allà, però m'ha fet gràcia. A això, hi puc afegir un comentari de George Bernard Shaw: «Els bolquers i els governs s'han de canviar periòdicament, i pels mateixos motius.» O una cosa aixina. Venia en el Presència d'esta setmana, on encara no he comprovat si apareixen els noms dels traductors tal com toc —i com em va confirmar el director de la revista que calia fer.

A banda d'això, m'he agafat un dia de calma amb la música. He posat la ràdio de l'Spotify en jazz dels sixanta, i avant. Ara mateix sona Nina Simone amb You've got to learn.

dijous, 3 de juny de 2010

Platges en vaga

Platja de lletres

Hui tenia prevista una altra cosa sobre l'ús del valencià durant la crisi. Ho deixarem per a demà.

Així, abans que es faça massa tard, m'entretinc amb la continuació de la queixa a l'Ajuntament de Cullera pel que fa a la seua retolació «platgera». No tan sols això, sinó que li responen al síndic de greuges en castellà, botant-se així la Llei 30/1992. En resum, i com ja comença a ser tradició, li enviem el següent missatge al síndic:


En primer lloc, tal com haureu pogut observar, l'ajuntament infringix la Llei 30/1992 pel que fa a la llengua dels procediments, per la qual cosa, malmet formalment els drets d'este ciutadà.

En segon lloc, no estic al corrent del pressupost municipal de Cullera, però com que la legislació que ha infringit no és cap novetat, la infracció es va produir quan van decidir instaŀlar uns cartells sense tindre en compte la legislació lingüística vigent (la Constitució espanyola o la Llei 4/1984), normes que tenen algunes dècades de vigència. Eixe fet cert obliga a la desconfiança quant a la veracitat dels propòsits municipals –eixe «estamos trabajando»–, si no ho han fet fins ara.

En fi, que espere que prengau les mesures adients per a fer que l'Ajuntament de Cullera resolga estes mancances i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.


Els tècnics lingüístics, si volen, tenen moltes coses amb què fer passar el temps. Per exemple, fent vaga el pròxim dia 8, si més no, per solidaritat sindical, tot i que trobe que la iniciativa no té massa sentit. I menys encara si ens la demanen ugt i cc oo, que fa uns anys que mos foten la classificació que hauríem de tindre els transcriptors correctors, i que fa uns mesos que passen per ací sense preguntar-nos res, sense fer-mos ni cas a l'hora d'incloure-mos en el nou estatut bàsic que estan esmolant en la cambra. I ara tenen la barra de vindre a demanar-mos que fem vaga. ¿Per ells, no, ho hem de fer?

A més, el d'ugt, amb un to propi de revolucions bananeres, s'ha permés recordar que Franco va morir al llit i que per això tenim el país que tenim... Bé, tenia raó, i ell n'era una mostra amenaçadora i eloqüent.

dimecres, 2 de juny de 2010

Urbanitat decorativa

Urbanitat

En primer lloc, plantifique un retall d'una urbanitat desitjada, però fragmentària i falsa. L'entorn de la imatge és ben contradictori amb el fons que podríem voler difondre sobre la qüestió. Això, les formes i els fons, que segons com ho retalles, tot pot voler dir qualsevol cosa.

Esta vegada és en Zèfir on tractem la qüestió punxeguda dels gèneres i els sexes gramaticals. Tinc ocasió, doncs, de repetir la meua proposta sobre els gèneres. No cal dir que els companys argumenten des de quasi tots els angles (i alguns ho fan en altres espais amb molt de profit) i és precisament eixe últim angle que pretenc cobrir amb la meua proposta: gènere el i gènere la, en lloc dels ben tradicionals i poc lingüístics masculí i femení.

Bé, com repetixc massa sovint, això serà l'endemà de la vespra. Mentrestant, mos conformem amb una certa urbanitat decorativa, ¿no?

dimarts, 1 de juny de 2010

Bloqueig de ponentada

Calina al balcó

Estic bloquejat també sindicalment i laboralment. Entre que considere que les manifestacions són mètodes de protesta més propis d'altres èpoques, o simples formes de socialització de les propostes socials, i que fer una vaga és una mesura del tipus «no en vull, no en vull, plat a caramull», estic pensat si no serà més contundent i ben adreçada una proposta que m'ha arribat per correu: el dia que mos ingressen la nònima, anem tots els funcionaris i la traguem del banc. Crec que tindria un efecte molt significatiu.

Havent aclarit què són l'aigua cavallera i el plemigjorn —que no li sonava a un amic simater—, estic ara aclarint els termes friki (ja localitzat en algun diccionari en castellà) i xiringuito, que va obrint-se pas. Bé, la ponentada no em deixa anar més enllà.