dilluns, 27 de desembre de 2010

Haüts e per haver

Llenguatge subterrani

Com quasi sempre que et penses que faràs alguna faena interessant perquè tens temps, l'ordinador et fa perdre el temps amb una mala passada. Segurament també és cosa de cabuderia personal, perquè, total tampoc no necessitava imperativament fer anar el bluetooth per a connectar els auricular jbl, però ja està fet, m'hi he passat mitja vesprada i no hi ha hagut res a fer amb el Blueman de l'Ubuntu, que no va.

Bé, perdent el temps amb això he evitat tornar-lo a perdre tractant d'explicar que els verbs ser i estar tenen vida més enllà del que diuen les normatives escolars que mos embolicaven la troca a l'hora d'entendre si les taronges estaven o eren verdes o si algú estava o era al poble... Com si això és puguera tallar amb un ganivet lingüístic existencial. ¡Ah, blau!, que diuen per la Ribera, si això fóra possible, estaríem parlant ja de la llengua d'un redol de parlants i no d'uns quants quilòmetres i milions d'usuaris diversos.

Això, si busqueu prescripcions, n'hi ha bona cosa de personal a fer anar la llengua al revés, que si «la biblioteca és tancada» vol dir... i que si «està tancada» vol dir... Al final mos voldran descobrir que «oblic a vós e als vostres, en nom de la dita ciutat, mi e tots mos béns, mobles e no mobles, haüts e per haver, on que sien» seria la llengua intrínsecament evolucionada si no haguérem hagut de pagar el peatge polític de les successives discriminacions lingüístiques que hem patit i patim, per la qual cosa, més que la llengua que tenim hem de somiar la llengua que haguérem tingut... Com si per a això no calguera tindre el país que voldríem tindre.

2 comentaris:

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Jo vaig aprendre a dir "havuts i per haver" i juraria que, enfora dels meus fills valencianizats a l'escola tots diem encara "havuts i per haver" a poquet que se'ns escape. Això, és clar, deu correspondre al parlar d'on roal bastant grandet però que no ho podrà imposar mai de cap de les maneres. De fet, jo mateix escric "hagut" i crec que ja dic "hagut" molt més sovint que "havut"... Així, la sorpresa és que he trobat 277 d'aquests "han havut" escampats per tot el territori catalanoparlant internàutic i no tan sols al País Valencià sinó en algun fòrum de "basket català" i altres. Així, el verb haver -en la seva diversitat dialectal- dóna molt més de sí: haja, hajga o haiga? I això sense "surtir" (així ho diria jo segons norma casolana interna) de casa. I sí encara dic "sóc casat" i "sóc al bancal" encara que deuen ser usos "residuals" que m'hagen/hajguen/haiguen aprofitat per veure que això es podia ampliar sense anar "a la traïdoria" contra el "meu" valencià que no és "tot el valencià" sinó "el meu" però que forma part d'una llengua catalana molt més ampla. I que conste que falle més que una escopeta però he recorregut jo més camí cap a tots que els meus avantpassats en els darrers quatre segles.

Tècnic lingüístic ha dit...

¿Imposar? N'hi ha prou de poder-ho dir. La forma «havut» apareix sovint per les Corts. En fi, tot és residual.