Una de les conseqüències de l'aparició i de la generalització progressives de la producció de mercaderies, és que el mateix treball comença a esdevenir una cosa regular, mesurada, és a dir, que el mateix treball deixa d'ésser una activitat integrada als ritmes de la natura, segons els ritmes fisiològics propis de l'home.Ernest Mandel, Iniciació a l'economia marxista (1964), segons la traducció al català de Miquel Muntaner (1968).
Un company de llista mou la llebra sobre una indicació que no solen donar els llibres d'estil: resulta que, segons prescriu l'iec, cal pronunciar [nɔɾtameɾiká] i [supaltɛ́ɾn]... Ben cert, no he trobat fàcilment eixa indicació en els manuals d'estils que he mirat. Sí que he vist que es cenyixen a l'ortografia (expressament pel que fa als noms dels punts cardinals en els composts amb guionet), però no comenten la qüestió de la suposada pronúncia que convé fer. (Bé, l'Ésadir sí que ho indica.)
He mirat, per tant, com ho explica la gramàtica de l'iec, que sí que ho comenta en 4.4.1.2.c, on utilitza els exemples «subaltern», «subetimar», «capicua», «sud-oest» i «nord-americà». Els escriuré per a dir-los-ho, però supose que l'iec ho estarà revisant, perquè segons la indicació etimològica de Coromines, «subaltern» no ve de «sub- + altern» sinó del llatí subalternus.
Per un altre costat, el dnv no participa del tot del criteri, perquè diu que es pronuncien [kapikúa], [sutoést] i [nɔɾtameɾiká], però que es pronuncien [subaltɛ́ɾn] i [subestimáɾ], [subakwátik], [subdɛ́kuple] / [supkampió], [supfamília]... És a dir, seguixen un altre criteri que té un poc més de relació amb el context fonètic i no tant amb l'ortografia.
En fi, a pesar del costum filològic que coneixem, trobe que s'hauria d'evitar l'ús de l'ortografia per a funcions que semblen d'exhibició o d'erudició filològica i que solen introduir irregularitats inútils i, en general, innecessàries. El «defecte» de fàbrica de l'alfabet llatí aplicat a l'ortografia de llengües posteriors té alguns inconvenients, però seria bo que els acadèmics no jugaren a crear-ne més i a provocar el desconcert entre els usuaris. Encara que, al capdavall, un poc d'això vivim els tècnics lingüístics (i les editorials que fan manuals d'estil).
Acabe el llibre d'August Rafanell Vall-llosera La llengua silenciada, que ja fa uns quants anys que me se va quedar alçat en la secció de sociolingüística de les Billy d'Ikea.
Al cap de vora vint anys pots sentir que repetim cíclicament alguns debats. Són temps diferents, però es mantenen la intransigència i els nacionalismes lingüístics excloents. Per a alguns, la conclusió sobre el passat és que no en van matar prou i que cal repetir les mateixes barrabassades fins a aconseguir un resultat diferent.
Villarejo, Camps, Bárcenas, Cifuentes, Casado, Roldán, Llarena, Dívar, Montón... Deu ser de veres que se'n poden fer generalitzacions, fins i tot amb els policies que apallissen votants, però no, els problemes socials i polítics no tenen cap relació amb les llengües, sinó amb les ideologies. Això sí, si es tracta d'imposar de passada la llengua del «imperio» la cosa adquirix un plus d'indecència i corrupció. La «sortija de metal» (vegeu altres objectes pareguts) haguera estat més útil en eixe àmbit.
Passem per la llibreria Públics de Dénia, que crec que és l'única llibreria que queda a la ciutat, i vegem que té bona cosa de material interessant, inclosa una secció de còmics respectable (no en valencià, com era previsible).
Tope amb un llibret de la Falla Port & Rotes amb una corba marina reposant davant agones grosses que parla dels ocells de la contornada. Trobe que ela autors, Joan Sala i Itzíar Colodro, han fet una faena molt interessant, perquè han combinat bones fotos i dades rellevants de cada exemplar amb les denominacions que supose que són més comunes en la zona.
Les que més m'han sorprés són xacna, xacna d'esbarzer i xacnot, que no havia sentit mai i que trobe que no apareixen en el diccionari acadèmic, què sí que recull la busquereta capnegra, la busquereta cuallarga i el retoret.
Tenien unes quantes publicacions més amb i sense ISBN que costarien molt de localitzar en xarxa. Eixa és una de les gràcies i dels valors de les llibreries arrelades en la cultura i els interessos científics i literaris de cada poble. Fan un servei inestimable a la societat, i també als visitants ocasionals com mosatros, pretenciosament interessats per descobrir els senyals de l'univers peculiar de cada raconet que visitem.
La dona diu que va fer un rostit amb carn de «pavo», i que estava molt tendra. Li demane si no diuen polit a Sollana. Em diu que no, que diuen tito, que sempre s'ha dit aixina i que ella no ho diu d'una altra manera. Li fem vore que acaba de dir que havia cuinat «pavo» i riu. «És el que dia el paquet».
Les constatacions sociolingüístiques tan òbvies posen de manifest la mala idea que hi ha darrere dels que fingixen que no és possible que això mos pertorbe tant com per a haver de regular l'orde i visibilitat dels escrits dels productes comercials i dels rètols públics. En canvi, si hi ha desenes, centenars o milers de normes que prescriuen el castellà, deu ser perquè si que els pertorba que no s'impose prou eixa llengua als parlants de les altres llengües «espanyoles».
Passen unes quantes mànegues o fiblons per vora mar mentres intente filmar-los i no m'ix massa bé. Supose que això deu voler dir que ha començat la tardor meteorològica, encara que la temperatura no baixa de 28 graus. Almenys hui plourà per la contornada.
Estes vacances —que ja s'acaben— faig anar més el mòbil que els miniordinadors Eepc d'Asus (que reserve per a projectar films en la tele; encara aguanten eixa funció). Aixina que les meues recerques en xarxa són més limitades. Veig que el diccionari de l'AVL té quatre «per indicar» (abalisament, carret, recontra-, tastavent) allà on solen usar «per a indicar». Els ho dic fent servir l'incòmode i limitat formulari de propostes.
Espere la pluja traslladant —com dien els antics— al valencià els noms bascos dels pardalets que passen per Urdaibai, riu de senglars i marjal bessona llunyana de l'albufera.
L'entrada agró del diccionari de l'AVL, contra el que és habitual, no inclou els noms científics de les diferents espècies d'agrons. M'estranya i els ho dic a través de l'incòmode i limitat formulari de propostes. Veig que l'Ardea cinerea és el bernat pescaire, però em quede sense saber quina classe d'agró seria.
Fullege un poc més i veig que la guixa diu que s'utilitza com a aliment, però no diu que siga tòxica. Els envie també un comentari sobre això, vist que ells mateixos comenten que el latirisme és causat pel consum de guixa.
Fa massa calor encara i estic decidint què agarre després del llibre Valencians sense ADN de Ferran Garcia-Oliver Garcia. Mentrestant, dilluns de guixa del diari d'ahir. I un poc de blat, poquet.
Les normes «reguladores» de les llengües avui no oficials que puguen establir-se en un futur obtindran èxit si l'intent d'afavorir o de barrar determinats hàbits lingüístics es correlaciona amb l'actuació dels quadres reals d'una societat, els grups polítics i els vots populars.Rafael Lluís Ninyoles Monllor, Bases per a una política lingüística democràtica a l'Estat espanyol (1976).
La temporada de tardor-hivern ha començat amb unes novetats que em fan pensar en un canvi de cicle: anuncis de cotxes elèctrics, eliminació de l'«impost al sol», penalització del dièsel, l'expresident espanyol Felipe González es reconeix per fi en la mirada de l'expresident Aznar, els tribunals europeus declaren que bona part de la cúpula de la justícia espanyola és més espanyolista que justa, s'està gestant un «desaforament» que vorem si és massiu o gatopardià, hi ha productes d'àloe en els supermercats...
Això últim és com la recerca periodística de l'honradesa inteŀlectual dels polítics que diuen que han fet estudis universitaris: l'important no és el títol sinó que l'etiqueta ho diga tot. Després, cal comprovar si el producte és efectiu, saludable i sostenible. Si l'interés i la validesa científica foren reals, això sí que permetria canviar a un cicle millor. Ah, els presos polítics preventius serien alliberats i els jutges que han aplicat l'espanyolisme en compte dels principis jurídics, expedientats. Bé, l'esperit científic ajuda, però la consciència i el poder personal no es validen amb titulacions i càrrecs.
Una futura tècnica lingüística que em troba en Linkedin em demana per les eixides laborals relacionades amb la correcció de texts. En sap mal no poder-la ajudar massa, ja que no sóc gens entés en això. Fa molts anys que faig de funcionari en una administració o altra i sé que el món laboral privat ha canviat molt durant els anys que no el xafe. A més, em sembla que ha empitjorat molt la faceta de la correcció editorial i que s'ha prescindit massa sovint d'eixa part de l'edició.
Pel que fa al que conec un poc més, és cosa d'estar informat sobre les convocatòries que fan les administracions públiques (Generalitat, Corts, ajuntaments) per a tècnics lingüístics: traductors correctors, transcriptors correctors, assessors lingüístics, tècnics mitjans de promoció lingüística... Enguany s'han convocat i dut avant uns quants processos selectius i la perspectiva és que se n'acosten alguns més. En resum, que cal mirar els diaris oficials, els bolletins, apuntar-se a algun servei que envie eixes notificacions i coses per l'estil.
En canvi, en l'àmbit privat, supose que cal fer com sempre: consultar ofertes en els mitjans, enviar currículums, renegar per les ofertes que trobes i, si és possible, negociar les condicions econòmiques i laborals quan et fan una proposta. Això últim pareix difícil, però alguna volta vaig tindre èxit i encara no sé per què.
Fa un any d'aquella manifestació que reclamava que es votara democràticament i que pretenia defendre unes institucions que havien triat el camí de la independència en Catalunya. Això, en qualsevol democràcia, hauria de ser rebut amb aplaudiments i no amb conspiracions judicials i policials o amb repressió política. En qualsevol democràcia i més encara en Espanya, on no han sovintejat els clavells en els processos de canvi de règim.
En canvi, tinc la sensació que els mitjans en castellà més importants que senc i lligc de tant en tant, com ara la cadena ser i el diari El País, no tenen res a dir sobre el que van vore amb els ulls que va passar aquell dia i que algú estiga un any tancat per haver-se manifestat pacíficament. Com diria una tertuliana que vaig vore en la tele, una cosa és manifestar-se perquè has perdut un partit de futbol i una altra cosa és manifestar-se perquè pretens independentitzar-te políticament d'un estat com Espanya.
Un estat com Espanya que, recordem-ho, és anterior a la democràcia —i això no és cap mèrit, sinó que s'hauria de considerar un fet i, ideològicament, una desgràcia, és clar—. I la sensació també és que n'hi han massa que estan esperant que siga també «posterior» al règim democràtic que van erosionant.
L'apunt d'ahir em sonava. A força d'escriure unes línies cada dia, supose que és inevitable que repetixca idees i fins i tot que m'ixca algun apunt com el de Pierre Menard de Borges, però recreant-me jo mateix.
Lligc missatges endarrerits de la llista Migjorn, i també n'hi han que em sonen molt. Les manies no les curen els metges, que diu Takse. El racisme, la xenofòbia, el masclisme, el nacionalisme, tot això són ingredients que es poden combinar amb la crítica contra les discriminacions lingüístiques, culturals i polítiques i la reivindicació dels drets dels catalanoparlants.
I no perquè «siguen» tot això, espere i crec, sinó perquè hi ha qui no sap expressar-se sense caure en les idees més tòpiques que recreen i retransmeten eixes ideologies, simplismes que pretenen desmuntar moltes vegades abusos que es fan en sentit contrari, com ara el suposat llenguatge inclusiu que enfarfega alguns manuals i alguns escrits. Jo dic que són alguns, perquè no hi tope tant sovint com ells; ells hi veuen una dictadura estilística totalitària. Percepcions sobre la repetició.
Tot el cacau de les notes i els títols fraudulents o falsos dels polítics diu que agreuja el «desprestigi» d'estes coŀlectiu social. La cosa deu ser que els prestigi dels polítics és infinit, perquè ja fa dècades que estan «desprestigiant-se» ells a soletes i encara continuen sense acabar-se eixe suposat prestigi.
En realitat els polítics tenen prestigi no tant perquè siguen persones que faciliten el diàleg, els acords i els pactes, sinó com a persones que enganyen i imposen. Sempre hi ha figures excepcionals que saben «perdre» en benefici de la societat, però la majoria dels polítics juguen amb les cartes que repartix l'estat espanyol i al joc que s'imposa, que no és el joc que es pot votar, sinó precisament el joc que no es pot votar per a jugar-hi.
Veig que la retolació de l'oficina de «Correos» en València posa en primer lloc i més gran la versió en castellà i més menut, després, la versió en valencià. ¿Quin joc és eixe? Doncs, el de l'absurditat de disposar les coses de la manera més inútil precisament per a imposar una percepció negativa i d'inutilitat d'una altra versió possible de la vida en societat. A pesar que el desprestigi dels polítics no s'acaba mai, el de la llengua, sí.
La distància entre les llengües, o algun altre factor com ara la coherència i un protocol d'actuació, faciliten la lectura dels cartells públics de l'administració: el basc, el castellà i, si n'hi ha més, la resta ja no sé en quin orde. A més de fer previsible la lectura, transmet sensació de rigor i interés per la gestió lingüistica i per la faena ben feta, en general.
Justament alguna d'eixes sensacions que trobem a faltar en altres latituds «forals».
Quan algú argumenta que la biologia ens ensenya que allò «natural» (i per tant allò «correcte») és la divisió dicotòmica entre dos sexes, mascle i femella, amb comportaments masculins i femenins respectivament, que mantenen relacions heterosexuals l'objectiu de les quals és la reproducció, està demostrant que sap molt poc de biologia (a més de caure en la faŀlàcia naturalista).Ester Desfilis Barceló, «No diràs el nom de la biologia en va», Mètode, 97, primavera 2018.
Una de les «gràcies» d'això que diem normalització lingüística és tindre un fum, una majoria de parlants en realitat, que són plenaments eficients en la seua llengua tot i que en desconeixen l'ortografia i la gramàtica escolar. Als tècnics lingüístics és possible que això mos pertorbe, però eixe és l'estat «necessari» de l'existència de llengües. Com ara el cambrer de Mikel Bengoa, que no sabia si hi ha d'haver in o ñ en el nom del poble, Meinaka.
Seria interessant que el rebombori armat amb els estudis, els títols, els treballs acadèmics i les tesis dels dirigents polítics tinguera relació amb un interés real de la societat pel coneiximent dels treballs científics. Però tot és foc d'encenalls que no desperta segurament cap vocació lectora interessada en eixos texts.
Tampoc quadra amb un interés real per eixos documents (ni fa pensar que tinguen un contingut rellevant) que ni estiguen publicats ni siguen accessibles en xarxa. Es suposa que el treball científic ha de ser conegut i sotmés a crítica i contrast per a millorar el coneiximent del món. Es veu que massa sovint mos obliguem a fer paperassa científica per a decorar algunes parets que es quedarien molt despullades sense la simbolització d'una saviesa superlativa.
De les xulles que es feien en l'institut al plagi en les tesis doctorals i en els treballs de màster: l'educació millora en algun sentit. Com el canvi climàtic, que també aporta tenoreta al malviure que genera en general.
Els ocells d'Urdaibai es veu que no passen per l'albufera de València. Eixa ruta no la tenen prevista en el centre d'observació. Hi havia bequerudes, garsetes, corbes, collverds, rossetes, fotges, agrons, espàtules i un arpellot que pega una volta i anima l'aiguamoll abans de tornar a amagar-se.
Se'n podrien fer moltes, de faules polítiques.
El passat és passat, diu el tòpic que repetixen en el film que estan passant. Però amb la notícia de la diada a Catalunya, la dimissió de la ministra de sanitat o els vots que reben els polítics xenòfobs i racistes, hem de pensar que el passat sempre forma part d'una part coneguda i millorable del futur. Concert per l'alliberament dels presos polítics a Bermeo amb motiu de la diada catalana. Este futur no era el que es pretenia en el passat. O sí.
Dos dependentes jóvens d'un d'eixos Carrefour Express que han proliferat per la ciutat estan discutint amb un home major sobre una botella d'oli que suposadament du l'home en una bossa negra. Elles volen que els la torne i ell diu que no la té i es nega que les xiques ho comproven, les xiques li agarren el sac, l'home es resistix i fins i tot els llança un colp de puny. L'home és menut, però més fort i més decidit a utilitzar la violència, li tira una patada a una de les xiques. Pegue un xiulit per provar a evitar que la baralla empitjore, estem eixint als balcons a vore què passa. En eixe moment apareix un veí que ix de la finca on estan barallant-se, un xic jove, negre, prim i alt que s'interposa en el conflicte.
Reté la bossa i l'home, que encara pretenia fugir, separa els braços del grup i calma els nervis de les xiques, que exigixen a crits que els òbriga la bossa, que traga la botella d'oli, que si li sembla bonico haver-les colpejat. Amb bones paraules i bona dosi de racionalitat, diu en castellà amb accent estranger: «No se va a ningún lado. Yo estoy aquí. ¿Por qué no quiere enseñar el bolso?, ¿no ve que las chicas están trabajando?».
El xic negre imposa un poc de calma. Fa que l'home òbriga la bossa i que les xiques puguen mirar dins. No hi ha botella. L'home dóna una explicació que delata que sí que hi havia una botella d'oli en joc: «Claro que no está, ¿no veis que se ha caído?». «¿Se ha caído?», demanen les xiques, «¿dónde?». Però l'home ja no diu res, es penja la bossa, es gira i se'n va. Les xiques li recriminen la violència per una botella d'oli i li exigixen que no torne a la botiga en la vida.
Les xiques agraïxen la intervenció del xic. El xic se'n va pel carrer de Palomino, com si anara a alguna faena, amb els pantalons de franja fluorescent en els camals. Les xiques tornen a la botiga. Els veïns del pis de d'enfront han eixit un poc tard i no tenen la perspectiva que tinc jo. Es queden sense saber massa bé què ha passat.
Durant el període tan injustament bescantat amb la denominació de Decadència, s'havia esdevingut amb la llengua exactament tot el contrari: aquesta no gaudia de prestigi literari, cert, però era tanmateix la llengua de l'administració i de l'escola, i de la majoria de publicacions de tipus tècnic i de gèneres de no ficció.Josep Murgades i Barceló, «La Renaixença o l'inici d'una singular paradoxa», Llengia i discriminació.
Vegem complet el documental «All or nothing: Manchester City» simplement perquè l'entrena Guardiola. A més, mos enterem d'algunes coses sobre el funcionament dels equips de primer nivell i també vegem com és de complicat haver de mantindre una exigència i esforç constants, una inspiració compartida i determinant per a traure avant els partits. Ah, i el llaç groc que porta quasi sempre Guardiola, que també és un senyal per als coneixedors de la política internacional. No en comenta res la veu de Ben Kingsley.
Al final, Takse conclou que ho hem mirat perquè es tracta de Guardiola, que també som aixina i mos deixem dur pels afectes culturals i polítics, i que mos arribem a emocionar amb qualsevol cosa que mos conten de la manera adequada. Més encara quan vegem que són xiquets saturats de privilegis econòmics, socials, i d'excessos emocionals, sotmesos a un negoci i a les ànsies religioses dels seguidors dels equips.
Ah, tal com diu Gabriel Rufián en Faqs, i després de vore la cínica i vergonyosa representació d'Albert Rivera que victoreja les mentires en política, ¡vixca Lídia Heredia!
Festegem l'inici de les vacances muntant unes cadires d'Ikea que vam comprar al maig. N'hi ha una trencada (que supose que no hi haurà cap problema a l'hora de canviar-la), però les altres tres estan bé. Recuperem una part de la fusta de les velles per a les manualitats i els bricolatges diversos que hem de fer per casa. El sol va un poc més baix i es nota com entra més a dins del balcó. Plou, però encara torra.
També torra —i no pretenia ser un joc de paraules— la incapacitat política i judicial per a actuar amb racionalitat i mirant pel bé dels ciutadans i de la societat en general. Em resulta carregosa la persistència d'alguns mitjans «espanyols» a anomenar els polítics catalans exiliats com si foren «fugats», sense parar compte que ha segut el mateix jutge Llarena qui no ha volgut rebre'ls en Espanya com a ciutadans per a jutjar-los democràticament. El jutge volia l'excepció i la presó preventiva, però han arribat els coŀlegues d'altres tribunals a fer vore als tribunals espanyols que la «justícia espanyola» s'estava convertint en una contradicció terminològica.
Per al final, la versió més insidiosa i cínicament benintencionada sobre els presos polítics empresonats: «els van avisar que si seguien per ahí ho haurien de pagar, hi hauria conseqüències». L'assetjament escolar, psicològic o polític beu de les mateixes fonts, que podem identificar directament amb el clàssic «les dones que porten la falda massa curta». Encara hi ha periodistes que mos informen que «la policia va haver de carregar».
El discurs de la interinitat lingüística del valencià va caducar en l'ús social —m'ho sembla, ho desitge, encara que sempre pot traure ulls nous— gràcies a l'esforç de molts tècnics lingüístics, de molts lingüistes, sociolingüistes i, fins i tot, gràcies a uns quants polítics. Però és ben curiós que persistixca tant en la xarxa, com si encara estiguérem governats per Primo de Rivera i només puguérem posar dièresis i revisar la sintaxi del segle xv.
Estem en consolidant i construint la democràcia, perquè encara persistixen les discriminacions lingüístiques: això és el que cal exigir que es resolga, la presència dels drets lingüístics i del valencià a tot el País Valencià, a l'estat, a França, a Europa... Els mitjans, les productores, les universitats, disposen de tècnics lingüístics que l'encerten i l'erren, com els passa a tots els professionals cada dia. I això hauria de donar seguretats i hauria de facilitar l'ús desimbolt i sense corsets, més enllà inclús de les decisions inconstants i mudables de les institucions normatives posant o llevant guionets, accents i apòstrofs sense saber massa bé per què.
Els catalanoparlants són titulars de drets i deures (almenys en una bona part d'això que encara és Espanya). I, per sort i per cabuderia, la llengua d'ara encara depén de l'ús viu i real, de les neures d'uns, de les preferències d'altres, de les inèrcies i rutines, de les innovacions i de les còpies i refregits. Assumim-ho, no serà la que voldríem que fóra ni la que vullgam que siga, sinó la que volem, és a dir, la que fem volar i fins a on la pugam enlairar:
Recorde que quan vaig començar a treballar interinament de tècnic lingüístic en una conselleria (al començament dels anys noranta del segle xx, i em ve un ¡uf! de pensar en com passa el temps), com que no em donaven res a fer allà on en van enviar, em vaig dedicar a escriure les primeres fitxes de dubtes sobre normativa. Vaig vore que quasi tot el que trobava a mà com a referència bibliogràfica eren els mateixos reculls sintètics de receptes, prescripcions i renecs maniqueus sobre la llengua viva i real. I vea que no explicaven res sobre la llengua viva i els parlants, sinó que posaven un asterisc, utilitzaven les qualificacions d'«incorrecte» o els recurrents «barbarisme» i «castellanisme», i ja en teníem prou, ja mos enteníem tots.
En lloc de transmetre que calia fer anar la llengua en tots els àmbits d'ús possibles, i que l'aprenentatge i l'ús conscients dels parlants incorporaren les formes que necessitaven, la idea subjacent —transmesa per uns poders controladors i elitistes i perpetuada per la rutina educativa— era que no pretengueres aconseguir el compliment dels drets lingüístics, però sí que podies provar a complicar-los la vida als parlants mostrant-los com de malament parlaven i escrivien. La conseqüència: els parlants ja tenien prou faena «(re)aprenent» la seua llengua, una llengua permanentment posada en dubte i desqualificada, una llengua que esdevenia, per tant, impossible, perquè ningú podia pretendre reivindicar una llengua tan desballestada i inútil. Es pretenia una «normalització» de la interinitat de la llengua.
En la xarxa, com en la vida, has de conviure amb tot de personatges i de caràcters. Això sí, la xarxa mos manté a una distància física i temporal que cal agrair. Eixa distància no és l'oblit absolut, sinó que permet «oblidar» les enrabiades o el mal humor extemporani, i fa més fàcil que utilitzem els instruments de reflexió amb calma i fent com qui sent ploure davant la confusió dels qui pretenen fer que el seu plaer estètic esdevinga una necessitat o una imposició normativa.
No em sorprén la reiteració en eixa intenció, a pesar de la impossibilitat d'aconseguir-ho. Deu ser cosa de l'educació que transmeten les ideologies dominants en esta societat xopa encara de catolicisme, jacobinisme, franquisme institucional i poca comprensió i ús de la responsabilitat democràtica.
La tardor ha començat ja. El senyal han segut els trons i les plogudes de hui en València i, vaja, l'activitat política i periodística que ha tornat reprenent el fil allà mateix on es va quedar. No hi ha hagut quasi desconnexió. Hi ha persones innocents a la presó per suposats delictes «polítics», hi ha jutges «nacionals» perseguint opinions i lletres de cançons, hi ha guerres i misèria al món i persones que en fugen, que s'ofeguen en la mar o que són perseguides allà també per jutges i botxins amb una mateixa concepció «nacional» coincident en cada nació.
No sé si l'ardent concepció nacional d'alguns deu haver tingut relació amb el que ha passat al Brasil, on s'ha incendiat i quasi ha desaparegut entre les cendres el Museu Nacional de Rio de Janeiro. Per sort, l'incendi no ha causat víctimes, encara que ha malmés el medi ambient i la història. No està mal, en canvi, que la història es perga o s'incendie sense matar a ningú. La història i la concepció «nacional» tenen eixe deute permanent amb les persones. Ho ha pagat esta volta «a primeira brasileira». Els d'ara hauran de continuar construint, un poc millor, si de cas, menys nacional i més contraincendis.
No els importa que els drets i llibertats en l'espai públic s'hagen restringit en els últims anys o que es privatitzen llocs públics i que els interessos particulars s'anteposen al benestar comú. El que els molesta és que a Catalunya hi haja un moviment social contra l'empresonament de polítics independentistes.Iker Armentia Ortiz de Zárate, «Los lazos amarillos y el falso debate sobre la neutralidad en el espacio público», Eldiario.es, 21.08.2018.
Al meu barber li sabia mal que prohibiren les corregudes de bous o les festes de bous dels pobles. Segons ho vea, hi havia molta gent que vivia d'això: ¿què farien? ¿Els donarien un subsidi o un sou com el que tenen els polítics quan es retiren?... Em va faltar proposar-li que es feren festes de «polítics embolats». Posats a maltractar algú, que siga algú que cobra i que es mereixca algun escarment.
No li va agradar massa que no demostrara el meu acord amb la seua posició sobre l'ús d'animals per a les nostres fantasies socials. Em vaig centrar en reivindicar que tornen a tirar cabres dels campanars, o que els xicons tornen a penjar-se d'ànecs vius al País Basc... No sé si em va mirar pensant que, mirant la història i les tradicions que podríem mantindre, els barbers pertanyien a la confraria dels cirurgians.
M'acomiade temporalment de la faena. Han arribat les vacances, tot el setembre, que encara serà poc per a ventilar els últims quatre anys de càrrega sindical. L'últim dia, hui, a última hora, deixe anar un missatge per al governant de la primera institució de la democràcia i, més encara, tenint en compte com ho documenta Vicent Baydal, de la identitat coŀlectiva valenciana.
Han començat a tornar els polítics. L'assessora d'una política de Podem, que coneix unes quantes de les reinvidicacions laborals i professionals que mos fan suar, li demana a Takse en la barra del bar mentres esperen l'entrepà de l'almorzar: «Què, ¿com van les coses?» Takse li diu que malament, i es queda amb les ganes de dir-li: «Dona, ¿heu fet res? Si no feu res per a millorar-ho, ¿com vols que vagen les coses? ¿Espereu que les coses s'apanyen per un milacre o altre? Esteu fent igual que “els altres”» Però no diu res i almorzem tranquiŀlament. Queden unes quantes hores i quasi mos han convençut que no traurem trellat amb ells.
Per tant, la sensació que pegue a fugir, ara que torna la temporada política no és del tot falsa. Sí que és un poc això. M'acalore un poc pensant que cal tornar a posar-se a pegar-li voltes inútilment al molinet de la reforma de l'administració de les Corts, que és un tema que sembla que només mos interessa a uns quants treballadors, però que ni els ha passat pel cap als polítics ni és cosa que els ciutadans puguen arribar a apreciar des de fora. Deixe anar el missatge com diu el tòpic, dins d'una botella en la mar, per si «corre fortuna llevantejant».
In the mid-19th century, English speakers altered the verb to buttonhole, perhaps as a result of hearing buttonhold as buttonholed.
Els llibres que comenten etimologies solen indicar totes les possibilitats d'«errors» que han arribat a conformar la llengua que tenim. Hi deu haver més d'un llibre que en parle concretament, ara no en recorde cap. Trobe que tots aquells —lingüistes o no— que es calfen el cap menyspreant els vulgarismes, els solecismes, tots els que tenen entre cella i cella qualsevol cosa que es separe de les «pureses» o «genuïnitats» que veuen en no sé quines formes de la llengua, haurien d'aprendre a revisar l'evolució humana i la de les coses humanes.
Està clar que els factors que han contribuït a fer-mos com som no són els que voldríem que foren. No tant perquè tots vullgam ser descendents de Carlemany o del rei Artús, sinó perquè, pitjor encara que exterminar els Myotragus balearicus, hem anat fent mal contra mosatros mateixos a base de «malinterpretar-mos» constantment. Les «òbiles» no es beuen l'oli de missa, però a molts llocs han esdevingut «òlibes», diuen, per eixa fama gens mereixcuda. Les dos volen igual. I fer l'òbila, això sí que ho fem mosatros ben sovint.
En el supermercat, el xicon que du les comandes a casa repetix el que li ha dit la xica de la caixa, però en valencià: «Per a demà.» Takse somriu i mira el xic. El xic ho repetix i riu, perquè té accent sud-americà i ha trobat que resulta simpàtic aprendre a dir les coses en valencià. «Molt bé» li diu Takse.
I d'una oronella podem fer tot l'estiu que vullgam. Estiu que continua calorós, a pesar dels arruixons que no arriben a banyar el carrer. Ahir vaig anar a córrer: 07:14 + 06:41. En la línia, però millorant. Una xica que passeja em demana en cstellà si li sé dir on para el pont de Fusta. Em gire i li dic que eixe pont, no, el següent, és una passarel·la de fusta que hi ha apegada al pont... Mira el mapa i em respon en oriental.
I ja n'hi ha prou de sociolingüística casolana. No sé si recuperarem algun dia la llengua ignota del segle xv, però sí que sé que, tal com dien al meu poble, «qui no està, no s'encontra».
Em pensava que reconeixia alguna veu en la cançó estiuenca de la promoció d'Àpunt, però trobe que era només una impressió, ja que no conec ni la Tia Figa ni Remei Giner, em devia recordar a algú, una barreja de Suu, Júlia. El Diluvi..., no sé ara amb què més. El cas és que m'ha semblat una bona faena, una troballa sonora ben aconseguida per a la finalitat de la cançó.
Buscant coses sobre això, veig un dels últims vídeos de La Gossa Sorda, amb l'actual diputat Nadal rosegant la cançó, cosa que fea bé en l'escenari, però sembla que no lluïx tant en l'hemicicle. En tot cas, m'adone del temps com passa. Tinc la sensació que, a pesar que he procurat estar atent a la música, han passat unes quantes generacions de músics d'ençà d'aquell dia que pegàvem bots a la plaça de bous de Xàtiva, empolsegats i acalorats al ritme de ja no recorde quin primer ska o de quin últim rock valencians, i que me n'he perdut molts o que els he descobert el dia que es jubilaven.
Coses que passaven i que passen, no de la mateixa manera, sinó d'acord amb cada època. El primer dia que vaig sentir els Dire Straits va ser un regal del meu cosí major: Comnuniqué; no em van agradar i li'l vaig canviar per l'àlbum Revolver dels Beatles. Me'l vaig haver de comprar poc després, eixe, l'anterior, el posterior i els següents, i també el de Bob Dylan en què Mark Knopfler tocava la guitarra. La cosa no deu ser quan, sinó arribar a sentir-ho.
L'adequada difusió dels resultats d'investigació ajudarà a fer que la ciutadania puga triar lliurement de manera autònoma com desevolupar la seua vida segons els seus propis objectius i interessos.María Ángela Bernardo Álvarez, «Biotecnologia i comunicació en la societdad democràtica», Mètode, 97, primavera 2018.
Crec que convé seguir uns quants programes que fan en Àpunt. Per exemple, Samaruc Digital, Plaerdemavida, Bambant..., Cuiners i Cuineres, Qui És Qui, Una Habitació Pròpia... I encara me'n deixaré alguns.
Es nota que tots tenen un cert to cultureta, però sempre sense arribar a la pedanteria ni a la prescripció des de la trona. A més, ja és un avanç disposar d'un repertori aixina en el valencià públic de tots, que combina i integra el país amb la presència i participació del castellà sociològic, dialectal i històric, mostrant un necessari exercici comunicatiu de converses bilingües.
Han de millorar, com tots ho hem de fer, està clar, i perquè es nota que esta volta sí que piden fer-ho. Per tant, convindrà que els espectadors sigam exigents i que ells continuen sents receptius i autocrítics. Haver aprés a dir «feina» no compensa l'esguerro de transmetre la mala idea que «faena» no seria tan bo ni hauria d'estalviar l'esforç de posar bé els pronoms.
El fet de ser víctima d'una ideologia que transmet i aplica actituds i mecanismes de dominació injusts no mos garantix la immunitat ideològica davant la penetració d’eixa mateixa ideologia en la nostra manera de pensar i fer les coses. De fet, en l'àmbit en què em moc, em resulta realment sorprenent observar que, entre els qui patixen —amb mi— la discriminació lingüística injusta contra el català, n'hi han que pretenen la revenja per a resoldre o compensar la qüestió, pretenen aplicar els mateixos mecanismes de restricció, control, classisme, despotisme i jerarquització que es transmeten a través de la ideologia espanyolista castellanitzadora. Però hi ha un detall pervers: ¡ho volen aplicar sobre els catalanoparlants!
La llàstima és que, en un grau o altre, sense adonar-se'n, són víctimes i, alhora, victimaris, en un o diversos punts de la seua activitat «heroica», posen en pràctica les tàctiques dels assetjadors. En el cas dels catalanoparlants, és clar, això es veu en el cas dels qui convertixen els afectats per la discriminació lingüística en factors o causants de la situació que ells consideren de desfeta, degradació, depauperació o degeneració de la llengua catalana.
Pel motiu que siga (entenc que hi intervenen factors diversos), trobe que deuen haver fet un pas conceptual extensiu i erroni: han convertit les conseqüències de la situació de discriminació d'eixes persones —i els efectes sobre l'ús de la llengua— en prova i manifestació de culpabilitat i deute d'eixes persones, especialment si eixes persones no pretenen la fantasia de ser o parlar com hagueren pogut ser o parlar si la història haguera anat d'una altra manera.
El mal, en el fons, no és la pretensió de «restaurar» una cosa —l'evolució de la llengua en circumstàncies diferents— que desconeixem en què s'haguera concretat ara, ni que pretenguen recular a una imaginativa i fantasiosa recreació de la llengua del segle XV o anterior. El mal és que es dediquen a maleir i a desqualificar els coetanis seus que no tenen les seues ínfules filològiques salvífiques. Es malfien i consideren traïdors els seus veïns i companys lingüístics —supervivents de la discriminació i el desús—, eixes persones que aprecien i utilitzen la llengua que els ha arribat i que pretenen millorar-la d'acord amb les seues necessitats i d'acord amb criteris científics i democràtics, però que eviten haver de compensar o eliminar una suposada contaminació abominable que només està en l'ull que mira. ¡Arranca-te'l!, ¿oi?, tal com recomanen i practiquen algunes supersticions religioses. Ah, i el racisme el deixem per a un altra ocasió.
Vam anar a vore l'úlrima de Tom Cruise en la sèrie Missió: Impossible, ara era un episodi denominat Fallout. L'havien posat tan als núvols crítics diferents i inesperats, que mos pensàvem que realment valia la pena vore-la en el cinema. Però, no, continua sent la mateixa comèdia infantiloide d'ego unflat del personatge de Tom Cruise. Ben feta, «trepidant» d'acció, sense llautó innecessari, d'acord. Però m'esperava una millora respecte a Bourne o a les de Jason Statham, però, no, continua més a prop, pel que fa a l'argument, al guió i a la realització, dels films de James Bond de quan Roger Moore o Pierce Brosnan.
En fi, això és el que n'hi ha. Fins i tot tenia més gràcia Crank (2006) de Mark Neveldine i Brian Taylor, amb l'Statham fent acció risible a càrrec del submón de les drogues.
Tenim la sort de poder pegar-li la volta a les coses. Hem de vore la incoherència com una oportunitat de combinar les idees de maneres diferents, esperant amb il·lusió que un atzar que done resultats positius. Visitem el Col·legi de l'Art Major de la Seda de València. Els cucs són sistemàtics i faeners. Les persones no fan més que embolicar la troca.
A pesar que la informació del mostrador no té versió en valencià, t'atenen en valencià i l'audioguia també té versió en valencià. La visita a l'edifici i l'exposició oferix molts racons i motius per a pensar sobre una part prou desconeguda de la història cultural i comercial. Una mostra realment sorprenent és l'escala de caragol gòtica descoberta en un racó d'una sala durant les obres de restauració.
Els cartells del museu, com és quasi inevitable en este país, estan coherentment ordenats a partir del valencià en bona part del recorregut, fins que arribes al punt d'una part més vella, on es trabuca l'ordre o fins i tot on desapareix el valencià. Els llibres de comptes i apunts de la institució que podem vore estan en castellà. Una excepció és el procés judicial de finals del segle XVII (de l'any 1689, crec recordar, una iniciativa judicial d'un tal José Valero...) que mostren en una vitrina: està escrit a mà en valencià. Desxifrem unes quantes paraules. No trobe el document en la xarxa. Això sí, veig que sobre eixa faena hi ha alguna història curiosa i interessant en valencià: el manuscrit de Joanot Valero (Sciència.cat i Universitat de València) o el llibre Les paraules de la seda d'Alexandre Bataller Català [veg.] i Carme Narbon Clavero.
L'ofici de velluter ha desaparegut de València, diu en castellà en un vídeo Vicente Enguídanos. Deixem desaparéixer les coses per a poder-ho lamentar. També passa això amb el vellut de les llengües.
El correu normal em deixa el llibre emplasticat al buit en la bústia. Ve dels eua i ha arribat a temps. Els misteris que devasten la lògica, el temps, l'aire que encara respirem i l'aigua que ja quasi no podem beure, fan que un llibre de sgona mà que ha de travessar la mar, passat per Txèquia i arribat a València, em coste 11,70 euros (4,90 del llibre i 6,80 dels ports) en Iberlibro, mentres que si l'intente comprar ací a la vora, no n'hi han. Hi ha altres «ofertes» en Amazon de segona mà per 88 euros, per 337 euros, que també vénen dels eua.
El día que vullgam comprendre-ho, és possible que hajam de pensar realment com es suposa que hem de sobreviure.
No és molt lluny en el temps l'instant —fins al moment actual, evidentment— en què Europa era sinònim per a tot demòcrata de llibertats, modernització, progrés, fi de l'aïllament i respecte als pobles i a les nacions que volien —i volen tornar a— gaudir del seu dret sobirà i consuetudinari.Manuel Garcia Grau, Polítiques (i) lingüístiques (1997).
El film The pledge (2001) de Sean Penn té un valor afegit que el fa encara més interessant: retrata la frustració i la bogeria que poden provocar les males pràctiques científiques. Ah, i és cosa de vore com les circumstàncies accidentals desconegudes poden condicionar les nostres vides.
Segur que estic exagerant, però trobe que deu ser perquè l'he vist barrejant Lichtenberg i Bunge. I això que hui estava núvol.
Hi ha un cert de corrent de fons en la nostra societat que reflexiona sobre els «ancient aliens» (en fan documentals molt entretinguts), que s'emociona amb el «fet» que el valencià prové d'un suposat mossàrab, que s'indigna pensant que els fonaments de la literatura en castellà va ser redactat en català, censurat i adaptat a aquella llengua i societat, que sermoneja sobre com de malament parla la gent del segle xv (per posar una data, perquè podem recular als etruscs, si convé) cap ací i que si et passes el dit per l'ull quan tens un mussol mentres dius «mussol, u; mussol, dos; mussol, tres, ¡pa tu és!» i li toques l'ull a algú, te se'n va el mussol i li'l passes a eixa persona, cosa que denota més mala llet que voluntat curativa.
Com que continuem arrossegant discriminacions lingüístiques (en el Mercat Central de València), sexuals, masclistes, racistes, econòmiques, classistes, problemes ambientals i alimentaris, etcètera, podem considerar que tenim la mateixa faena que tots amb problemes i en situacions diferents i que convindria resoldre'ls amb la ciència, que fan que evitem el victimisme i les fantasies estèrils o nocives. Com ara que la pluja no sap ploure.
L'Ubuntu em demana pa, és a dir, que l'actualitze, si vullc, amb la versió 18.04, ja que estic utilitzant la versió 16.04. Pegue la cabota i l'ordinador es passa tota la nit amb la faena, però no l'acaba, perquè, vaja, em vaig gitar allà a quina hora i estava pegant-li voltes al molinet. El cas és que havia d'anar responent-li a colps de botonet a algunes preguntes que podien eixir en pantalla sobtadament.
De matí, acaba la faena ràpidament. Els matins solen ser millors per a estes coses. Ha canviat un poc l'estructura de l'escriptori, cosa que pareix que serà una millora «inevitable», perquè el que n'hi havia em resultava prou lletget i incòmode. Pareix que hem avançat un poc per ahí. Ara falta comprovar que hi haja més millores.
Això sí, per a instal·lar la nova versió vaig aprofitar per a fer un poc de neteja i de còpies de seguretat. Això lleva pes i brossa del disc dir. De totes formes, tot això saps quan ho comences, però sempre s'allarga més del que voldries. De fet, no ho acabes mai.
Cau un pont a Gènova i li s'escapa a Takse una pregunta retòrica: «¿no seria de Calatrava?» No ho era. Als anys xixanta —i ara— les coses que es feen bé es feen de maneres i amb raons diferents. La certesa i la veritat, al capdavall, són complexes i difícils d'assegurar. I no sempre coincidixen amb els nostres desitjos. En canvi, fer les coses malament és simple, i ho podem fer quadrar amb les nostres fantasies i preferències. Perquè, en el fons, les raons per al frau i el crim en esta societat són sempre molt semblants. Ho podrem esbrinar abandonant el masclista cherché la femme d'altres temps i noveŀles i aplicant el capitalista «busqueu els interessats».
Finalment, és clar, la recerca ben feta no pot obviar el factor de l'estupidesa, que realment és una clau desconcertant i mala de determinar. Ja ho dien els antics: «Admiror, paries, te non cecidisse ruinis, qui tot scriptorum taedia sustineas» («Em meravella, paret, que no hages caigut derruïda pels escrits tan absurds que aguantes»). Però quan cauen els ponts —o les raons davant el fanatisme en una democràcia, com ha passat a l'Argentina amb l'avortament—, fan mal.
Una cosa és que tots conegam l'adagi i una altra cosa és que vejam que també la «mala voluntat» empedra el camí de l'infern amb «molt bona voluntat». Tant si es tracta de fer filologia com de drets humans, hi ha moltes maneres de bandejar els protocols de la ciència per a convertir els fraus interessats en veritats nocives. O per a satisfer fantasies gratificants amb desgràcies alienes. La mar de la història no para de documentar eixa faceta de la lenta evolució humana no sabem cap a on.
Em pensava que els suros blancs, els plàstics i les caixes de cartó d'electrodomèstics que apareixien acumulats periòdicament al costat dels contenidors de fem orgànic del barri eren deixalles del veïnat irresponsable. Acabe de comprovar que, tot i que és possible que hi haja veïns irresponsables, la irresponsabilitat és compartida amb alguns repartidors d'electrodomèstics que acaben molt prompte deixant-los allí mateix. Esta volte eren els que venien a dur una llavadora comprada en Media Markt. No sé de quina empresa eren, però es veu que tenien idees peculiars sobre la utilitat dels contenidors de fem.
A la porta de casa li lleven els plàstics, el suro i els cartons a la llavadora, te n'entres amb el qui porta l'aparell dins de casa mentres l'altre company es queda fora —penses— carregant els residus per a dur-los al punt de reciclatge. Una volta t'ha instaŀlat la llavadora, els oferixes un got d'aigua, perquè fa una calina de por i vénen al ple del migdia (i es suposa que havien d'haver vingut fa tres dies). Se'n van.
Més tard, ixes de casa i et trobes el cartó, el suro blanc i els plàstics tirats al costat del contenidor. I per allí, tirat també, un manual emplasticat de funcionament de la rentadora. Ho arrepleguem i ho portem als contenidors corresponents. El manual té una ventosa per a penjar-ho en algun lloc. La runa no li la podem penjar a ningú i «mos traurà de casa» —com dia ma mare.
Totes les pràctiques d'investigació tenen l'objectiu d'esbrinar com són les coses, contràriament a com ens agradaria que foren o com podrien o haurien de ser.Sven Ove Hansson, «Com estan connectades les principals formes d'irracionalitat?», Mètode, 95, tardor 2017.
Passen els anys i no deixem de ser els mateixos (Eldiario.es, 10.08.2018):
Así desaparecen las lenguas indígenas en México: "Me daban golpes en la mano por no hablar castellano en la escuela"
No desapareixen llengües, sinó els drets humans i la democràcia. No cal ser lingüista per a vore-ho a una hora de camí. Les llengües, eixa llengua, no mereixen ni compensen eixe patiment.
Encara em sorprén, seguint els campionats europeus d'atletisme en la retransmissió que fa la televisió pública espanyola, la quasi proverbial incapacitat dels periodistes per a fer una pronúncia més o menys correcta i estable dels noms dels esportistes. Per exemple, en el cas d'Amat Carceller, els germans belgues Borlée esdevenen «borlí»; l'alemanya Jungfleisch esdevé «júnguelflix»... I més casos que n'hi ha, sense haver d'entrar en els casos dels cognoms associats a llengües que no són les oficials o habituals dels estats pels quals competixen els atletes.
A més, deixant de banda que encara hi haja separació de competicions per sexes, no acabe d'entendre que hi haja 110 metres tanques per a hòmens i 100 metres tanques per a dones, o decatló per a hòmens i heptatló per a dones. No sé quina deu ser l'explicació d'eixes petites diferències de metres o quantitats de proves, però supose que deu ser ben absurda, com solen ser totes eixes discriminacions a l'ombra que no s'acaben mai.
Un collistaire de Migjorn sentencia: «L'esperit crític augmenta en correspondència amb el saber». M'agradaria que fóra veritat, però no veig clar que hi haja proves sobre això. Caldria aclarir què entenem per «saber» i, és clar, per «esperit crític». És una idea recurrent que l'erudició és «saber», però que eixe saber no va aparellat amb la reflexió ni, per tant, amb l'esperit crític.
Alguna de les tantes històries que conta Feynman tenen relació precisament amb la incoherència de vore persones capaces d'acumular dades sense saber lligar-les entre elles. Llevat de lligar mosques, que això sempre mo se dóna bé... (I això de vore escrit «mo» i sentir una pessigada en les dièresis deu tindre a vore amb l'excés d'erudició sense reflexió.)
Encara que puga resultar curiosa la semblança amb la paraula àrab ماء, em sembla que no hi ha documentació que confirme que eixa paraula àrab haja pervixcut com a terme afectiu del llenguatge infantil relacionat amb l'aigua: ma. El professor i acadèmic Emili Casanova (crec que seguint Coromines, ara no ho puc confirmar) dóna una altra explicació més lògica: «forma onomatopeica ma, viva en el sentit de bes a l'Empordà, i relacionada amb mamar i mama».
Fa romàntic i evocador pensar que és un lligam cultural més que tenim amb la cultura d'eixes persones que van ser criminalment tractades i expulsades inhumanament i violentament al segle xvii del País Valencià. Però sembla que, en el cas d'esta paraula infantil, el suposat lligam és només una evocació romàntica. La va expressar amb molt de sentiment Ferran Garcia-Oliver en el programa Plaerdemavida d'Àpunt (30.07.2018) dedicat a la poesia de Teresa Pascual. Llàstima que l'evocació anara acompanyada també d'un altre error: van escriure la paraula en àrab al revés. ¡A vore si és que «ham» també ve de l'àrab!
L'onada de calor podria ser la causa d'alguns mals pensaments, si no fóra que mos les apanyem prou bé durant tot l'any, amb calor o sense, per a retòrcer les idees. Takse diu que els periodistes conten els rescats marítims dels migrants com si foren una amenaça en lloc de contar-ho com un èxit humà i humanitari, i una oportunitat de refer la seua vida per a unes persones, que fuguen de perills terribles. La calor mos afecta.
Que les idees de l'esquerrà siguen moralment superiors a les del dretà no implica que el seu comportament siga també moralment superior.Ignacio Sánchez-Cuenca, La superioridad moral de la izquierda.
M'assenyala Takse que un atovó que no és un alcavó, que els vaig confondre ahir. És cert i ho corregixc. La calor provoca miratges i dubtes. ¿Comprem en la botiga que mos ve de pas i on la dependenta no parla en valencià o comprem en la botiga que queda un poc més llunt i on la dependenta sí que mos atén en valencià? Mèrit i capacitat, d'això es tracta en este moment de previsió preelectoral. ¿El coneiximent de les llengües oficials és un mèrit o és un requisit? Segons alguns responsables polítics, la seua llengua és requisit per a ser funcionari de la Generalitat. L'altra —que no és seua ni de ningú, pel que sembla— ha de ser només un mèrit. I, ja posats, també hauria de ser un mèrit fer papiroflèxia, per tal de calmar els rampells de demagògia, i haver fet lectures sobre la democràcia i els drets lingüístics. Però lectures d'obres que miren de fomentar eixa combinació legal i social.
Hui ha segut cosa de sabors americans del sud i orientals, barreja del Perú i la Xina, a La Taska de Vilallonga. La solana del dia ha fet que l'arribada al poble fóra un poc com l'entrada en un alcavó, i no hi havia manera de trobar un raconet d'ombra per al cotxe a l'hora de dinar.
Per sort han reduït el local a la zona climatitzada. El pati, per a quan faça bo. Llàstima que el cuiner, Edgar Mascarell, no complete l'explicació entusiasmada que et fa dels plats, i d'una faena tan innovadora i arriscada en un poble tan menut, amb una carta en valencià.
El món de la restauració, innovadora o tradicional, reflectix habitualment eixe toc de menyspreu que tenim per una part tan simbòlica de la nostra cultura.
Lectura de matí, lectura de vesprada. Sentiment de culpabilitat per no estar «fent» res. Això de les vacances també té les seues complexitats psicològiques. Agrane la portalada pell què diran. Un remolí uns segons després torna a deixar la pols al lloc. Culpabilitats estèrils que no mos llevem de damunt i que mos controlen.
