Recorde que quan vaig començar a treballar interinament de tècnic lingüístic en una conselleria (al començament dels anys noranta del segle xx, i em ve un ¡uf! de pensar en com passa el temps), com que no em donaven res a fer allà on en van enviar, em vaig dedicar a escriure les primeres fitxes de dubtes sobre normativa. Vaig vore que quasi tot el que trobava a mà com a referència bibliogràfica eren els mateixos reculls sintètics de receptes, prescripcions i renecs maniqueus sobre la llengua viva i real. I vea que no explicaven res sobre la llengua viva i els parlants, sinó que posaven un asterisc, utilitzaven les qualificacions d'«incorrecte» o els recurrents «barbarisme» i «castellanisme», i ja en teníem prou, ja mos enteníem tots.
En lloc de transmetre que calia fer anar la llengua en tots els àmbits d'ús possibles, i que l'aprenentatge i l'ús conscients dels parlants incorporaren les formes que necessitaven, la idea subjacent —transmesa per uns poders controladors i elitistes i perpetuada per la rutina educativa— era que no pretengueres aconseguir el compliment dels drets lingüístics, però sí que podies provar a complicar-los la vida als parlants mostrant-los com de malament parlaven i escrivien. La conseqüència: els parlants ja tenien prou faena «(re)aprenent» la seua llengua, una llengua permanentment posada en dubte i desqualificada, una llengua que esdevenia, per tant, impossible, perquè ningú podia pretendre reivindicar una llengua tan desballestada i inútil. Es pretenia una «normalització» de la interinitat de la llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada