Ja hem superat l'última batalla. Com estava previst la transcripció de les cintes del ple de l'aigua s'ha fet a partir de dilluns, dia de la jubilació del cap de Publicacions, el senyor JLM. Doncs, sí, l'hem hagut de llevar amb dissolvent, perquè dimarts va demostrar que costaria més d'anar-se'n que una taca de magrana.
DillunsVa avisar imperativament la coordinadora dilluns, al final del matí, que dimarts li deixara les cintes, que passaria a última hora a revisar-les —i no cal que m'estenga ara sobre les faenes impròpies que feia este cap de Publicacions, amb una intenció ben concreta i infantil: amagar el que no feia—. Per cert, se'n va anar sense acomiadar-se, sense dir que es jubilava, sense dir res de res, vull dir, sense dir-nos res als transcriptors correctors. En canvi, sé que sí que va parlar amb algú que ell considerara de suficient nivell per a rebre les seues paraules.
DimartsDoncs, això, dimarts de matí, abans de les deu, vet-lo entrar, «bon dia», amb el mòbil en la mà, tan natural com qualsevol altre dia de faena —si no fóra que entra més tard—. S'asseu, regira papers, calaixos... Per un moment em pense que només ve a arreplegar les poques coses que li podien quedar al despatx. Quin pensament! Sense dir-nos res, agafa la primera cinta d'una companya, que només per provar havia entrat a preguntar-li si li la deixava. És dir, pel que respecta a mosatros, la condemna serà d'un dia més.
Com que no tenim ganes de discutir amb ell, atés el tracte que ens dispensa, dimarts ja, l'endemà de tot, quan ja està jubilat, li deixem les cintes a la coordinadora, en un altre despatx. Doncs, el sarrompo, tement-se la nostra resposta, no ens demana les cintes, però li les agafa a la coordinadora —que el deixa fer per no discutir—. Tanmateix, a mitjan matí, quan ja m'he informat al Departament de Personal que està jubilat i que, per tant, no pot estar treballant, és a dir, tractant d'humiliar-mos més encara —que era una part important de la seua dedicació en esta vida—, té lloc la seua clavada de pota.
Una companya ahuixa el senyor JLMJLM, el cap de Publicacions jubilat, fa una pregunta fingint incomprensió a una companya pel corredor, una pregunta innocent sobre una paraula d'una transcripció que no acabava d'entendre. La companya, per descuit, respon amb normalitat laboral al seu cap de Publicacions. Llavors s'ha assegut i s'ha sentit manipulada, s'ha adonat que la pregunta «innocent» pretenia revenjar-se del fet que no li havíem dut les cintes a ell, amb la pregunta ens repassava pels morros que estava revisant-nos la faena encara hui, que no érem ningú fins que ell no ho volguera.
La companya ha comptat fins a set-cents setanta i se n'ha entrat a aclarir-li a la cara quatre coses —és a dir, a fer el que JLM pretenia evitar: parlar clar—, que ja no és funcionari i que no ha estat normal el seu comportament envers ella —ni envers la resta de transcriptors correctors— fins ara, al cap dels anys, ni ara tampoc, quan encara no ens ha dit res de res de tots els canvis que hi ha hagut al servei —després d'haver dit el dia de l'última discussió amb ell, que havia comés un error no dient-nos-en res, quasi amb
llàgrimes als ulls—, quan encara no ens ha dit que s'ha jubilat, quan ja no deuria estar safunyant res de la faena del Servei de Publicacions, ja que ha deixat de ser funcionari. JLM ha intentat no entendre-ho fins que la companya ha insistit suficientment perquè no se'n poguera desentendre. Ha dit: «No sabia que et molestava, però, si et molesta, deixe ja de repassar les cintes. Jo només estava fent-li un favor a una persona....». Seria prou al·lucinant, si no fóra que encara n'hi ha més.
Crida el cap dels Serveis Econòmics perquè l'escorte fins a la porta. Ni tan sols diu adéu. I comença a explicar per ahí que ell ens estava fent un favor, ajudant, però que una companya s'ha ofés i se'n va. És a dir, en la seua versió de la història, de la vida, som puces molestes i insignificants, i continua fent com si ignorara que li hem mostrat per activa i per passiva que érem tècnics lingüístics i que volíem que ens tractara amb professionalitat. Per una li entra i per l'altra li ix.
Hui dimecresEncara ha vingut hui JLM, «eixe senyor jubilat», poc després de les dotze. Ha entrar directament a xarrar amb els traductors correctors desentenent-se de la resta. Hem eixit a fer-nos el poliol de les dotze. Quan hem tornat, encara regirava pel seu despatx. Uns minutets de buscar les quatre coses que li quedaven —de les poques que havia acumulat, intel·lectualment parlant— i ha eixit: «Au, adéu!», a mi; quatre passes, silenci, mínima aturada, gest i mirada cap a la companya que li havia reclamat la seua falta de professionalitat la vespra, com per començar a parlar, sanglot mínim, «adéu!». Bon vent!
Hui, «companys» més afavorits per JLM, li fan un dinar d'homenatge. Res a dir, perquè a cada u li va com li va, i li va millor si sap posar-se en el seu lloc —que és un dels errors dels transcriptors correctors fins no fa massa—, però espere que estos «companys» no dubten que la nostra absència als homenatges a este senyor està ben justificada, que en tenim motiu!, com diuen.
