dissabte, 12 de novembre del 2005

La llegibilitat i l'enveja de l'espanyol

La llegibilitat en el meu escriptori

El meu amic Emili em comunica, poc abans del recital del Lluís Llach i el Feliu Ventura* a València, que faig faltes. Molt agraït, per tindre la santa paciència de llegir açò —encara que siga per damunt damunt—, i per detectar els errors i avisar. D'ara en avant editaré els texts amb l'Abiword (o amb l'OpenOffice) que tenen el fons gris que m'agrada i que no em crema tant els ulls com el fons blanc de l'editor del Blogger. Certament, això dels fons blancs en l'ordinador allà on hi ha escrits que pretenen ser llegits, és una cosa que no entenc. Supose que els autors no els deuen llegir en el web, ja que si ho feren s'adonarien que és bastant poc saludable, per no dir impossible, aguantar els ulls oberts davant la claredat de la pantalla.
* 14.01.2005: ací havia escrit jo «Formosa», per vici que tinc. M'avisa l'Emili de l'error.

Ho he discutit alguna volta, però he topat amb el tòpic de la llegibilitat en paper —que és ben certa, tot i que matisable, ja que hi preferixc els fons groguencs— aplicada acríticament a la pantalla de l'ordinador. Fa temps que vullc documentar-me en este tema amb autors que es dediquen a fer webs, però encara no he trobat el moment.

Sobre el recital, només puc dir que el Feliu Formosa té possibilitats com a compositor i com a cantant. En esta faceta, espere que defuja definitivament —i l'exemple del Llach pot ser clau— la tendència a una patètica mel·lifluositat que sol afectar alguns cantants suposadament «sensibles». A més, té colps amagats com una cançó d'inspiració àrab, molt animosa i engrescadora.

He acabat finalment els PDF del número 13 d'Índex i espere que per a la trobada del dia 24 a ca n'AVL la cosa ja estarà repartida. Si les coses anaren mitjanament bé, la cosa hauria de fer algun efecte —encara que fóra a la llarga—. Ja ho vorem.

Si els acadèmics de l'AVL aplicaren a la seua tasca alguna de les idees fonamentals que podem aïllar en el text del president de Xile, Ricardo Lagos («Contra los reduccionismos», El País, 10.11.2005 dj.), em sembla que el resultat de la seua tasca seria molt més positiu. Així:

«Per això busquem una democràcia de la qual ens pugam sentir orgullosos; aconseguir la participació dels ciutadans en tot el cicle que va de la discussió de l'agenda pública als programes de govern i al disseny, gestió i avaluació de les polítiques públiques.
[...]
Per altra part, la discussió pública també s'emprobrix com a resultat de la renúncia a l'ús del raonament per grups o sectors que preferixen posicions apriorístiques, o que adopten posicions nihilistes. En la pràctica, eixos es sumen als qui sempre desconfiaren de la raó.
[...]
Resistir als reduccionismes de l'enteniment és una tasca necessària per a que ells, amb el pretext de facilitar l'administració de la realitat, el que fan és emprobrir la visió que en tenim. Amb el pretext de la prudència, els reduccionismes ens immobilitzen.»

I, a més, els acadèmics haurien d'afegir al seu bagul de reflexions inicials, abans d'acabar de compondre la gramàtica «normativa» valenciana que sembla que ens amenaça, algunes frases lúcides d'autors hispanoparlants —no valencians, és clar—:

«López Morales denuncià l'exclusió que encara hui patixen aquells que no parlen castellà —"un 12 % de peruans no saben que ho són perquè només parlen meinara* o quítxua"—.» (El País, 09.11.2005 dc.)
* Això de «meinara» deu ser una errada en lloc de «aimara».

«El Diccionario panhispánico de dudas és una obra normativa, però no tancada a una única i inapel·lable solució. "És un llibre pedagògic en què el que hem pretés, sobretot, és raonar per què sorgix el dubte i com es pot resoldre, afirma García de la Concha.» (El País, 10.11.2005 dj.)

Això sí, fa enveja vore com l'article que acabe de citar es titulava «El gran acuerdo para la unidad del idioma», i no han botat els de Requena, Villargordo del Cabriel o Villena, ni tan sols Francisco Camps o Julio de España, per a defendre's de la imposició d'uns Països Panhispànics. És clar, Julio de España només veu un perill en la llengua dels altres, la dels valencians catalanoparlants, com es notà quan es posà fet un bou en assabentar-se que la Universitat d'Alacant havia firmat un conveni amb l'IEC (El País, 08.11.2005 dt.). Va rectificar més tard, però la cosa li semblava com a mínim «inoportuna». Si fóra per ell, a l'any del batre, si no este, l'altre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada