Cita dominical / 201: Simon Norfolk

Vullc fotos que expliquen per què mentix un govern.

Simon Norfolk, segons diu l'entrevista que li fa Ramón Lobo, El País, 06.09.2012.

I àlbums grossos per a alçar-les, és clar.

Aeroports per a les papallones

L'advocat de la trama del carro de la compra que els trau sense pagar dels supermercats hauria de fer servir la retòrica exculpatòria que han fet servir els directius de caixes i entitats financeres i els polítics que cobraven en els corresponents consells de les entitats: ells no en sabien res, de tot això de les finances —del pagament en la caixa del supermercat—; ells només donaven curs al que havien decidit els tècnics —la dona que havia de pagar en caixa i que va no tenia diners en la llibreta—; ells han treballat amb tota la bona voluntat —ells han carregat les bosses—... En fi, paguem les flors del pont de Rita Barberà, el seu sou per decidir eixa despesa innecessària, per no apujar l'iva de la tortura pública dels bous, els almorzars de treball de més de 20 euros del president de la Generalitat, els càrrecs àulics que també deuan almorzar de l'aeroport per a papllones de Castelló sense activitat ni avions: però la crisi del sistema públic volen fer-mos creure que la provoquen els qui furten un carro en el supermercat. Almenys a eixos els detenen i els jutgen immediatament. En canvi, els altres, ahí els tens.

País allà llunt

No sé per què he tornat a caure en la lectura del diari de cada dia. Al cap i a la fi, més que informar-me de res realment interessant és una màquina d'alimentar les passions menys positives. Al mateix temps que t'enteres del juí ràpid i veloç contra una dona que no ha pogut pagar el carro del supermercat de 240 euros lliges que els tribunals encara no han jutjat ni Carlos Fabra i que estan pegant-li al molinet del juí dels milions de les subvencions públiques que han anat a parar a la trama corrupta relacionada amb l'antic conseller i actual diputat del Partit Popular Blasco Castany. Per cert, ¿tenen productivitat els diputats? ¿I control de qualitat? Eixa és la qualitat legislativa i democràtica del nostre país, que només dóna per a juís de carro de supermercat.

Ombra de l'estiu

Ara que ja quasi és un record que sembla fantasiós, una ombra de l'estiu quasi en la tardor, trobe la imatge de trellat de la calima que hem passat. N'hi han més, però el resum que preferixc és este, ara que encara em sembla que estic a estones tombat, a estones dret, llegint amb la llum del ressol.

Demà, de negre sindicalista funcionarial altra volta.

Garsat

I hui tocava el Bestå blanc d'Ikea, que no és cosa de tindre'l tot l'hivern esperant en la caixa. Em pensava que seria cosa de mitja horeta, però mos hem tirat hora i mitja, perquè convé anar a espai i no pegar-li cap colp, que no és gran cosa com a moble i només li faltava un colpet. Es nota molt que Ikea ha rebaixat la qualitat dels conglomerats amb què treballa: les Billy de fa més de deu anys encara estan ben planes mentres que les de l'any passat, amb el mateix pes, ja estan totes garsades. En fi, és cosa del capitalisme de la maximització de beneficis. Amb l'excusa de la crisi mos garsen la democràcia. ¿On deuen haver anar tots eixos estalvis? Els caus polítics continuen arramblidets d'assessors, xòfers i personal al servei dels seus comptes familiars, immobiliaris i bancaris... Ei, independentment de la quantia, que ser un inepte fins i tot per a furtar no és cap eximent.

Ubuntu 12.4

Instaŀle l'Ubuntu 12.4 en el miniordinador Asus. Al principi no li sé fer anar la connexió sense fils a Internet, però és una qüestió menor que es resol de la manera més simple amb la contrasenya del mòdem. Sempre hi ha una tecla o altra a tocar i, per tant, després cal afegir els programes que segurament mos seran útils: el Gimp, l'Inkscape i poca cosa més per ara. Més avant ja vorem.

Faig una una còpia dels documents de l'Ubuntu que tinc en l'ordinador gran i els passe a la unitat de Windows, que és la que no faig servir i, per tant, no hi ha perill que l'esborre o que l'haja de reinstaŀlar. Fet això, puc decidir si em convé o no canviar també en este ordinador la versió 10.04 de l'Ubuntu per la 12.4.

Caminals de tornada

La tornada, ves per on, comença pels caminals habituals: em carregue l'Ubuntu del miniordinador en intentar canviar-lo a la versió 12.4. Ara em toca reinstal·lar-lo amb la llapissera i això esborra tots els documents que tinc en el disc. És a dir, que tornem a la normalitat laboral, si és que hui en dia això té res de normal.

Em toca continuar revisant el diccionari que prepare per al Kindle —la versió electrònica del diccionari del 1996 de Bromera té més mancances que la versió en paper—, refer fitxes, fer els apunts per als blocs, continuar amb les lectures —si aconseguixc alliberar-me de l'actualitat del diari i trobe la llum adequada— i, és clar, córrer i jugar al futbet.

Cita dominical / 200: Jaume Cabré

—Jo no, comissari. I el penso portar a judici per ocultació de

Jaume Cabré, Jo confesso, 2011, pàg. 452.

¿Què deuen confessar eixos buits al final d'algunes intervencions els diàlegs, eixa absència de puntuació tan cridanera?

Perdent els papers

L'espill del carrer en obres es projecta sobre el futur, però en la realitat tangible és el passat el que mos se fa present, cada vegada més pastós. Si en volem fugir haurem d'aprendre a partir del desastre de què anava això de la democràcia social i de dret. Les notícies indiquen que els dirigents de la dreta populista han trobat evasors fiscals sense papers i sense faena que viuen amb un coŀlega en un pis de lloguer i que aconseguixen cobrar els quatre-cents euros que la caritat pública els ingressa mentre els arriba ell nomenament polític en el consell d'administració d'alguna entitat financera o en algun ens públic a disposició dels partits.

N'hi han que no tenen papers, diuen; i la resta els estem perdent.

Dàtils de mar

Diu Takse que no hi ha res de bo en el diari de hui. Estem més pendents de la informació de les tronades i del canvi de temps. Sobre això podem actuar, podem decidir com hem de viure, amb samarreta o amb jaca. En canvi, es veu que hem d'estar convençuts que no podem fer res quant a la resta, quant a la nova «llei seca» que s'han tret de la màniga els alcohòlics gens anònims que mos governen. I mosatros hem de sofrir les seues ressaques, hem de continuar finançant-los la festa, la seua festa, eixa que està per damunt de les possibilitats de les nostres vides d'immigrats amb papers o sense. L'estiu dels dàtils de mar.

Calaix eixut

Se n'acosta una bona, diuen. A pesar del sol de tot el dia, els núvols prometen una bona ploguda. Per ara només hi ha rellamps quasi sense trons. Les faves van deixant anar el pus a poc a poc, però persistixen. I també persistixen en Canal 9, on el pus que hi supura són les imàtgens i les falses veritats que mos transmet el president de la Generalitat valenciana Alberto Fabra Part, mentires patrocinades per les dades «oficials» que cuina el Partit Popular. El conseller de sanitat diu que l'administració «es preocuparà» de «facturar-los» a les persones que, diu, «no tenen dret a l'assistència gratuïta», com si l'assistència pública no la «pagàrem» els qui sí que paguem els imposts. És gratuïta, (in)justament, per als evasors físcals als qui tan impunement han perdonat el deute amb la societat els del Partit Popular. «Carrer banyat, calaix eixut» diu una perruquera de la Pobla de Vallbona. El calaix està eixut, però no ha segut a causa de la pluja.

Faves

Quatre faves precioses d'unes picades de mosquit o de vés a saber quin altra bestiola que conviu amb els canetans. Deu ser «bonicot», que diria l'escriptora vallera Encarna Sansaloni, perquè les picades de mosquit normalment em desapareixen poc després de dutxar-me al matí.

Faig una nova eixida per vore si elimine les toxines amb la suor i me se'n van les faves. Abans que me s'oblide, per tant, ací van les dades d'este estiu: 12:49; 12:44; 12:34; 12:18; 12:13. La resta a una mitjana de 5:20. És a dir, quasi al ritme de la sacristana (a Canet no sé si és sagrantana o sargantana; nom científic: Podarcis muralis, crec) que mos va saludar camí de les oliveres miŀlenàries.

J'ai mal au genou

Primeres nocions de francés amb Anaïs: «J'ai mal au genou»... I joc de ping-pong amb pilotades lèxiques. Els jocs amb exercici físic són un dels millors instruments per a interioritzar quatre coses bàsiques de qualsevol llengua. Mos ha faltat practicar els dígrafs amb Dani durant la partida final. Vacances finites vora les oliveres antigues, les móres, algunes garrofes i figues i una sacristana.

De categoria

He acabat acalorat Un crim de qualitat de John Le Carré (A murder of quality, 1962) traduïda per Francesc Pagès i Clara Cornudella (crec que en 1966). Com a noveŀla d'intriga, em recorda un poc Agatha Christie. El relat és interessant, i mantenen l'interés les pinzellades d'una certa societat britànica relacionada amb els coŀleges privats, les sectes religioses i la divisió de classes socials en el medi rural. La intriga és important, és clar, però els retrats psicològics i socials són els que t'atrapen en la lectura. A tot això, em sembla que actualment la qualitat seria més aviat la categoria, com si diguérem un llibre «de categoria»

Cita dominical / 199: John Le Carré

Smiley va notar de seguida que posseïa una qualitat molt rara entre la gent de poca estatura: era un home franc. Tot i tenir els ulls foscos i brillants i els moviments del cos ràpids, feia la sensació d'honestedat i dretura de tracte.

John Le Carré, Un crim de qualitat, traducció de Francesc Pagès i Clara Cornudella.

Si no li pega, li diu.

Dissolució de qualitat

L'orxata sense sucre, tot i que promet que serà més saludable, quan la congeles per a fer-la granissada, s'agrumolla en terrossos d'aigua que perden el gust. Per a resoldre-ho i no haver-se-la d'engolir amb massa desplaer, la pots barrejar amb l'orxata normal —supose que carregada de sucre— i es queda una mica més passable. Tot i que encara no he trobar la planta de l'estèvia i, per tant, no he pogut practicar l'endolciment saludable, sí que he tastat els sucs de Granini que utilitzen «glucosids d'estèvia». Com a sucs no són gran cosa, però espere que almenys no mos facen acumular més sucre del necessari. Sembla que a la Vall n'hi ha d'haver, d'estèvia, aixina que continuarem buscant.

Empenyar-se en oir

Faré hui la meua petita aportació a la crítica. Ho havia de dir: L'home que fou Dijous de Chesterton em va semblar un destrellat. Quant a la traducció de Carles Unterlohner Clavaguera, no crec que tinguera a vore amb la meua apreciació anterior, però hi vaig trobar un «llogarret»; un «cotxe de punt», que ara mateix no sé què és; un sorprenent «En oir aquesta pregunta» i un més desconcertant encara «empenyat a arrencar-li el nas». Alguna cosa més i el mareig habitual en l'ús del «per a», que no saps mai quan apareixerà i quan deixarà d'aparéixer. Ja està. ¡Nyas, coca!

Humitat crítica

L'altre dia amb la ponentada vam baixar del 20 % d'humitat, fea calor, però no suaves; ara voregem el 70 % i amb els 29 graus que fa encara de nit, mos apeguem. Takse va a córrer i s'estabilitza en els 17 minuts. Està molt bé, perquè acaba de començar, com aquell que diu. La cosa és la constància.

Demanàvem no fa massa una crítica literària més esmolada i menys llepona. Un exemple serien les notes de Víctor Ripoll en El Temps que ja fa un any que està pegant-li, entre altres, a la traducció de la noveŀla d'Umberto Eco El cementeri de Praga que féu Carme Arenas. Si la traductora s'ho ha mirat un poc i l'editorial actua amb professionalitat i respecte per la faena i pels lectors, la segona edició hauria d'eixir molt millorada.

La televisió simptomàtica

Em telefona ma mare perquè està vegent en Al Rojo Vivo les llàgrimes i la impotència del meu amic Sid i de la resta dels seus companys i companyes d'rtvv concentrats davant del local on es reunix el consell polític d'administració de l'ens. Els membres proposats pel Partit Popular, després d'haver estat afonant la institució durant anys, decidixen ara que afonaran els seus treballadors i treballadores. De res no ens val l'enyor o la... Tot això és un símptoma televisat i televisiu de l'estat de la nostra petita, perifèrica i marginal institucionalitat democràtica, des del dia que no vam votar l'estatut d'autonomia, en cap de les dos ocasions que els diputats valencians l'han palpejat pel poble, per al poble però sense el poble... Perquè res de tot això és casual, a pesar que encara hi ha massa polítics que ho expliquen com si foren conseqüències de l'oratge. Del mal oratge. El cas és que fa un sol que torra. En Islàndia es veu que han tingut sort que hi fa sempre una fresqueta molt bona. Els consellers del Partit Popular fugen de matinada.

Jocs amb paraules

Volent o sense voler, sempre estem fent jocs de paraules, a voltes perquè no tenim res a dir, o perquè no tenim res més a dir. Els jocs tenen eixa gràcia, que diuen molt sense que calga explicar massa. N'hi ha que destorben, és clar, que són ofensius i aŀlòfobs, però trobe que la majoria en podem fer ús de manera recurrent, juganera i sense fer més mal que una petita distorsió sonora, encara que no tinga massa gràcia, com ara aquella d'«elzògres» i «elsogres». A Múrcia no sé si hi són molt aficionats, però en una mateixa passejada hi pots localitzar la gelatera «Delado» —és clar, ¿no?» i el la botiga «Alma Zen». Esta estava tancada i no sé si es dedicava a emmagatzemar ànimes amb parsimònia. Les ànimes dels qui alguna vegada fan bons jocs de paraules.

Recreant la llengua

La xica de la botiga insistia, volia el número del «demanat». Fins que no ho va assenyalar en el paper no vam entendre de què parlava: el número de la «comanda». La traducció recrea les llengües. El xiquet li se queixava a l'àvia castellana: «Se ha "trencado"»... L'àvia no fa cas; s'adreça a la mare: «S'ha trencat». Opcions per a recrear la llengua.

Cita dominical / 198: Miquel Nicolás i Amorós

Hi preval el component de fatalisme endogàmic i [...] sota l'aparença d'un triomf de la llibertat individual i de la continuïtat del grup s'amaga la incapacitat de superar les barreres socials i l'estigmatització de la llengua, tolerada i relegada a l'àmbit subaltern.

Miquel Nicolás i Amorós, La història de la llengua catalana. La construcció d'un discurs, 1998, pàg. 344.

Ho diu parlant dels sainets d'Escalante. Fa molt de temps que estem perplexos.

Tonadetes d'estiu

Estic passant un estiu sense quasi música. Vullc dir que no la trie, no l'escolte, sinó que depén del que posen pel veïnat, en la ràdio o en la televisió. Ara mateix treclege entre dos bum-bums diferents distanciats per no arriba a tres-cents metres i que confluïxen en la meua tòtina. Una altra afició que també va molt bé este estiu és fer servir el Kindle com a diccionari mentre lligc llibres de paper tombat en el cadirot. A més, com que tinc la versió 3G de l'aparell, també em puc connectar des d'on siga a la Wikipedia anglesa per a resoldre els dubtes que m'apareixen mentres vaig avance pels mons que vaig llegint. La resta de la vida va com va, entre ero infames i cotxes oficials. Eixa tonadeta continua sonant igual.

Mos elevem

I hui torne amb l'última part de la morralla que havia escrit per a altres destinacions. Alguns dies d'estiu em permeten pensar en la forma pronominal «mos» (gnv, 22.3.2):

«En la llengua parlada és molt general l’ús de la forma mos en tots els contexts. La forma mos, que potser procedix de l’encreuament amb la primera persona del singular me, no és pròpia dels registres formals.»

És a dir, no es tracta d'una «incorrecció», sinó que hem d'entendre que els usuaris podrien estar interessats en la valoració estilística dels qui s'ocupen d'això dels registres formals. D'altra banda, hem de tindre en compte que eixa descripció que fa l'AVL hauria de revisar-se, perquè l'abast territorial del pronom ho aconsella vívidament (País Valencià, Catalunya i Illes Balears). A més, com a anècdota d'ús general i formal en els mitjans, recorde que el fea servir un cap de la política lingüística catalana (mallorquí, si no m'enganye) en les rodes de premsa que li vaig vore fer per l'enyorada tv3 en obert al País Valencià. No veig per què hauríem d'estigmatitzar eixe pronom, i menys encara si això no contribuïx a augmentar la seguretat dels parlants valencians en l'únic registre que coneixen i poden fer servir amb caràcter general. Dic tot això perquè crec que no aspirem a acabar parlant en eixe castellà de llibre que tant mos «eleva» culturalment.

Volantins d'estiu

Coincidint amb la ponentada, ixc a nadar i fer volantins per la platja. Algues entre les xicones. El llibre de Miquel Nicolás i Amorós es clou amb la sensació que l'hauria de repassar, que hauria d'escabussar-me en la bibliografia que el fonamenta, complementària segurament de la del llibre de Vicent Flor. Serà ben interessant resseguir-les a poc a poc. Ara, però, tiraré pels vials de l'estiu, que prometen un poc més d'ombreta: Le Carré, Murakami i Puyal.

Roba de faena

Parlant de llengua —hui que la ponentada mos oferix una humitat al voltant del 25 %—, és a dir, si no mos centrem en el seu pseudònim «normativa», totes eixes qualificacions que simplifiquem amb els termes «correcte» i «incorrecte», són divisions ben concretes i taxatives però que no haurien de ser objectes de devoció més enllà dels exàmens amb què superem les assignatures corresponents en l'ensenyament. És clar, els productes lingüístics s'elaboren per als contexts, els mitjans i les finalitats a l'abast dels emissors. Els parlants hauríem d'aprendre que tenim eixes opcions a l'abast, i no hauríem de viure tan convençuts que hem d'estar subordinats a un «estàndard», eixa simplificació administrativa per usos funcionals. Eixe monocultiu no aporta res de positiu si, a més, servix principalment per a proscriure la diversitat dels registres, i més acarnissadament encara contra el coŀloquial.

Clavills i cicatrius

En eixe context social i polític valencià, l'activitat blavera no és un factor afegit, sinó la conseqüència de diversos factors i diversos agents interessats. A més, forma part de l'estratègia de subordinació, en este cas en el vessant sentimental i identitari, en eixe espai anímic que sembla tan fàcil de conrear quan els escrúpols no formen part del nostre mínim sentit comú. El llibre de Vicent Flor i Moreno Noves glòries a Espanya mos proporciona una panoràmica ben ampla i una anàlisi ben explicativa sobre eixe clavill social que al final s'ha convertit en una cicatriu que mos identifica en una part o en l'altra del conflicte. Ben mirat, en el global, en el sainet dels que vam ser Dijous ‐tant si pensem en estar al mig com en el llibret de Chesterton‐. Dies d'estiu a l'ombra d'un passat ben present.

Envasats al buit

A més, mos han convençut que parlem perfectament en castellà, tot i que això només vol dir que parlem «de llibre» en una variant més o menys castellana. I diem estar-ne ben «orgullosos» davant dels andalusos o dels murcians. La subordinació del valencià, la no-educació en els diversos registres orals i escrits i la «compensació» amb un únic registre castellà de pronúncia «culta» o, si es vol, un estàndard «neutre», conformen la referència lingüística que molts valencians tenen d'ells mateixos. I per eixe camí, el valencià esdevindrà la «compensació» identitària que els jóvens hauran de pagar per ves a saber quina batalleta dels avis. Acabarem envasats al «vasio», que no és ben bé al buit.

Cita dominical / 197: Francesc Martínez Sanchis

La Generalitat va donar suport econòmic, a través de diversos convenis publicitaris, als diaris conservadors en castellà Las Provincias, El Mundo, Mediterráneo, ABC i La Razón, discriminant la premsa en valencià i la premsa en castellà crítica amb el Consell.

Francesc Martínez Sanchis, Periodisme contra les cordes, 2010, pàg. 85.

Eixa ideologia per a rics que subvencionem entre tots.

Assots

Molts parlants valencians mos assotem contínuament pensant que no parlem bé, simplement perquè no parlem de llibre... O perquè no parlem la varietat de català que se'ns ha transmés de manera consistent i continuada, eixa varietat estandarditzada amb prou fortuna i que és general en els mitjans de Catalunya. Això dels assots no és cap cas únic en el món ni cap novetat. És la conseqüència d'una educació i d'una pràtica social que subordina el valencià al castellà escolaritzat i, segona subordinació, el català parlat al País Valencià a l'èxit (tan relatiu com es vullga) del català parlat i escrit en Catalunya. La primera transmet l'escala de valors «nacional» excloent espanyola; la segona, la impotència victimista. Amb els assots els déus que siguen mos perdonen els pecats.

El llegat prejudicial

Convindria no transmetre a ningú els prejuís propis. ¡Ep!, els fills, els nebots o els néts en tindran igualment, i per això també hauria d'aprendre a detectar-los. Però això no va aixina, hi ha qui viu tan a gust amb les certeses indiscutibles que els oferixen els seus prejudicis —i els que compartim entre paella i paella— que sembla que s'enorgullixen de fer-ne un llegat amb un llacet per al futur. Entre els valencians mos lleguem el nyap que —veges tu— som capaços de parlar i escriure. És una llengua com qualsevol altra, però quan te la lleguen, a més del llaç, et donen també una pinça. Per al nas. Este bloc deu fer una bona pudentina.

La vertical de l'horitzó

Les xiques espanyoles de waterpolo, que han aconseguit la medalla de plata després de perdre contra els eua han d'anar «a ponerse guapas» per a la cerimònia de lliurament de medalles, segons el comentarista de la televisió del govern espanyol —ara més del govern que mai—. Alce el cap de la lectura després de trobar un «empenyat» en la traducció de L'home que fou Dijous, sàtira de no sé què que no m'acaba d'entusiasmar. Alguns dies d'estiu es resumixen en una ratlla vora l'horitzó.

Això no s'acaba

Hi ha el que sembla una errada al començament del Jo confesso de Jaume Cabré (pàg. 24, 3.ª ed.):

—No vull anar a Roma, monsenyor. Em vull consagrar a l'estudi perq

I s'acaba aixina, sense punts suspensius ni res més. Ho ha detectat Takse. En trobe un altre cas més avant (pàg. 394). No crec que forme part dels recursos tipogràfics aplicats per l'autor; si ho és, no entenc quina és la intenció. Ja vorem què fan les edicions en el futur.

Quant a l'alienament que m'agafa de tant en tant, veig que l'alcalde de Marinaleda i uns quants més assalten un Mercadona. Estic segur que és una campanya contra els interessos valencians. Estos andalusos que no mos poden vore, mos furten Marina Alabau per a tindre una medalla d'or olímpica i ara això. ¡Estic tragant mes quina!

Símbolització sentimental

Llegint, llegint, m'ha passat pel cap furtar la Geperudeta. Bé, si tan sols ho hagueren intentat fa uns anys, una idea boja, una escaramussa en la basílica o en la catedral, un escamot amagat en el Micalet, no sé, qualsevol fantasia conspirativa que aportara un poc de força real al sentiment simbòlic. Sí, Noves glòries a Espanya de Vicent Flor i Moreno, un resum de la simbolització sentimental del País Valencià. Amb perdó.

El tiquet

L'home passa per l'estació del Nord de València sense saber massa bé si el tiquet del viatge l'ha dut on volia anar o més aviat on havia pensat que volia anar. Una volta al lloc, recula, mira el tiquet, mira la bossa que hi ha dins la paperera, on es barregen els papers, els plàstics i els residus orgànics, a pesar dels indicadors diferenciats amb tres portelletes. La retòrica oficial i el fons dels sentiments. S'alça el tiquet, segurament per a fer-lo servir de punt de llibre. O de llibret de falla.

Cita dominical / 196: Joan-Lluís Lluís

França reacciona positivament en proporció a la pressió social que s'exerceix, i molt més encara si aquesta pressió utilitza mitjans jurídicament delictuosos: les campanyes salvatges d'empastifades de la retolació monolingüe francesa són molt més eficaces per fer que els serveis de l'Estat s'entusiasmin pel bilingüisme. Com més delictuós és un territori, més concessions obtindrà de l'Estat. Com més legalista, menys concessions. Curiós, no?

Joan-Lluís Lluís, «Coratjosos jacobins acarnissats contra Occitània», Presència, 2.109.

Sense tacs ni fils

Dur al be és una expressió típica d'eixes que deixarà prompte de dir-se. Al cap i a la fi, el be és ara el corder, parlant de l'animal i de la carn; o el borrego, si es tracta també de l'animal i, en sentit figurat, de les persones (també, segons el diccionari, és una tallada d'un pastís que no conec). Ara, com que be sembla que és típic de Barcelona, segons comenten uns locutors de Catalunya Ràdio, encara podria tindre més vida. Tanmateix, tenint en compte com va això de l'ensenyament de la llengua al País Valencià i, pitjor encara, els mitjans de comunicació, quan mos quedem sense bens en Barcelona ja farà anys mos haurem menjat les últimes xulles de corderet que tantes devocions desperten per ací. El que sembla és que llavors també serà ben habitual «inalàmbric», segons els mateixos locutors. Demane «tacs» en el supermercat: «¿Tacos?». Sí.

¿Calia fer-ho?

La mare, l'amo del bar, el de la ferralla, el president de la falla, el que regira els contenidors, els estudiants del segon, tots fan el que cal fer, el que és millor per a tots, i no han fet mai altrament. Sembla que les conseqüències mai no desdiuen eixa veritat. I el que cal fer ara és carregar sobre el seu futur el preu del passat que calia fer. El xiquet que juga a la pilota amb son pare no fa el que cal fer i son pare li pega un crit.

Spain

Es trenca el pany de la porta de l'escala. Spain. El veïnat s'exclama pels telefonets, passetjades escales amunt, escales avall, claus que volen pels balcons. Un matí acalorat. M'alce amb el tornavís, desmunte el pany amb l'ajuda del veí jubilat. No hi vegem res d'estrany, excepte que no funciona. Uns jovenets han llogat el segon, ¡quina coincidència!, pensa en veu alta. Spain. A la vesprada més. Mentres bequen, torne a provar a desmuntar el mecanisme, li fusse les entranyes. Li toque un filet de la llum negre, el moll, dubte si desmuntar el transformador, però em para la previsió que el moll me s'escaparia i no el sabria tornar a posar. Spain. Ho toque tot, faig anar els mecanismes manualment. Ho torne a muntar. Baixe i el pose al lloc. Takse prova des de dalt: funciona. Desperte el veí. S'alegra. Spain.

La faena de la feïna

Una xica de Sueca que pronuncia «feïna» es preocupa pel registre que fa servir, que vol que siga elevat, culte, allunyat de la vulgaritat general, «exemplar», en resum. El cambrer sud-americà de Forsters parla en anglés a la taula del costat. Takse li lloa el domini que té de les llengües i ell riu i li comenta que també parla «una miqueta, un poquet» en valencià, que ha tret un nou... A pesar que li ho hem demanat diverses vegades, el restaurant trau un zero pelat i repelat. Trobe que la «faena» és diferent de la «feïna».

Humitats ètiques

Tal com repetim diàriament per ací, València, no és tant la calor com la humitat, que deu ser una cosa com dir que no és tant la política com la corrupció ètica. Este matí la humitat devia haver baixat i, a pesar que el termòmetre marcava més de 28 graus dins de casa, s'estava bé amb l'airet que entrava per la finestra. Més tard la humitat ha tornat a pujar i ja estem igual que de costum. Per a l'any que ve miraré un aparell d'eixos portàtils d'aire condicionat. Crec que amb un de poca potència ja ho tindré bé, perquè amb un bon aïllament de l'exterior i amb els extractors solars que posaré en les finestres del sud, la temperatura de confort passarà per aconseguir només un grau menys i un poc menys d'humitat. Vés a saber l'estiu que ve, però, on parem i si tindrem ganes d'escriure-mos-ho.

Ritmes d'estiu

La gràcia de fer les vacances d'estiu: el veí del segon de la finca d'enfront que té uns collons com els bafles i, segurament mentres es droga —sospita Takse—, mos alliçona amb una música abadegera que fa tremolar tota la plaça, esta, la del Carme i la de la Mare de Déu; les màquines agranadores i els camions del fem, que deuen tindre motors patrocinats per l'empresa dels bafles del veí; algú que s'ha deixat el despertador a les sis i se n'ha anat d'estiueig; el legionari que es pensa que hem d'estar al corrent del seus rots mentre pela fils de coure; la filla que discutix de bon matí amb sa mare; el xiquet de veu de flautí tan rebonico que juga a futbol amb son pare; el de la cuba que neteja un baix i s'espera al plemigjorn per a acabar la faena. El meu ventilador és silenciós.

Cita dominical / 196: Félix de Azúa

Els irlandesos, que mai no habien destacat pel seu talent econòmic, toparen de colp amb uns creiximents exponencials i en lloc de sospitar que alguna cosa no casava, ho van atribuir al geni nacional.

Félix de Azúa, «Las churas y las merinas», El País, 02.05.2012.

Collita ètica

Vi de collita ètica, el de Microvinya del Celler de la Muntanya, que servix per a impulsar l'economia sostenible de Muro, Beniarrés o Gaianes. Quan els dirigents valencians apeŀlen a l'ètica per a fer res, com ara Rafael Blasco Castany, els diners públics que havien d'anar a un hospital en Haití acaben servint per a que les fundacions amigues d'alguns parlamentaris valencians compren pisos en València i parasiten l'administració a l'ombra dels càrrecs públics.

Pel que diuen alguns polítics de llanderola, resulta que ara no mos podem permetre el malbaratament dels recursos públics. ¿Abans era correcte malbaratar els recursos públics? Ho véiem, però mos pensàvem que després anaven a missa a confessar-se. Es veu que ni això. Bé, ara que diuen que ja no és possible, que acomiaden els treballadors i treballadores públics que han accedit pels procediments regulats i iguals per a tots, ¿per què hi ha encara assessors i personal eventual en l'administració valenciana? Deu ser una qüestió ètica també, i ja sabem cap a on van els diners.

Trafulles

Diu Fabra Part que ha pensat de reduir la «representació» política ciutadana en els parlaments... ¿Més encara? Resulta difícil de pensar com ho poden aconseguir. Com no siga prohibint-los-hi l'entrada als ciutadans... Bé, això ja ho fan. En realitat estan pensant simplement en reduir «el nombre» de diputats i diputades. I com que els diners (i els possibles negocis derivats) serien els mateixos, tocarien a més. ¿Demagògia? Els diaris (i els jutjats) en van plens cada dia, d'eixos negocis. Deu ser per això que no han parlat de reduir-se les remuneracions en lloc de reduir la plantilla. Això que ho facen els alemanys... Tal com diria Mireia Mollà i Herrera: ¡trafulles!

Quant a la farolla de la crisi, recorde que Vicente Rambla Momplet va dir: «El deute m'ocupa, però no em preocupa» (El País,, 19.08.2000); i Gerardo Camps Devesa va repetir: «El deute m'ocupa, però no em preocupa» (Mediterráneo, 21.06.206); i va insistir Camps Devesa: «El deute m'ocupa, no em preocupa» (Diario Crítica de la Comunidad Valenciana, 21.10.2009)... S'ocupen en moltes coses, però poques positives per al País Valencià. I com que ja ho ha resumit Andrés Boix Palop, només cal llegir-lo:

És a dir, que estem parlant d'una gegantina farsa que només servix els interessos esbiaixats dels qui, a més d'haver mandroixat el negoci com l'han mandroixat, ara volen aprofitar el desastre per a incrementar la seua quota centrípeta de poder.

De dret cap al Kindle

Estic acabant el meu refregit de dret per al Kindle. Després d'acabar la versió catalana, hui quasi he convertit la versió espanyola, tot i que a última hora, amb tants canvis mecanitzats amunt i avall amb les macros i les substitucions en Word, em sembla que he esborrat uns trossos d'enllaç de diverses remissions entre l'espanyol i el català. Demà els hauré de recompondre. Per sort, ara són cosetes de detall. De moment, en l'índex apareix el català en minúscules i el castellà amb majúscula inicial i punt final. És l'única manera que he trobat per ara per a distingir els dos idiomes sense interferir en l'ordenació alfabètica.

Per a desemboirar-me, quan la plogudeta del hui, hem fet el trosset de sempre pel riu: 6:26 i 6:22. Pot ser vellea o que encara estem agarrant el ritme.

Fenyent el dret

Continue fenyent el vocabulari de dret bilingüe català - espanyol per al Kindle. Això em permet aprendre alguns detalls més de la publicació electrònica, dels formats que admet l'aparell, dels detalls que he de tindre en compte i que més val mecanitzar per a la conversió des del Word fins al .mobi, etc. A més —o principalment—, em servix per a millorar la fitxa d'origen.

Fet això, la faena que ve ara és pegar-li la volta al calcetí dels idiomes i aconseguir de la manera més senzilla possible fer un índex de cerca també en espanyol. Seran unes quantes hores més de calfar-se el cap amb les macros. Aixina evitaré un poc haver de pensar en les cafrades econòmiques i socials que mos prepara la incansable dreta retrògrada espanyola i valenciana. Fa uns dies, mentres mos manifestàvem contra les retallades injustes, ells anaven nomenant assessors i càrrecs eventuals (docv, 19.07.2012) :

• RESOLUCIÓ de 10 de juliol de 2012, del conseller de Presidència i vicepresident del Consell, per la qual nomena personal eventual de la Conselleria de Presidència.



• RESOLUCIÓ de 18 de juliol de 2012, del conseller de Presidència i vicepresident del Consell, per la qual nomena personal eventual de la Presidència de la Generalitat.



• RESOLUCIÓ de 2 de juliol de 2012, de la consellera d'Educació, Formació i Ocupació, per la qual nomena María del Pilar Esquibel Jorcano personal eventual.

Intencions ineficients

N'aprenem bona cosa cada dia que passem immersos en esta crisi social i política. Ara diu que el president de les Corts, Juan Cotino Ferrer, ha utilitzat l'oficina per a l'eficiència eixa que va crear per a fer creure alguna cosa sobre res —encara no ha nomenat el lletrat major adjunt ni ha constituït l'oficina oficialment, però ja la fan rodar— per a anunciar les seues bones intencions, que és el que compta:

[...] ha anunciat este matí la intenció de rebaixar-se el sou com a president de les Corts entorn d’un 25% respecte al sou actual i de reduir en un 20% els càrrecs de confiança que depenen del president d’esta institució.

La «intenció», i a més, un ¡25%! Dins de poc mos els trobarem captant a la porta de la catedral... Quant als càrrecs de (des)confiança, una despesa inútil i perjudicial per a l'erari, per molt que la rebaixes, continua sent inútil i perjudicial per a l'erari. Per cert, eixa eficiència del president Cotino es veu que no inclou la transparència: no trobem en el web els sous dels parlamentaris (que sí que podem localitzar en altres llocs, com ara en Sueldos Públicos).

¡Huawei! i no hi ha mans

Tota la vesprada agarrat al Huawei e1752, pegant-li voltes a la desconnexió, al desbloqueig, a no sé quantes coses més, i no hi ha hagut mans de rescatar el mòdem del lligam amb la companyia telefònica que me'l va vendre. Són temps per a l'estalvi, així que continuaré buscant per la xarxa com fer anar l'Asus Transformer per la xarxa amb la llapissera connectada a Simyo.

Cita dominical / 195: Jean-Guy Talamoni

Riccumandà a truita à u misgiu
Recomanar una truita a un gat

Aquesta locució s'aplica quan s'està fent alguna cosa inútil.

Jean-Guy Talamoni, Diccionari d'expressions corses comentades.