Em telefona ma mare perquè està vegent en Al Rojo Vivo les llàgrimes i la impotència del meu amic Sid i de la resta dels seus companys i companyes d'rtvv concentrats davant del local on es reunix el consell polític d'administració de l'ens. Els membres proposats pel Partit Popular, després d'haver estat afonant la institució durant anys, decidixen ara que afonaran els seus treballadors i treballadores. De res no ens val l'enyor o la... Tot això és un símptoma televisat i televisiu de l'estat de la nostra petita, perifèrica i marginal institucionalitat democràtica, des del dia que no vam votar l'estatut d'autonomia, en cap de les dos ocasions que els diputats valencians l'han palpejat pel poble, per al poble però sense el poble... Perquè res de tot això és casual, a pesar que encara hi ha massa polítics que ho expliquen com si foren conseqüències de l'oratge. Del mal oratge. El cas és que fa un sol que torra. En Islàndia es veu que han tingut sort que hi fa sempre una fresqueta molt bona. Els consellers del Partit Popular fugen de matinada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada