Mos elevem

I hui torne amb l'última part de la morralla que havia escrit per a altres destinacions. Alguns dies d'estiu em permeten pensar en la forma pronominal «mos» (gnv, 22.3.2):

«En la llengua parlada és molt general l’ús de la forma mos en tots els contexts. La forma mos, que potser procedix de l’encreuament amb la primera persona del singular me, no és pròpia dels registres formals.»

És a dir, no es tracta d'una «incorrecció», sinó que hem d'entendre que els usuaris podrien estar interessats en la valoració estilística dels qui s'ocupen d'això dels registres formals. D'altra banda, hem de tindre en compte que eixa descripció que fa l'AVL hauria de revisar-se, perquè l'abast territorial del pronom ho aconsella vívidament (País Valencià, Catalunya i Illes Balears). A més, com a anècdota d'ús general i formal en els mitjans, recorde que el fea servir un cap de la política lingüística catalana (mallorquí, si no m'enganye) en les rodes de premsa que li vaig vore fer per l'enyorada tv3 en obert al País Valencià. No veig per què hauríem d'estigmatitzar eixe pronom, i menys encara si això no contribuïx a augmentar la seguretat dels parlants valencians en l'únic registre que coneixen i poden fer servir amb caràcter general. Dic tot això perquè crec que no aspirem a acabar parlant en eixe castellà de llibre que tant mos «eleva» culturalment.