Compostatge lingüístic

Ho veig de casualitat (bocv 73, 11.05.2012), els del pp traduïxen «...agrícola, vertedero, compostaje y demás.» per «...agrícola, abocador, compostatge i la resta de.», aixina, amb punt final de paràgraf. Es queden més amples que llargs després de passar-li el Salt al diari de sessions. No és un problema lingüístic, és un problema de política, lingüística o no, d'estafa política a la ciutadania, al sistema democràtic. Però això és el que tenim. He d'anar ràpid i no tinc temps de vore més detalls d'eixe «amor» fòssil i ritual pel valencià, pels valencians. Si almenys en feren compost.

L'hostilitat de la llengua comuna

Llegint el diaris amb retard l'actualitat té molt més de sentit i fins i tot permet una valoració més adequada de la faena que estan fent alguns dirigents polítics valencians, espanyols i europeus. Paul Krugman dia («Europe’s Economic Suicide», The New York Times, 15.04.2012):

En lloc d'admetre que no han fet malament, els líders europeus semblen decidits a llançar la seua economia —i la seua societat— per un penya-segat. I el món sencer ho pagarà.

No serà tant, no serà un tallat vora la profunditat de l'univers perquè, per sort, la Terra és redona, que si arriba a ser tan planeta com sembla... O com alguns encara arribarien a mantindre en els debats on acudixen carregats de prejuís com ara els que manté Fernando Savater amb ell a soles («Auscultando nacionalismos», El País):

L'autor critica amb bons arguments la reivindicació d'una llengua «pròpia» o «nacional» allà on precisament es dóna el bilingüisme , però no concedix prou atenció a la importància política d'una llengua comuna en un estat culturalment plurilingüe. [...]

en el cas d'Espanya, que pareix definitivament haver cedit a la dreta més beŀligerant la seua idea unitària nacional [...]

Marque amb negreta la marca de la providència que fa aparéixer en un àmbit natural el bilingüisme: «es dóna». I a continuació, i sense més temor lògic ni reflexió, recrimina als bilingües que ho siguen, perquè no es poden tindre dos amors i... El cas és que no és la llengua comuna el que compartim els bilingües, sinó la disponibilitat lingüística, que està clar que no la compartim amb els monolingües. Tal com ho expressa Savater, els de eixa «llengua comuna» que tant proclama compartixen entre ells l'«hostilitat lingüística». I contra els altres, és evident.

Finalment, per a reblar-ho, la demostració del seu suposat no-nacionalisme és la seua idea «nacional unitària». L'acudit crec que apareixia en Bananas de Woody Allen, quan allò dels calçotets per fora... ¿O recorda més a allò de la democràcia orgànica? Bé, figures literària que poden ser molt cruels a la vora del tallat on s'acaba el món.

Passats de rosca

Es suposa que amb la miniaplicació CSV Importer podré començar a organitzar amb l'estructura de bloc el diccionari que vaig confegint cada dia —cada dia que puc—. Ara cal aconseguir una conversió neta i ràpida dels arxius de Word, que és com manege ara el diccionari en l'ordinador amb una macro.

 

En eixe diccionari podria incloure l'expressió «tour de vis» que diuen en francés, «turn of screw», en anglés, «vuelta de rosca», en castellà i... Bé, no tenim una expressió equivalent establida encara en català, a pesar que hi ha moltes opcions alternatives (comentades pels collistaires de Zèfir) que podrien acostar-se al sentit depenent dels contexts on hagueren d'encaixar: «pollós que pollós», «i que tomba, i que gira», «reblar el clau»... A més, tenim la possibilitat de fer servir la traducció de l'expressió que compartixen tantes llengües, tal com es féu en la traducció de la noveŀla de Henry James: Un altre pas de rosca (traduïda per Jordi Larios i publicada en 1999 per Quaderns Crema). Hi ha versions alternatives com «gir de rosca», «tomb de rosca», «volta de caragol», fins i tot «collada de rosca», «collada de caragol» i «collada de clau». I conforme mos estan collant el mínim estat social i de dret que teníem, l'expressió ha de fer fortuna, malauradament. Fins que mos passem de rosca.

Interfícies en crisi

Decididament, la nova interfície del Blogger és —tal com dia un professor de matemàtiques de primer d'institut — «una caguerà de bou». És incòmoda, confusa, desordenada, fins i tot lenta i gens intuïtiva... En resum, un destrellat. Han canviat un entorn amable i senzill i l'han convertit en una tortura. Sol passa això últimament, però almenys els del correu de Yahoo!, no sé si conscientment o per un problema tècnic, han tornat arrere per ara la nova interfície que m'havien obligat a utilitzar. També era un desastre que no em funcionava. Deuen ser els temps de crisi, que afecten també les idees. Com a mínim, les meues.

Bambant sense andoiar

Diu ma mare que una veïna de tota la vida de la Vall utilitza el verb andoiar en el sentit que dóna el dcvb: 'Anar d'ací i d'allà sense fer res de bo'. L'Alcover el localitza només a les Illes, però sembla que teníem una petita extensió d'ús per ací i no ho sabíem. Jo no ho havia sentit mai i la filla de la veïna tampoc no en sap res. Coses que passen amb la transmissió de la llengua, de la cultura, de les idees, que tot són canvis. És clar, transformacions, que és el que li passa a l'energia, que no es perd, sinó que es transforma.

En Grècia sembla que hi ha energia que s'ha tornat a transformar de mala manera en una «Alba Daurada» de caràcter neonazi, diuen els mitjans. Energia desregulada, economia desregulada... Això fan, andoiant amunt i avall. Per sort, ho resoldrà tot François Hollande, que deu ser que bamba, tal com fem habitualment tots, en lloc d'andoiar.

Cita dominical / 184: John Maynard Keynes

Un acte d'estalvi individual significa —per dir-ho aixina— la decisió de no eixir a sopar hui. No obstant això, no implica la decisió d'anar a sopar o a comprar un parell de botes dins d'una setmana o d'un un any, ni de consumir res en una data determinada. Per tant, deprimix el negoci de la restauració de hui sense estimular el negoci de preparar res per a un consum futur.

John Maynard Keynes, «Sundry observations on the nature of capital», 1936

¿I l'ús?

No són censures ni autocensures el que necessitem, ni destil·lats tautològics de la normativa amb suposades virtuts nacionalitzadores. La llengua són les persones que la fan servir, i això mos hauria de permetre fugir de les contraposicions negatives entre les possibilitats d'ús de les variants de la llengua i, per paradoxal que puga semblar —però això també s'explica—, el rebuig dels parlants a l'amplitud d'ús d'eixa mateixa llengua. És justament la tensió entre eixos extrems de l'ús el que crea l'estàndard.

Però, ¿on hem deixat l'estàndard al País Valencià? Doncs, s'ha quedat pel camí, ballant atrafegat entre la normativa (que el retalla) i el desús (que l'ofega). Si l'estandardització és una conseqüència, tal com indicaven Mollà i Viana (Curs de sociolingüstica,3), és una conseqüència que patim, perquè no la tenim a l'abast, atés que el procés de què depén es dóna de manera deficitària, erràtica, incapaç de confrontar la normativa (literària) que s'ensenya, els registres coŀloquials i informatius que s'haurien d'estendre en els mitjans d'informació i comunicació i les aplicacions als diversos espais comunicatius que haurien d'atendre. I tot això és el resultat de la política lingüística pública de la Generalitat valenciana, aplicada en la conflictivització de l'ús, la interposició sistemàtica del castellà i la imposició de la traducció al valencià com a mitjà normal de producció.

Estàndard caní

M'encén una espurna canina «L’estàndard és l’estàndard: sobre gossos i llengües» (29.04.2012) de Joan-Carles Martí Casanova, em ve al cap que la llengua és com un gos i la normativa (i més encara l'escrita) és com el pedigrí: tot això són creacions humanes, però l'essencial per a mi és la part —diríem— animal. L'altra part, la part normativa —el dret, el poder— i la del pedigrí —una perversió de la injustícia humana envers els animals—, són institucions socials, regulacions que pretenen assegurar el manteniment d'unes estructures enfront de la variació permanent i la recreació constant que observem en la natura. També en la nostra.

Encadenats al sentit

L'Android de la tauleta Asus informa sobre el temps que fa a la «Cuitat Vella» de València. No és que la ciutat vella estiga cuita, i si ho lliges rapidet, no te n'adones. L'últim quadern Intersindical titula: «El Partit Popular abandona a la seua sort el sistema edcucatiu». Ho marque amb negreta, per si de cas no s'acaba de vore. Es veu, però no interferix gens en el sentit. La gimnàstica lectora mos ajuda a entendre els mots i el sentit de la frase a pesar dels errors ortogràfics. La capacitat lingüística supera eixes restriccions que la normativa mos imposa i que pretenen assegurar la comprensió, la inteŀligència, fins i tot, exagerant quan convé, la salvació de la llengua.

Fent lletres

Repasse la versió de la lletra A del diccionari que m'estic fent per a dur en el Kindle. Per ara la cosa és treballosa, però simple: amb unes quantes macros de Word construïxc uns html mínims adaptats a les necessitats de l'aparell. Hi incloc taula de continguts (toc: en realitat, l'índex d'entrades) al començament i tot el contingut enllaçat darrere. De moment ocupa més del que voldria (més d'un mega). La idea és adoptar el format dels diccionaris elaborats per a l'aparell. No sé si ho acabaré abans que algú (iec, ec, avl...) ho oferixca a un preu raonable i m'estalvie la faena. 

I ara, tard ja, calle.

Amb pésols

Jo tinc algun altre trastorn, perquè tot és acumular diaris, papers ratllats, impressions d'emergència, però no aconseguixc organitzar un arxiu mínimament manejable, tot és un desgavell organitzat per la pols i l'estratigrafia. En el rebost d'aplicacions de Chromium (i d'Android) he descobert un munt d'aplicacions. Tot i que sembla ben organitzat, la quantitat sempre requerix un manual d'ús, més enllà de la llei de la selva. La crítica, la revisió, l'anàlisi, la compilació, són tasques secundàries poc agraïdes i deu ser per això que costen de fer, d'assumir, de transmetre i de trobar en eixa edat d'aprenentatge que tant et marca inteŀlectualment. Per això tinc un terrabastall permanent damunt la taula, el meu aprenentatge eclèctic. Un poc com una paella mixta amb pésols, típica de Canet lo Roig.

La sénia de la personalitat

Té nom, no és només una cosa d'inseguretat i desequilibri anímic. La nostra psicòloga de capçalera mos proposa, xarrant en la terrassa mirant les muntanyes de l'oest de Canet lo Roig, la possibilitat del trastorn histriònic de la personalitat, que explica molts dels fets que li expliquem. Això és el que sembla que estem compartint cada dia en les Corts. Com que la persona afectada és l'última a adonar-se'n —si és que se n'adona, que sembla que no—, no hi ha cap problema que lligga açò, com em sembla que fa, perquè no pensarà que parle d'ella. Ara estem de pujada anímica. Vorem fins a quan.

Cita dominical / 183: David Hume

Les veritats pernicioses a la societat, posat que n'hi hagi cap, es rendeixen davant d'errors saludables i profitosos.

David Hume, Investigació sobre els principis de la moral, 1751, traducció de Miquel Costa.

Polítics en la fosca

Artur Mas s'ha berenat finalment Mònica Terribas. Fins i tot David Trueba en parla en el diari El País. Deu ser la revenja per les entrevistes rigoroses i exigents de la periodista. Els polítics, fins i tot eixos catalans que des de València mos semblen tan asserenats i desitjats, preferixen periodistes —i ciutadans— servils, clientelars, que coŀlaboren a amagar i a desinformar. Deu ser per això mateix que el Partit Popular valencià ha rebutjat la creació d'un registre de regals a autoritats i funcionaris, només dels regals que superaren ¡els cinquanta euros!, com ara els sacs de Louis Vuitton que tant mos identifiquen.

Uns punts sobre la i

He tornat a marcar un gol al futbet, des de fora de l'àrea amb un puntelló estil Ronaldinho dels bons temps. Hem tornat a guanyar després d'uns quants partits. Si és per això, ¡ja era hora que s'ho deixara Guardiola! A banda d'això, he acatxat unes quantes majúscules d'eixes que penses que pareix mentira que el llenguatge de l'administració encara continue ancorat en la genuflexió dels càrrecs nomenats a dit i tot el que això comporta de falta de professionalitat, d'opacitat i d'irresponsabilitat. Tota la suposada austeritat dels governs valencians més malbaratadors no aportarà ni un ansigne de trellat administratiu. Ah, despús-ahir van penjar una placa de marbre commemorant l'aniversari de les Corts: «conduit»... Al sendemà algú ha tingut l'habilitat d'afegir dos colpets i, amb un poc de retard, ja tenim la «ï».

Per pocs qüens

Després d'un temps que no ho fea trobe un moment per a fer una fitxa. La paga el qüe, qüens ('diners') que el dcvb escriu, supose que fer ús del recurs a l'excepció, qüè, qüens. Doncs, a pesar que ho semble, no cal dibuixar-li cap accent, perquè és un monosíl·lab. I ho és tant en singular com en plural. Bé, no res per al dia de demà, que això dels qüens és una cosa que sembla que no té ja massa recorregut..., i damunt la crisi.

D'altra banda, afigc en el Multicerca el cercador del diccionari de neurociència del Termcat i elimine el d'economia i dret d'esade, que sembla que han tancat eixe recurs. A més, continue fent versions de diccionari per al Kindle o per a penjar en un bloc. En fi, he tornat a trobar les faenetes de cada dia, eixes que es fan amb pocs qüens.

Jocs amb estàndards

Jo no em dedique massa als jocs, però lligc en el diari que hi ha un programeta per a jugar amb les paraules que ha tingut molt d'èxit en Internet: Aparaulats. Sí, té versió en català, i segons Máximo Cavazzani, fundador de l'empresa Etermax, que ha creat el programa, «Cada idioma té el seu criteri. Per norma general busquem un estàndard en cada un. En l'espanyol fem servir el Diccionario de la Real Academia Española, sense tindre en compte prefixos, sufixos i pronoms enclítics i afegint-hi plurals i conjugacions de verb».

Va bé per a algunes coses la producció estàndard. A voltes, per no dir que no en sé més o que el negoci està en el control del producte, doncs, recorrem a la simplificació de l'estàndard. La indústria de la llengua també ha de tindre uns marges de benefici. En qualsevol cas, els programes són revisables i supose que ampliables, i la clientela hauria de marcar la tendència sobre eixe estàndard. Això és el que ha marcat la línia de treball del corrector ortogràfic de Softcatalà:

Els programes s'hauran de modificar per generar versions valencianes del diccionari. Principalment, han de permetre al corrector reconèixer paraules amb l'accent diferent del que s'empra comunament. El lèxic propi valencià (tret que siguin variants que es prestin a confusió) ha d'anar dins els fitxers generals.

Pel que fa als jocs de paraules, també hi ha en català un diccionari per als interessats en l'Scrabble: el danosc de Joan Montané i Camacho. Per ara es nodrix dels diccionaris de l'iec, però continuen treballant-hi i supose que aniran ampliant-se, perquè els jocs de paraules tenen eixe interés si recullen la riquesa, i per ahí és ben difícil que mos simplifiquem, que mos banalitzem, que mos estandarditzem.

Dolçor...

Cal aprendre a jugar contra equips que no juguen, és la millor conclusió a què podem arribar hui, amb el Barça fora de la final després d'empatar a dos contra el Chelsea. L'altra és que vorem la final, si la vegem, amb pocs nervis i, ja posats, provarem a endolcir-la amb estèvia, una planta que és dolça, que no té sucre, però que té molts altres elements saludables, i per això la volen prohibida. Diu la Wikipèdia que el nom prové del científic valencià Pere Jaume Esteve. Com que la planta prové del Paraguai, el nom encara no apareix en els diccionaris, però esta vegada tenim l'adopció ben fàcil, sense virulències ortogràfiques.

Bellesa autoritària

Les valoracions i decisions estètiques que no compartixc no em molesten gens, però estic en contra del poder que s'han adjudicat alguns ens i institucions valencians a ells mateixos per a decidir estalviant-se complir no tan sols amb l'austeritat —tan hipòcritament de moda ara—, sinó amb la professionalitat, l'eficàcia, l'eficiència i la rendició de comptes. I eixe poder per al desastre és responsabilitat directa dels gestors polítics, que són els qui malmeten el funcionament de l'administració pública amb decisions sense control democràtic. Al capdavall, el règim «autoritari» que tanta polseguera ha creat en el diccionari dels de l'Academia de la Historia no va ser ben bé el de Franco, però sembla que quadra bastant amb l'ideari d'alguns dirigents del Partit Popular.

Com a mostra d'això podem llegir la «Resolució de Presidència de caràcter general sobre la utilització de les sales institucionals, espais i altres dependències de les Corts, com també de l'accés i permanència del públic a zones autoritzades dels edificis del recinte parlamentari, com també d'altres aspectes referits a les sessions de Ple i de comissió» que apareix en el Bolletí oficial de les Corts Valencianes número 68. Una mostra:

1. La Presidència de les Corts i, si escau, de les diferents comissions, vetlaran perquè els diputats presents a l'hemicicle o a les sales de comissió respecten les regles de l'ordre, establertes en l'article 98 del RC i, en aquest sentit, hauran d'actuar immediatament quan s'utilitzen peces de roba, cartells, fotografies, pancartes o altres elements materials que pogueren resultar al·lusius a algun diputat, institució o terceres persones, o quan d'alguna altra manera es menyscabe el decor de la cambra i, en aquest cas, sense perjudici d'allò que estableix el RC, en procediran a l'expulsió i a l'adopció, si escau, de les mesures sancionadores i disciplinàries que corresponguen d'acord amb els articles 99 a 107 del RC. En el moment que els serveis de seguretat de la cambra detectaren que alguna persona fóra portadora d'algun dels elements no permesos impediran el seu accés al recinte parlamentari.

I la resta és pareguda, una mostra de la democràcia autoritària que s'obté quan els ciutadans deixem que dirigixquen les institucions públiques els qui les fan servir en profit propi i contra la igualtat, l'equitat i els drets de les persones que els voten i les paguen.

Cita dominical / 182: Benjamín Forcano

És a partir del segle xiii quan l'homosexualitat revestix unn caràcter de vici horrible (pecado nefandum = innombrable), tan horrible que això d'innombrable no s'aplica a altres fets més greus: es pot parlar de l'assassinat, el matricidi, l'abús de menors, l'incest, el canibalisme, el genocidi i fins i tot del deïcidi . ¿Per què eixe horror convertix l'homosexualitat en el pitjor dels pecats?

Benjamín Forcano, «La homosexualidad hoy», El País, «Cartas al director», 12.04.2012.

Llonganisses bilingües

He vist de passada un programa d'una parella que corre en bicicleta amunt i avall del territori valencià i per les vores. El guió era de Rebeca Valor, però no sé si això vol dir que havia escrit tot el text que llegien la veu en off i els presentadors. El cas és que tot tenia el to i una retòrica com si haguera eixit de la factoria de llonganisses valencianeres de Vicent Satorres en la Generalitat valenciana, negociat de polítiques (mono)lingüístiques: per una banda entra la carn en castellà i, a dins, els operaris tècnics lingüístics li posen el budell català simplement per a que s'aguante el sistema de bilingüisme sense llengua.

Envaïts de llengües

Estic escoltant estos dies Tannhäuser i, tal com li passava a Woody Allen, m'estan entrant unes ganes bones d'envair Botswana per a salvar els elefants del neocolonialisme monàrquic. Faig servir el Grooveshark, per a això de la música —per a envair encara no estic a punt—, però et posa les peces sense ordre (¡ni concert!), encara que pots augmentar la teua cultureta musical mentre les ordenes. És més còmode —però té publicitat, mentres no m'hi subscriga— l'Spotify. Espere estalviar-me uns quants atracaments d'alguns negocis carronyers com la telefonia o els bancs, llavors em faré soci del rebost musical.

Quant a això de la cultureta, he vist el tall d'opcions lingüístiques que hi ha en els ordinadors, i no es tracta de nombre de llengües, sinó del nombre de possibilitats d'escriure-les. No fa massa un company es demanava si en altres llocs del món es produïa la diversitat de possibilitats volent ser estàndards únics que no arriben que tenim per ací. ¡Que! Només que es configurara el correu de Yahoo! en argentí ja notaria unes quantes variacions curioses. El company Jesús de Prado diu que està aprenent molt en Mèxic sobre eixa qüestió. Ja veus, com que no tenim un imperi per a diversificar-mos, tenim la diversi(ficaci)ó al llarg i ample del mitjonet que ocupem Andorra i la resta. Res tan complicat com les múltiples varietats de francés, d'espanyol, d'àrab, d'anglés, d'alemany o de danés.

Al futbet, malament, com quasi sempre últimament, però he marcat el primer gol, al contraatac, com si fóra Drogba... Bé, més descolorit, és clar.

Il en veut à ma chemise, moi à la sienne

El teclat ara va, ara no va. Li canvie la claueta usb d'endoll i ara ja va el teclat numèric. No sé què li passa, però per ara no és greu, ho podrem resistir. Més difícil serà resoldre els megues que ocupa la versió —passada pel reconeiximent òptic de caràcters— de la novel·la Les Thibault de Martin du Gard que estava intentant adaptar per al Kindle. Haurà de ser una adaptació de les imàtgens, perquè corregir el text en rtf que he extret és reescriure el llibre. Per a acabar el dia tecnològic, descobrixc hui que la versió estàndard de l'Adobe que tinc en l'ordinador permet modificar el text dels pdf. Vaja, m'hauria vingut bé saber-ho fa unes mesos, però, mira, he trobat ara l'opció. I n'he fet ús hui mateix per a esmenar un butlletí sense haver de passar pel Quark.

Acabaré hui amb una citació d'Anna Karénine de Tolstoi: «Pourquoi ces églises, ces cloches, ces mensonges ? pour dissimuler que nous nous haïssons tous, comme ces isvoschiks qui s’injurient. Yavshine a raison de dire : " Il en veut à ma chemise, moi à la sienne ".» Per dalt i per baix mos en donen cada dia.

Per sort encara tenia alçat el vell teclat negre (també de Logitech) que tan poc em convencia, perquè trobava que la foscor de les tecles m'arribava a les idees. Segur que no era el teclat, ja ho sé, però tot hi pot influir una mica, en això del pensament. Per exemple, a mi també m'influïx, a més del color del teclat, que la interfície de Blogger encara no estiga acabada d'adobar, perquè trobe quasi cada dia alguna variació en el resultat del que hi escric. Em van fer canviar d'interfície, però sembla que estiguen modificant coses sobre la marxa.

Vaja, ara em falla el teclat negre i em torna a funcionar el blanc. Açò no hi ha per on agarrar-ho. Fins i tot funciona el teclat numèric. Es veu que deu ser cosa del receptor del senyal que es connecta a l'ordinador. No crec que siga que li haja passat un drap per a que no parara tan mostós. Torne al teclat blanc amb molt d'alleujament. I pel que fa a les desfetes lingüístiques que tant els agraden a alguns, que poc més o menys des dels neandertals cap ací que els valencians no n'encertem una, el diari Le Monde m'envia la notícia següent:

Améliorer l'orthographe : plus facile à dire qu'à faire

Le ministre de l'éducation nationale a annoncé une refonte de l'apprentissage de l'orthographe avec une nouvelle circulaire. En attendant le texte, le ministère a joint un dépliant de quatre pages qui, lui, n'annonce rien de révolutionnaire. Il part d'un constat : la baisse du niveau mesurée en 2007 comparée à celle de 1987 et de 1997. La même dictée d'un texte d'une dizaine de lignes a été proposée aux élèves de 1987 et de 2007. Le nombre d'erreurs a augmenté en moyenne de 10,7 en 1987 à 14,7 en 2007. Le pourcentage d'élèves qui faisaient plus de quinze erreurs était de 26 % en 1987, il était en 2007 de 46 %. Ce sont principalement, les erreurs grammaticales qui ont augmenté. Si les performances se révélaient stables entre 1987 et 1997, elles ont tendance à baisser sur la dernière décennie. «Cette baisse est plus marquée pour les élèves les plus faibles, complète l'article. Ainsi, deux fois plus d'élèves (21 %) se situent en 2007 au niveau de compétence des 10 % d'élèves les plus faibles de 1987.»

Ja veus, la república lingüística fa aigua ortogràfica. També deu ser cosa dels teclats.

Apanyem's-els, els teclats

Tinc algun problema amb el teclat. Em pensava que eren les piles, però la cosa deu ser més greu, perquè li les he canviades i la cosa continua sense funcionar. Torne a les velles. Primer va deixar de funcionar el teclat numèric, però ara també és el ratolí qui fa coses rares. Espere que no siga que en l'Ubuntu també n'hi han virus. Hauré de buscar el teclat negre de reserva, a vore si va o no. En fi, el teclat blanc ha tingut molta matraca i és natural que haja perdut alguns reflexos.

Hui he continuat amb un petit debat de Zèfir sobre l'escriptura d'uns pronoms. La cosa és que a Fabra li semblava bé «llavem's-els» i a Sanchis Guarner li sembla que calia foragitar de la llengua culta «llavem-se'ls». Coses d'estètica, registres i ortografia. És clar, davant d'això, em quede amb el meu «llavem-mos-els», encara que no li agrade a Abelard Saragossà. Començaré, però, per apanyar el teclat, que aixina no hi ha manera. Ni imatge n'hi ha hui.

Anem-se'n sordament

En la llista Zèfir hem pogut debatre amb tranquiŀlitat visions i percepcions gramaticals, sense arribar a la desqualificació «dels altres». I és un plaer poder repassar algunes coses:

Encara que la documentació aportada per Joan Abril és certa i la forma que apareix en Fabra és «anem's-en», a mi em sembla una grafia que, tal com ha exposat algun company, introduïx una discordança no explicada en les normes ortogràfiques de la gramàtica (però comentada en altres obres, això, sí: Google Llibres). De fet, de memòria, jo hauria escrit «anem-se'n», aplicant les normes que conec i relacionant el se amb els valors de plural de se i no amb cap nos precedent, ja que, allà on ho he sentit, la forma _es_ és tant el pronom de tercera persona del plural (Es queden ací) com de primera persona del plural (Es quedem ací).

Dit això, ara mateix no sabria dir si jo pronunciaria «anémsem» o «anémzen» perquè jo dic «(a)némon». Ara, crec que el que he sentit habitualment és «anémsen» i no afirmaria que siga gens incorrecte, ja que és la forma dialectal de per ací. A més, l'escriptura no indica que, en la forma «anem's-en», eixa es siga sonora (ja hem vist que Fabra es veu obligat a precisar-ho entre parèntesi). En eixe sentit, el Diccionari històric del valencià coŀloquial de Joaquim Martí Mestre documenta només «anem-se'n». Supose que Fabra no ho coneixia i no ho va tindre en compte en eixe cas.

Finalment, la forma «anem-se'n» també està ben documentada en Google Llibres, amb exemples que em fan pensar que la normativa ortogràfica du cap a eixa forma i no cap a l'excepció. Fins i tot podem trobar una curiositat en una citació de Jacint Verdaguer (Canigó, cant dotzé) que supose que deu ser una errada:

Anem-se'n...

el vol de nostres iŀlusions s'esbulla

com un esbart de papallons al vent.

Deixem aqueixa cima sobirana,

i en alguna illa de la mar llunyana...

tot recordant la terra catalana

anem's-en a morir!

Cita dominical / 181: Pompeu Fabra

Nos y vos pueden reducirse á su última letra, 's (pron. z), cuando se unen respectivamente á la primera y segunda persona del plural del imperativo y preceden á otro afijo.

Pompeu Fabra, Obres completes. A cura de Jordi Mir i Joan Solà, vol. 1.

La perspectiva servix per a millorar les propostes.

Centllengües per a la llengua

La llista de professionals de la llengua catalana Zèfir manté una activitat bastant somorta, en general. Tenint el compte els debats i el ritme de missatges que es produïxen en altres llistes, com ara Migjorn, cal agrair eixa quetud, perquè no sempre estic en disposició d'embrancar-me en discussions per a distingir entre totes les combinacions possibles d'ideologies, dades i interpretacions, principalment del cas en què les ideologies forcen la interpretació de les dades..., o des de la falta de dades. També ací n'hi ha massa voluntarisme militant i un cert excés de simbolització que osciŀla entre el victimisme i l'eufòria hiperbòlica. 

Però eixe també és el nostre país electrònic i convé conéixer-lo. Al final, totes eixes sensacions i percepcions meues tenen relació amb la meua interpretació personal dels caràcters i actituds que crec llegir entre línies. El meu estat d'ànim, per tant, també és un factor que he de tindre en compte. Respires, ajornes i tot adquirix més matisos.

Són altres coses

He estat en altres coses hui, com ara acabar el butlletí de dimarts, el futbet amb el típic desastre i un nou xafarranxo del destrellat en la faena, que més que una oficina d'una administració pública —per poc pública que siga, que les Corts actuals són una altra cosa, en el mal sentit de la paraula cosa—, a voltes pareix un centre de dia, en afortunada expressió d'un company durant les converses de la vaga passada. I per a acabar, aprofite l'ocasió i el cansament i pegue cabotades mirant The Godfather III.

Parlem-ne, però torna-me'ls

Demà he d'anar a la Caixa —o com es diga ara—. Parlem-ne: acabe de fer per Internet una simple recàrrega d'una targeta electrònica que em van facilitar i em cobren cinc euros. És a dir, disposen de la meua nòmina, els meus estalvis i les meues assegurances i a més pretenen cobrar-me per una faena electrònica que he fet a través de l'ordinador, que he gestionat jo amb estes manetes i este teclat. Després diuen que són el motor o no sé què de l'economia: de la de les seues butjaques, perquè de les meues només fan que traure rèdit i cada vegada m'oferixen menys serveis. Si no en tornen els cinc euros, començaré a mirar altres opcions.

Això em passa per ser funcionari, perquè tinc la nòmina a disposició de les retallades i de l'irpf, perquè no m'amnistien fiscalment ni m'injecten liquiditat per a rescatar-me de les (seues) malifetes financeres. Diuen que els serveis públics són cars, insostenibles. Són altres «cervells» els que no hauríem d'aguantar.

Colors com fugen

Estic un poc carregat dels ulls de tant de mirar la pantalla blanca del Quark. Sort que la claror del dia s'allarga ja bona cosa i puc acabar de llegir el diari amb llum natural. I en realitat només lligc per a mantindre'm al dia de la retòrica sobre la crisi amb què mos emboliquen. Tot és una retòrica sobre éssers invisibles, «els mercats», i suposats valors morals que han de resoldre la crisi, «austeritat», «confiança», quan del que es tracta és simplement d'economia especulativa, de jocs de casino mundial.

Mentrestant, m'arriben els papers per a fer la declaració de la renda, i somric: ahí van els meus diners per a la cohesió social i el repartiment equitatiu de les càrregues. He pensat de posar als meus bitllets un localitzador gps, per a vore si acaben en un bisbat o en les Illes Caiman, paradisos fiscals intercanviables.

Gelor retallada a mida

Hem tornat a la faena, després dels dies de festa. Fea gelor. No sé si serà fins que tornen els diputats. Deu ser per estalviar. Per sort, ja no fa massa fred, a pesar de les retallades, ix el sol. Si pugueren, també el retallarien, o mos cobrarien una taxa per gaudir-ne, que se les pensen totes, o quasi totes. En tot cas, la gelor de les retallades econòmiques que ha portat la implantació del nou feudalisme capitalista, afecta els dependents, els malalts, els funcionaris, les dones discriminades, els estudiants, els jóvens en general... Ah, però no els assessors i els bisbes, que continuen ocupant els seus «escons» invisibles ben remunerats, que és des d'on s'ideen les retallades, és clar.

Traductors traïts

Els torne a reclamar als de la revista Presència que incorporen els noms dels autors de les traduccions entre les dades bàsiques dels llibres que comenten o anuncien. Sempre donen l'autor, l'editoria, les pàgines i el preu, però és habitual que de tant en tant no apareguen els traductors. Esta setmana es tractava del cas de llibres 23 coses que no us expliquen sobre el capitalisme (traducció d'Aurora Ballester i Montse Rocher) i El dia abans de la felicitat (traducció d'Anna Casassas). Fa estrany no indicar qui són els autors, ¿oi? El primer és de Ha-Joon Chang i el segon, d'Erri de Luca.

Em pensava que m'havien assegurat que incorporarien eixa dada en totes les ocasions, però veig que no ho han acabat de sistematitzar. I fa temps que els ho demane, però no hi ha mans... (Vaja, en este cas el verb haver no concorda. Deu ser perquè és un modisme. Si diguera «no n'hi han mans» —el primer pronom és optatiu o eventual—, ja no seria l'expressió, sinó una simple constatació.)

En fi, tenint en compte les mans i mànigues que calen per a fer les traduccions, convé deixar clar qui són realment els autors dels texts que llegim, no siga cas que acabem convençuts que, quan sentim per la ràdio la dobladora de Meryl Streep al castellà, estem sentint realment l'actriu, tal com pretenia Montserrat Domínguez (cadena ser) fa uns dies en la ràdio mentres entrevistava Jessica Lange. Ella pretenia que era Jessica Lange, però jo vaig sentir Meryl Streep... L'actriu que la doblava, és clar, que no sé qui era. I eixa és una altra confusió «periodística» ben interessant.

Cita dominical / 180: Dale Carnegie

Si algú fa una afirmació que segons tu és errònia —sí, encara que sàpies que és errònia— és molt millor començar dient: «Bé, mira, jo pense d'una altra manera, però pot ser que m'equivoque. M'equivoque sovint. I si m'equivoque, vullc corregir el meu error. Examinem els fets.»

Dale Carnegie, «How to win friends amb influence people», 1936.

Desedició

L'edició també és això, tria, decisió, preferència, oportunitat. El que em sembla greu, però, és que un editor no diga simplement «no m'agrada», i au, indiscutible, clar i comprensible. No, pretén que això no és acceptable, que no ho fa cap editorial seriosa, que no coneix ningú que ho haja fet (llevat dels secessionistes)... I quan li documente les opcions, arriba el paroxisme: no llig els meus missatges perquè són massa llargs i documentats. Es sent atorrollat. Per tant, no s'entera que existixen Al cor, la quimereta d'Encarna Sant-Celoni ni els exercicis d'estil de Raymond Queneau, no s'entera del que diuen les gramàtiques de l'avl o d'Abelard Saragossà, els diccionaris de l'iec o el d'Enciclopèdia Catalana. Només sap que ell és qui mana i, per tant, això és el que compta —i jo li ho reconec, és clar—, fent bona la referència literària al cap d'ou que tampoc no deu conéixer.

La llengua esmussa

Canviant de crisis, tinc la crisi de la correcció, que he de revisar el text perquè al lector de l'editorial li molesta la llengua del seu poble (i no se n'adona). Per a parlar-la, supose que li sembla bé, però això de vore-la per escrit, es veu que l'esmussa: lèxic com artiste, dentiste, morfologia verbal com puguera, vea, fea, dia, trea, quea, el pronom mos... I no sé quantes coses més, perquè no me les ha sabudes dir. I eixe és el problema, que no sap de què parla, que simplement treballa amb prejuís i imitant el que ell diu «editorials serioses», però en realitat no llig ni sap de què parla, no coneix les gramàtiques ni els llibres sobre flexió verbal, no s'ha adonat de les variacions estilístiques que hi ha entre els llibres d'una mateixa editorial, no accepta l'existència registres en la llengua escrita, no sap que tota la llengua s'ha de poder escriure... Sí que sap, però, jutjar, dictaminar, desqualificar, tot des del desconeiximent, amb arguments sense més fonament que les seues impressions, els seus prejuís sobre la llengua.

Bavoses econòmiques

Setmana de passió. D'una banda, l'excusa de la crisi està fent que la dreta dibuixe quin és el sistema «democràtic capitalista» que té en el cap i tant li interessa. Els ciutadans l'hem d'acceptar com a penitència per haver desitjat durant massa temps un altre món possible i equitatiu. Però, no, les dones decents i autèntiques han de tindre xiquets i quedar-se en casa per a cuidar-los; les «altres» seran el complement del lleure dels hòmens a la vora dels grans casinos.

Això, els casinos que un milionari americà vol instaŀlar en Espanya, són el sector «productiu» que les bavoses projecten per a continuar xuplant del pot. Diuen que crearà llocs de treball per als aturats. No sé si en el recompte entra l'ocupació en la prostitució, masculina i femenina —sense discriminar per raó de «gènere», és clar... La discriminació serà només econòmica—. Però no hi ha cap problema, perquè els diners negres de la prostitució podran blanquejar-se mitjançant l'amnistia fiscal del 10 % que ha resoldre els «remordiments» dels defraudadors que els tenen en paradisos fiscals. ¿Per què deu ser que a mi em lleven més d'un 23 % de la nòmina? Perquè no vixc en un paradís, i els que viuen en el paradís ja ho sabem que estan desitjant anar-se'n al purgatori.

Un toc de clàssica

El sendemà del disgust inteŀlectual faig un poc de convalescència. Repasse les llistes, observe que anem a recules i a fosques, però que no parem de moure-mos, i amb una miqueta de sort eixa vitalitat donarà fruits. Informe el becari de l'existència de Gustav Mahler i li recomane la cinquena simfonia per a començar. Tampoc no havia vist La mort a Venècia. Dia que li agradava la música clàssica. Vorem què diu d'este clàssic modern.

Retalls

Em perc en retoricismes, em diu en una correspondència que em pensava fèrtil i reflexiva. Els fets són més importants, i el fet és que el seu criteri preval, perquè ja ho diu aquell: «Factum negantis probatio nulla sit.» Ja puc pegar-li voltes al molinet, que jo afirme i ell nega. Retallem també, per tant, la reflexió i el debat. Total, ell mana retallar la llengua editada.

Lo sant esperit

No faig vaga hui, però quasi, que m'entretinc divagant entre l'edició, el secessionisme, la normativa, l'AVL, la seriositat editorial, els criteris de correcció, la morfologia verbal, el pronom mos... I totes eixes coses tan importants en la nostra vida.

Cita dominical / 179: Steny Hoyer

El congressista demòcrata Steny Hoyer, codirector d'un projecte per a acostar l'activitat legislativa als ciutadans amb l'ajuda de Facebook —publicant, per exemple, tots els projectes de llei, amb les modificacions corresponents connectades als perfils públics dels polítics— reconeixia en desembre que el parlament «només pot servir els ciutadans si estos estan informats i si [els legisladors] mos informen constantment».

Steny Hoyer, segons Cristina F. Pereda en «La revolución de cristal de Obama», El País, 18.03.2012.

Contrareformes

M'han canviat la interfície de Blogger i deuen estar convençuts que l'han millorada, però la trobe ara menys pràctica. A més, per a que les imàtgens ajusten un poc millor, els incloc el codi que em posava automàticament la interfície i que ara han eliminat:

Per a imàtgens a la dreta:
style="cursor: hand; cursor: pointer; float: right; height: 218px; margin: 0 0 10px 10px;

Per a imàtgens al centre:
style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;

De tant en tant hi ha canvis d'este tipus que no s'acaben d'entendre, ja que no sembla que aporten res de bo. Una cosa com la pretesa «reforma laboral» de Mariano Rajoy Brey que, com que es tracta d'una poció màgica, podríem més aviat denominar «contrareforma» i associar-la directament als mateixos principis ideològics d'aquell moviment ara en el vessant econòmic: la inquisició empresarial. Llàstima que no la dirigixca Díaz Ferrán, perquè això seria digne d'una pel·lícula de Berlanga. Amb tot, podrien posar Carlos Dívar i Fernando de Rosa i estendre en l'àmbit laboral això de la «setmana caribenya» que practiquen, que deu suplir el temps per eficàcia, sense cap mena de dubte. Ho haurem de reivindicar en les Corts. Per als funcionaris, vullc dir.

¿Retallades? Les justes

Com es pot apreciar, a més de fer vaga ahir, em vaig passar el dia de manifestació en manifestació, perquè la cosa té delicte —com diu Takse— i ja que hi ha qui preferix lamentar-se i fer victimisme mentres s'aprofita dels avantatges de ser funcionari, mos hem de multiplicar en la faena de reivindicació, i allà que mos en vam anar uns quants companys de les Corts. El colofó ha estat hui en el programa de La Sexta «El estado del malestar», on hem trobat a faltar que després de l'anàlisi mos passaren unes quantes alternatives com ara els diners que mos furten l'armament, de l'Església Catòlica i el frau fiscal, a més, és clar, dels delinqüents institucionals que troben que els diners públics són bons per a al circ de la fórmula 1 o dels aeroports mal fets i sense avions i, en canvi, no invertixen en educació ni en sanitat. Però això ja ho sabem massa, que ho diu fins i tot algun «veriueuo» del Xavi Castillo, i després anem i votem el que votem. En fi, si en lloc de fer manifestacions puguérem tinguérem dret als referèndums derogatius, crec que no s'aprovarien tants lladronicis. I podríem continuar escoltant L'estaca al final d'unes manifestacions més lúdiques.

El bloc Eines de Llengua féu vaga en solidaritat amb la bocateria i la resta de treballadors i treballadores del món.

No mos amagam

Havent acabat la correcció del llibre suec suecà, tope amb prejuís estilístics. Són prejuís meus, és clar, perquè encara no he pogut jutjar quin és realment el problema estilístic. Només sé que per ara al bibliotecari no li agrada vore escrit el pronom mos. Almenys en el que ell considera «publicable». És un criteri estilístic, clar, i no li'l discutiré. Tanmateix el que no podré fer és endevinar quins són eixos criteris seus que es suposa que jo hauria d'intuir, n'hi ha massa possibilitats en la llengua, fins i tot en la llengua literària més comuna, com per a deixar-se dur per intuïcions i prejuís. Però, bé, supose que al final tot quedarà com vullga l'autor i l'autoritat competent, editora, és clar.

Llibertat materna

Acabe de sentir un energumen que, a més i encara que sembre redundant, és ministre espanyol del pp, que la «llibertat» de la maternitat fa les dones autènticament dones. Esta temporada s'estila retorçar el llenguatge més del que és habitual. El cas és que traure qualsevol conclusió a partir del fons del que diu el ministre, seria bastant imbècil, aixina que no conclouré res sobre les dones que trien la seua llibertat per a no reproduir energúmens. En canvi, consigne el que diu Aministia Internacional (març 2012, núm. 113):

Aministia Internacional i el Lobby Europeu de Dones han demanat a la Unió Europea que complixca el seu compromís d'eradicar la mutilació genital femenina i altres formes de violència contra les dones. Des de 2010, quan la Comissió Europea es va comprometre a adoptar una estratègia sobre la violència contra les dones, inclosa la mutilació genital, no hi ha hagut cap intent coherent i estructurat d'abordar esta violació de drets humans. El Parlament Europeu calcula que cinc-centes mil dones i xiquetes que viuen en Europa patixen les conseqüències permanents de la mutilació genital, i cent huitanta mil estan en perill cada any de ser sotmeses a eixa pràctica.

El gènere no marcat, insistixen.

Retallant els dies

S'acosta la vaga contra les retallades que mos arruïnen socialment. Demà mos decidiran els serveis mínims en les Corts i vorem si hi ha possibilitat de negociar. De moment, el fet que el pp no haja arrasat com esperaven ni en Andalusia ni en Astúries mos dóna un poc d'aire. Un poquet només, perquè els valencians, d'acord amb les dades contrastades i conegudes estem al cap dels endeutats i dels diners malbaratats i a la cua de les inversions i del funcionament dels serveis públics. Una altra cosa són els falsejaments i les mentires que amollen els dirigents populars en les Corts. Això no hi ha transparència que ho resolga.

No he pogut mirar encara la proposta de llei de transparència espanyola, però pel que he sentit, continua permetent els regals als funcionaris i càrrecs públics. Tan simple com seria resoldre-ho definitivament i instaurar una norma que evite les prebendes «innocents» de què tant s'aprofiten alguns, des de la setmana «caribenya» dels membres del Consell General del Poder Judicial espanyol fins als vestits de Camps Ortiz i Costa Climent. La cortesia i els usos comunament acceptats són termes «deliciosament» subjectius. Com això de dir-ne retallades o ajusts quan el que volen dir és enderrocament.

Cita dominical / 178: Katrin Jakobsdottir

La idea és analitzar els diferents impactes que el sistema té sobre els homes i les dones i vore com el podem ajustar per a generar més igualtat entre els gèneres. També es veu la influència femenina en la discussió sobre l'ocupació. Els homes es centren en coses com la indústria de l'alumini. Mosatros parlem dels sectors creatius. Hem arribat a la conclusió que les arts —especialment la música i la literatura— aporten tants diners al país com l'extracció d'alumini. No crec que als homes se'ls haguera ocorregut ni pensar-hi.

Katrin Jakobsdottir entrevistada per John Carlin, «Aurora borealis», El País, 11.03.2012.

El «.es» ocult

Poca cosa, un canvi de plans. I a última hora, aplique el codi que mos facilita Xavi Caballé per a fer desaparéixer l'apèndix identitari inevitable «.es» de l'adreça d'este bloc que es conforma sent «.com». No acabe d'entendre per què Google havia decidit afegir això ni tampoc m'havia adonat si este bloc ho tenia des de fea dies, però em molesta per motius estrictament polítics i estètics i decidixc amagar-me la meua «realitat» nacional.

El treball que som

Al final, parada de burra vella i demostració del poder periodístic: com que el pagament l'alarma de l'expresidenta de les Corts ha aparegut en els diaris, tal com vaig comentar ahir, ara diuen que no cal eliminar eixa dada en el bocv de hui i, per tant, la despesa de dos pagaments de 216 euros apareix amb la informació original. Que no era censura, diuen, i per a que no ho parega, ho mantenen en la publicació. ¿No era censura? Doncs, devia ser servilisme, trobe, i això s'hauria d'eradicar de l'administració democràtica. Però un altre dia parlarem de la precarietat, l'antesala de la coacció, com ha dit hui el representant sindical de Comissions Obreres.

Transparència periodística

Mentres s'actualitza l'Ubuntu, me se tanquen els ulls de son. Em comenta Takse que els diaris també s'han fixat en el pagament de l'alarma de ca l'expresidenta de les Corts en Novelda. Jo esborrava ahir eixa dada en la liquidació que es publicarà demà en el bocv i em semblava ben ridícul i rebutjable eixe detall d'opacitat dels comptes públics. Però, és clar, si jo estava llegint-ho, és que no estava davant de cap dada realment sensible i reservada, sinó que simplement estava fent efectiva una manipulació viciada i persistent de la informació pública. Els periodistes han tingut accés a la dada i els ha semblat oportú difondre-la. Diu que Rajoy prepara una llei de transparència pública. Serà cosa de vore com la lluna nova esdevé lluna plena la mateixa nit.