Anem-se'n sordament

En la llista Zèfir hem pogut debatre amb tranquiŀlitat visions i percepcions gramaticals, sense arribar a la desqualificació «dels altres». I és un plaer poder repassar algunes coses:

Encara que la documentació aportada per Joan Abril és certa i la forma que apareix en Fabra és «anem's-en», a mi em sembla una grafia que, tal com ha exposat algun company, introduïx una discordança no explicada en les normes ortogràfiques de la gramàtica (però comentada en altres obres, això, sí: Google Llibres). De fet, de memòria, jo hauria escrit «anem-se'n», aplicant les normes que conec i relacionant el se amb els valors de plural de se i no amb cap nos precedent, ja que, allà on ho he sentit, la forma _es_ és tant el pronom de tercera persona del plural (Es queden ací) com de primera persona del plural (Es quedem ací).

Dit això, ara mateix no sabria dir si jo pronunciaria «anémsem» o «anémzen» perquè jo dic «(a)némon». Ara, crec que el que he sentit habitualment és «anémsen» i no afirmaria que siga gens incorrecte, ja que és la forma dialectal de per ací. A més, l'escriptura no indica que, en la forma «anem's-en», eixa es siga sonora (ja hem vist que Fabra es veu obligat a precisar-ho entre parèntesi). En eixe sentit, el Diccionari històric del valencià coŀloquial de Joaquim Martí Mestre documenta només «anem-se'n». Supose que Fabra no ho coneixia i no ho va tindre en compte en eixe cas.

Finalment, la forma «anem-se'n» també està ben documentada en Google Llibres, amb exemples que em fan pensar que la normativa ortogràfica du cap a eixa forma i no cap a l'excepció. Fins i tot podem trobar una curiositat en una citació de Jacint Verdaguer (Canigó, cant dotzé) que supose que deu ser una errada:

Anem-se'n...

el vol de nostres iŀlusions s'esbulla

com un esbart de papallons al vent.

Deixem aqueixa cima sobirana,

i en alguna illa de la mar llunyana...

tot recordant la terra catalana

anem's-en a morir!