La bona voluntat que practiquem amb tanta devoció davant la imposició del castellà provoca malentesos a algunes persones que tenen més ideologia que idees de res. Es veu que hi ha qui es pensar que no coneixem els drets lingüístics, ja que molts valencians solen practicar la submissió lingüística davant qualsevol que parle en castellà —o que faça cara de no parlar en valencià, si és que eixa cara existix—, cosa que crea eixe «bon ambient» que es crea quan s'establixen relacions desiguals, d'imposició jeràrquica i menyspreu acceptat per la víctima.
I ho tenen tan aprés i hi estan tan acostumats, que el dia que els falla l'esquema, no saben massa bé com aplicar una mínim de gestió d'eixa diversitat que lloen amb molta retòrica en els papers, però que no accepten en la pràctica real (Diari La Veu, 30.05.2022):
Una funcionària de la Diputació d’Alacant vol obligar a parlar en castellà una treballadora d’un ajuntament
L'única pega que li troba a l'argument de qui telefonava és que s'ha cenyit als drets que té. Això estaria bé si el debat fora objectiu i racional, però es tracta d'una disputa subjectiva en què els arguments legals o racionals no tenen la força necessària. Caldria afegir un poc de sentiment i emoció, com ara «¿i no em podries fer el favor?, ¿és que em trobe malament si m'obligues a canviar de llengua?, ¡em senc menyspreada!, ¿és això el que pretén la diputació?, ¿maltractar els qui no parlen en castellà?»
No sé si obtindríem el mateix resultat, però l'altra part s'enteraria que, tal com ells adduïxen —ser de Madrid o no saber són reaccions emocionals sense fonament objectiu en un treballador que ha d'atendre el públic—, els altres també som persones i tenim sentiments. O, tal com podria dir aquell president gallec (que tampoc parlava en gallec), som sentiments i tenim persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada