Es veu que no els pareix que passe res quan es posen a penalitzar els parlants o a ignorar o rebutjar l'organització dels usos de la varietat general (convenientment devaluada de «general» a «col·loquial», «informal» o «vulgar», si no «dialectal», com si això fora causa d'inutilitat).
La varietat general disposa de registres i variants, però són substituïts per un producte considerat una elaboració més adequada amb un valor que pretenen «estàndard», com si tinguera validesa universal, com si, sense cap requisit de connexió amb la realitat, fora poc menys que necessària i imprescindible. Supose que es pensen que han salvat l'impediment de la realitat començant pel final: han «corregit» la realitat amb l'estàndard, que n'és un, però en poden ser dos o set, tants com vinguen a tomb per a anuŀlar els elements discordants de la llengua.
I aixina, han arribat al final del camí, han elaborat l'estàndard (o els estàndards) i ja poden coaccionar i penalitzar els parlants que sobrevixquen en eixa realitat sense mitjans d'informació ni xarxes socials, sense cinema, sense teatre, sense fullets d'instruccions, sense que els atenguen amb amabilitat ni normalitat, sempre patint per la persona de la finestreta, del taxi (convé escoltar els exemples exposats per Carme Junyent en el Faqs 🔗 de dissabte passat) o de l'hospital, sense saber si eixa persona desconeguda que els atén o que els interpel·la els amollarà amb mala cara que li parles en castellà. Exposats, infeliços i insegurs.
La nostra realitat de cada dia no és estàndard, sinó que combina tons, llengües i intencions diferents. Per això la realitat i els problemes que du incorporats es deixen sense tractar. Són la llengua, però preferixen la comunicació amb la versió estàndard, amb un codi comunicatiu especialitzat i estèril que filtra i elimina els elements pertorbadors, ambigus i vaciŀlants que conformen la llengua.
Acords i discordances:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada