Comentava Máriam Martínez-Bascuñán («La izquierda y el fetiche de la paz», El País, 05.07.2022):
El que és pitjor és el silenci dels qui tantes voltes mos martellegen amb la seua imparable eloqüència davant les injustícies, però que hui, quan les bombes cauen en un país amic, no volen parlar d'Ucraïna ni de Putin ni de Rússia, no fora cas que la realitat els obligue a dubtar i a revisar els seus impoŀluts ideals.
Cada dia hem d'aprendre a engolir-mos mostres de la mateixa circumstància. Un company que vol fer reivindicacions sindicals, només si l'afavorixen ad ell, però no si qui en trau profit és algú altre; uns tècnics lingüístics que pretenen que la llengua és només la versió reduïda i delimitada de la normativa que ells han memoritzat i que la resta són errors i variants que no són acceptables; feministes que es pensen que han descobert que poden abolir els problemes que no volen atendre. I etcètera.
Això de revisar, analitzar i comprovar és cansat, i la realitat és sempre un fet alternatiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada