Per canviar un poc d'aires, mirem la sèrie Rapa (sis capítols) de Jorge Coira, Fran Araújo i Elena Trapé (2022). 🔗 Un producte que em recorda Hierro de Pepe Coira (2019) 🔗 —amb guionistes i directors que han treballat en les dos—, però que té un to més dens i relligat de sobreentesos i càrregues emocionals.
Les històries concurrents no sempre estan ben resoltes —per exemple, el cas de la drogaddicta morta m'ha semblat massa exagerat i tòpic—, però són efectives per a conformar un trencaclosques intens amb escenes i actuacions ben dutes i mesurades. Els personatges mantenen diàlegs i actituds que els caracteritzen correctament, a voltes de forma desconcertant, com en el cas del professor, on Javier Cámara aporta un to convincent a un personatge que agarra al vol una ocasió de jugar als detectius com a forma de superar el tedi professional i una malaltia que sap que se l'endurà a poc a poc. L'acompanya com a complement típic la guàrdia civil compromesa i professional, salvat sobretot per l'actiu (Mònica López, 🔗 que repetix un poc el prototip policial de Hierro).
S'ha de vore fins al final, perquè en lloc de concloure en un esclafit, va unflant-se d'interés fins a una escena memorable entre el personatge de Norma (Lucía Veiga) 🔗 i el professor en la sala de fisioteràpia convertida en petita peça on hi ha un poc de Hitchcock (m'ha fet pensar en La soga) mirant-s'ho i fent confluir el patiment i l'alleujament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada