Em veig en algunes classes de filologia aprenent normativa i penalitzant la llengua amb llapissera roja. Em veig a casa estudiant manualets militants i reconfortants a la contra per a emular i seguir el corrent del poder o que hi du. Tot això em dol i em desconcerta, perquè atempta contra les idees i els valors democràticament essencials de molts llibres de sociolingüística i ecologia lingüística que es suposa que també he de conéixer i que no pretenen arravatar «el poder» sinó mantindre la diversitat i arribar a la convivència i la coŀlaboració.
Però és cosa de vore, n'hi han que van entendre, aprendre o assimilar els beneficis que podien obtindre parlant amb pedanteria, presumptuositat o menysteniment. Per a aconseguir això eviten el lèxic, la sintaxi i la morfologia més corrents i usuals. I, a mes, solen evitar eviten la concisió, la precisió i la pertinència, perquè han de construir un discurs bufaner i aparent que els ha de situar per damunt dels seus interlocutors, que han de ser adoradors i han de sentir un complex d'inferioritat inevitable i insalvable.
Diria que el súmmum dels bafaners, és que pretenen que fer tot això és utilitzar un registre formal, registre que no els interessa tant per la suposada «formalitat» com pels rèdits de presumpció que n'obtenen. I els obtenen sent pedants, superbiosos, envanits i abofegant l'ús normal i pacífic del valencià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada