Molts d'aquells que podríem dir que «ofrenen noves glòries» a l'estàndard —ho dic fent un paraŀlelisme lamentable: «lamentable» perquè me s'ha ocorregut i perquè té fonament—, fan eixa funció des d'una posició d'allunyament voluntari respecte als problemes reals de l'ús de la llengua general, per no dir que, molt sovint, es tracta d'un aïllament hipòcrita i falsari: he vist que solen ser els primers que practiquen la submissió lingüística, en persona, per escrit o per telèfon.
He de dir que els entenc en part, per la posició de víctima que compartim, però no em sembla acceptable la seua actuació «contra» la llengua que pretenen salvar, perquè actuant aixina tant abonyeguen l'ús amb la submissió com penalitzant a força de «normativa» els registres comuns. Diria, per tant, que més bé deuen voler salvar un estatus de presumpció de poder —la seua presumpció, de fet—, però enganyen o estan enganyats si es pensen que estan salvant l'ús del valencià.
Acords i discordances:
- «Les actituds lingüístiques», capítol 4 de Contra la planificació de Carme Junyent (1998).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada