I ara, per a acabar, si li pegue la volta, els «penalitzadors lingüístics» dels quals estic renegant últimament pareix que no hagen pensat o que hagen deixat de banda la possibilitat que acceptar la varietat pròpia, distingir els registres, el to i la funció en cada ocasió i en cada lloc, i actuar en conseqüència, són opcions que fomenten la comunicació, l'intercanvi, l'estructuració productiva de les converses i les relacions afectives i professionals en valencià.
En un sentit més encoratjador, si partim de la varietat usual de cada lloc (que cada persona tenim incorporada) i la mostrem amb decisió, oferint-la com a punt de partida i d'intercanvi, estarem utilizant un recurs que afavorix la composició de cercles d'acceptació i debat enriquidor en valencià —i de dissens, si es presenta el cas—. I aixina, amb eixos usos d'intercanvi horitzontal, segur que s'acaba estenent amb la pràctica què és estàndard en positiu —no com a imposició devaluadora dels altres—, i també què correspon als centres i les fronteres de cada cercle de diàleg.
Tenim a mà tot un munt de consensos, rèpliques, matisos i debats que es podrien plasmar, després de l'ús real i a partir de l'ús real, en llibres sobre això que es vol que siga estàndard. Hauria de ser l'ús quotidià, acollidor i general de la llengua. Això hauria de ser l'estàndard, al final de la correguda i el final de la correguda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada