M'ha semblat hui que calia recordar que, habitualment, en les negociacions sindicals, la part institucional no té l'obligació d'arribar a un acord amb la part social, tot i que tinga l'obligació de negociar moltes qüestions. Això vol dir que, encara que hi haja desacord, la part institucional pot aprovar les seues propostes. Una altra cosa serà que això siga motiu de conflicte sindical o laboral.
Massa sovint, per poc experiència o per massa bona fe, pareix que a alguns sindicalistes els sàpia mal no firmar acords. Ho deuen sentir com un fracàs o com una frustració. Per contra, per a mi és més frustrant o més fracàs sentir que t'amenacen amb condicions estrambòtiques, com ara que, si no hi ha unanimitat, no aprovaran alguna disposició que conté alguna millora laboral o professional. Xantatge negociador, vaja.
Però és pitjor encara si això que volen aprovar conté errors o falsedats que has denunciat i que no han atés. Una cosa és cometre errors per descuit o desconeiximent, però ben diferent és validar errors i mentires amb una firma. Si els ho hem dit i ho aproven malament, no és un error, és desídia i ganes de fer les coses malament.
I encara hi ha qui diu que es sorprén de vore que et negues a firmar-ho, a pesar que la resta de sindicats accepta validar eixos continguts. (Tinc quimera que, electoralment, es veu que alguns sindicats creuen que els interessa mostrar eixos fruits de la seua gestió sindical. Encara que siguen fruits fallats.)
I aixina anem fent, entre errors i enganys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada