Una mà renta l'altra, i les dos, la cara. Josep Maria Escolà, Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques, diu que és «l'una mà...», però em sembla que esta variant no té molt de suport, llevat de Magí Ferrer i poc més. El que compta és que és un «europeisme cultural», segons Vicent Salvador i Adolf Piquer, El discurs prefabricat: estudis de fraseologia teòrica i aplicada, i potser ara mateix en lloc de coŀlaboració em fa pensar que alguns ho han dut un poc massa llunt. I demà anirem de negre contra les retallades en les Corts, mentre hi ha qui pensa que una mà renta l'altra, parlant de sindicalistes, interinatges interessats i gestors i polítics sense interés per la funció pública. No sé com pensen que això es pot conjugar.
"Una mà renta l'altra i TOTES dues, la cara" o "l'una renta l'altra". Una cosa més que no ensenyen a la facultat.
ResponEliminaEn concret, la llengua no l'ensenyen a la facultat, tot i que amb paciència i una miqueta de sort, n'aprens. Hi pots aprendre que la sintaxi de la llengua té versions diverses, i això val també per als refranys.
ResponEliminaQuantes sintaxis hi ha en català? Quantes morfologies? Podem barrejar en un escrit tot el lèxic com ens rote? Si no ens ensenyen llengua a les facultats o als institus, on n'aprendrem?
ResponEliminaFas unes preguntes molt pertinents. Crec que ja coneixes la meua resposta, perquè sempre prove d'anar més enllà de la prescripció.
ResponElimina