M'ha pegat per sentir Ludovico Einaudi mentres transcric. Eixa música de fons m'allunya del tel de política sense suc ni bruc que em veig obligat professionalment a escoltar amb atenció, posant-hi tots els sentits. Estic segur que fent esta faena n'he descobert un de nou: el tedi.
El fons sonor per a combatre'l començà enguany amb el Platinum de Mike Oldfield, però ja l'he cremat i em costarà un temps tornar-hi. Però hi ha molt bones alternatives per a qualsevol moment, com ara Els Catarres, El Petit de Ca l'Eril, Clara Andrés, Delên, La Iaia, Antònia Font, Mishima o Sanjosex; canviant de registre, Xostakóvitx i Mahler, Debussy, Berlioz i unes quantes obertures de Wagner; un dia, de colp, passant per Vangelis, tope amb Stratosfear de Tangerine Dream. I acabe esta temporada amb l'Einaudi (In a time lapse, sobretot), tot i que hui, mentres havia de picar unes quantes rèpliques infumables de Catalá Verdet, m'he posat unes quantes peces de Hildegard von Bingen, com a preparació per a vore Rosa Luxemburg de Margarethe von Trotta (1986).
I m'aborrone en sentir Quan xerres amb ets ulls de Delên:
Hola passerell, mira un estornell, passa un verderol, i guaita un rossinyol. Vigila un falcó, que negre aquell tord, mos resquitlla una gavina, i un puput que quasi ens pica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada