Pesoles

Estos apunts els hauria d'escriure de matí, quan la neurona s'acaba de despertar i l'optimisme del sol que està eixint permet pensar amb més amplària sobre moltes qüestions. En general, jo sóc de treballar de matí, i a això em dedique. Després, a poc a poc, al llarg del dia, vaig apagant el cervell. I, malauradament, a poc a poc, conforme avancen les hores, l'allau de maleses, desgavells i injustícies que vivim o que mos arriben pels mitjans, em deixen quasi en estat catatònic. I aixina ix açò en general.

Hui no tinc més material «de llengua» que la dona que li se va acostar a ma mare en un mercat de França i li va demanar: «Oiga, por favor, ¿cómo se dicen los pesoles en francés?»... Xe, entre valencianes anava el joc. Eixa anècdota és real, però és bastant comuna dels temps de l'emigració dels anys sixanta (del segle xx), —i n'hi havien uns quants acudits sobre casos semblants—. Encara recorde quan, als anys noranta, vam entrar en una farmàcia de París a comprar juanoles. La farmacèutica mos va sentir i es va alegrar de xarrar amb mosatros. Era de Barcelona. I ara això passa a València mateix.