L'heterònim del salvatge

Divendres era el nom d'un personatge literari, un jove «salvatge» a qui Robinson Crusoe va salvar la vida. Cert és, la presentació del personatge en la noveŀla mos pot semblar brutal:

[...] upon this my savage, for so I call him now, made a motion to me to lend him my sword, which hung naked in a belt by my side; so I did. He no sooner had it than he ran to his enemy, and, at one blow, cut off his head so cleverly, no executioner in Germany could have done it sooner or better; which I thought very strange for one who, I had reason to believe, never saw a sword in his life before, except their own wooden swords. However, it seems, as I learned afterwards, they make their wooden swords so sharp, so heavy, and the wood is so hard, that they will cut off heads and arms with them, and at one blow too. When he had done this, he came laughing to me in sign of triumph, and brought me the sword again, and laid it down, with the head of the savage he had killed, just before me.

[Traducció improvisada] Llavors, el meu salvatge —aixina l'anomenava— em va demanar amb un gest que li deixara l'espasa que penjava nua del meu cinturó. Li la vaig donar i, tan bon punt la va tindre a les mans, es va llançar sobre el seu enemic i li va tallar el cap d'un sol cop tan precís que cap botxí d'Alemanya ho haguera pogut fer millor. Això em va semblar molt estrany per a algú que —podia pensar jo— mai no havia vist una espasa en la vida, llevat de les espases de fusta. No obstant, segons vaig saber després, les espases dels salvatges són tan esmolades i pesants, i estan fetes d'una fusta tan dura, que poden partir caps o braços d'un sol cop. Fet això, el salvatge va venir cap a mi somrient en senyal de triomf, i em tornà l'espasa, que va deixar davant meu amb el cap del salvatge que acabava de matar.

I ara, d'una manera menys brutal però igual de despietada per a la meua discreció habitual, deixe consignat ací, hui, el primer divendres de juny, l'heterònim del salvatge que redacta estos apunts des de fa més de sis anys: Miquel Boronat Cogollos, tal com sabien molts ja i sospitaven uns quants companys. És un heterònim, sí, com diu l'Aurélio:

Diz-se de autor que publica um livro sob o nome verdadeiro de outra pessoa.

Una altra persona, la que llig, la que parla, la que passeja pels carrers de València o pels camins de la Vall. Mai no som en realitat la persona que «va escriure».

I ara, podem vore que eixa revelació que no aporta res al bloc, perquè este bloc no era tant un bloc anònim com un bloc per identificar, i el nom de l'autor —propi o desnonat— no li afig cap qualitat o valor peculiar. En fi, ja ho he dit i no cal fer més literatura sobre la qüestió.