Aücs i auques

J. C. Moreno Cabrera diu durant la presentació d'un llibre (veg. Youtube):

Hem vist en el llibre que estic comentant que el llibre remet a la real acadèmia per al problema del desgast de la llengua ... La llengua, pel que sembla, es desgasta, i l'acadèmia és l'encarregada de reparar estos desgasts. [...] La tasca de l'acadèmia pot tenir un sentit ideològic, pot tenir un sentit social, pot tenir un sentit sociològic, pot tenir un sentit imperialista, pot tenir un sentit polític, però no té cap sentit lingüístic ... Això és el que intente demostrar en la segona part de l'article, utilitzant les eines de la lingüística moderna i sempre en un nivell elemental, divulgatiu, que és el que em van demanar les editores, que estigués sempre en un nivell tal que qualsevol persona, encara que no fos especialista en lingüística, puguera entendre-ho.

I tant que s'entén, però hi ha qui esmola la llengua, qui se la xafa, qui se l'embruta, qui la degrada, qui l'empobrix... És ben fàcil oblidar que això no és lingüística, sinó política i ideologia.

D'altra banda, Carlos Taibo (comenta):

Algú es preguntarà immediatament: ¿com s'ha produït esta relació entre eixes dos ànimes? ¿És singularment conflictiva o hi ha elements de vivificació mútua? La segona de les posicions em deixa, hui en dia, més satisfet, però vos he de recordar que els elements de coŀlisió no han faltat. Posem un exemple que em pareix suficientment gràfic: el dia 18 de maig, per la nit, es va desplegar en la Puerta del Sol de Madrid una pancarta que dia: «La revolució serà feminista o no serà». El desplegament d'eixa pancarta va suscitar immediatament els aücs d'una part dels que hi havia presents i va provocar que fóra objecte d'una arrencada formal. És cert que, a l'endemà, l'assemblea sobirana va repudiar l'operació de retirar la pancarta, però crec que el fenomen era molt cridaner. Permeteu-me que ironitze en este cas un poc: el que molestava en la pancarta als que van decidir xiular no era la paraula «revolució», era l'adjectiu «feminista». Pel que sembla, entenien que el feminisme era un discurs parcial, capritxós i prescindible, que dividia el que havia de ser un patrimoni comú. No cal que subratlle que en la percepció dels moviments socials crítica, eixa actitud era una aberració difícilment suportable.

No sé si totes les que es diuen feministes ho entendran, ja que quan es tracta de parlar de les discriminacions dels altres sempre t'endús moltes sorpreses, però com a catalanoparlant m'he sentit bastant afectat per la mateixa paradoxa, però en l'àmbit lingüístic, d'eixe moviment democratitzador. Almenys en València: s'anuncia una manifestació per al diumenge que ve en un paperet que repartixen a la porta del mercat central i que està imprés només en castellà i per una cara. La de darrere, en blanc, representa la marca que deixa la de la discriminació lingüística. Per sort hi ha espais on recorden que el fet lingüístic és també un dret democràtic.