El diari (El País, 16.09.2010) comenta que els pares d'alumnes de l'institut número 3 de Dénia han aconseguit un segon grup de valencià després de queixar-se al síndic de greuges. Un pedaç, si tenim en compte els barracons on han de fer les classes. Però en el mateix sentit actuaran els diputats d'Esquerra Unida Marga Sanz i Lluís Torró, que van presentar dimecres una queixa al mateix síndic per a que la institució investigara la política educativa del govern valencià, que retallant inversions retalla el drets i les oportunitats de futur dels ciutadans valencians que s'estan formant.
El síndic de greuges és un dels pedaços que els ciutadans tenen a l'abast per a anar aconseguint que es resolguen els problemes derivats de la mala gestió pública. I sembla que és un recurs més efectiu del que el personal es pensa. Si no existira, renegarien i el reclamarien; com que existix, busquen altres excuses per a no acudir-hi. Això, al capdavall, també és una conseqüència de la «política educativa» de l'actual govern valencià del Partit Popular, i també forma part de la política educativa que van dur en altres temps els socialistes. Al cap i a la fi, és una derivació de la «cultura de partit» que els conforma, que reclama opacitat, discrecionalitat, submissió i silenci.
Una cosa pareguda passa en l'àmbit sindical, on no és estranya l'excusa per a no participar en l'activitat electoral —encara que siga com a suplent en una llista— el fet que alguns sindicalistes «majoritaris» miren malament els qui no volen anar en les seues llistes i s'apunten en altres llistes. Realment, no sé si és tan temible eixa mirada, però sí que ho és que hi haja «companys» sindicalistes que vagen per ahí llançant eixes mirades assetjadores. Educació per a la ciutadania.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada