Llegint sobre la petita polèmica encetada arran de l'exigència del català per al professorat en les universitats catalanes —ja veus quines redundàncies—, i et sorprén que encara siga impossible que les «eminències» castellanes no hagen aprés català si tant d'interés tenen a fer la docència a Catalunya. No deuen ser tampoc tan grans eminències, ¿no? ¿O és que és incompatible ser una eminència i saber català, com sembla deduir-se dels escarafalls que armen alguns?
Naturalment, si es confon la llengua i la nacionalitat, llavors ja veiem de què estem parlant («Profesores universitarios cargan contra la exigencia del catalán», El País, 01.09.2010):
Per a este professor [Sala i Martín], «el que cal fer és captar talent i buscar els millors professors independentment de la seua nacionalitat. Autoimposar una barrera lingüística és de bojos.»
I tant que no tindria sentit no voler entendre i mirar el món en altres llengües, que és precisament al que es neguen els qui es neguen a saber català, però encara estem esperant que les classes en les universitats «espanyoles» (i angleses, per cert) es facen també en català. Pot ser que siga per la impossibilitat esmentada anteriorment entre el català i la saviesa; o podria ser que no estigueren parlant realment de talent, de capacitació o de saviesa, sinó simplement fent nacionalisme (lingüístic) espanyol, que sempre semblen disposats a fomentar el «no saber» català, èuscar, gallec-portugués..., que és una manera com un altra d'anar pel món, amb molt de mèrit de no saber-ne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada