Blocaires críticament blocats

Sí, me s'ha apegat la crisi. No sé fins a quin punt, però sospite que deu ser greu, perquè fa anys que m'acaça.

Cita dominical / 84: Pablo Salvador Coderch

En l'àmbit prosaic i quotidià dels arxius i registres de les administracions públiques, el bon principi normatiu hauria de ser molt exigent amb les burocràcies: hauria d'imposar la transparència com a punt de partida, articular-la com una llei que facultara els ciutadans per a accedir als arxius i registres oficials sense oferir cap explicació i que obligara els guardians de la informació a subministrar-la en un termini raonable. Finalment, una catàleg tancat d'excepcions taxades limitaria el dret d'accés a la informació.

Pablo salvador Coderch, «Secretos profundos y superficiales», El País, 26.05.2010.

La llengua del comú

Un dia de pernil Joselito, reblochon, comté i Son Prim (cabernet, 2006; molt bo), i para de comptar. De fet, no caldria sinó no comptar més.

Al quiosc de la plaça del Doctor Collado un xicon demana per «el edificio Octubre». Al quiosquer no li sona de res, i això que deu estar a un centenar de metres, si arriba. Li dic al xic que al final del carrer cap a l'esquerra. ¡Ah!, i ara parla en valencià. Eixe és el valencià de la ciutat de València, més que el que no es sap parlar, el que no es parla, excepte si te s'adrecen en valencià, que es veu que sempre han de ser els altres els qui han de parlar en valencià, i com que els altres es veu que quasi sempre esperen el mateix... Al cap i a la fi, eixa és la ideologia predominant, ¿no?, sobre el bé comú, eixe comú que no és de ningú.

Píndoles per als alifacs

«Així, lluitar contra aquest alifac és la millor forma és la millor forma de consolidar una democràcia avançada», diu Mollà Herrera, parlant de l'«alifac» de la corrupció. El cas és que no hi ha cap píndola per a curar eixe alifac. Bé, ha servit per a que la diputada, que no té un domini fins allà dels pronoms precisament, mostre el seu interés pel domini i enriquiment del lèxic.

Ara només caldria que la seua companya Oltra Jarque sabera apreciar el valor del valencià en totes les ocasions, fins i tot quan és ella qui li ha de donar valor i no fer el que ha fet, buscar un titular televisiu parlant en castellà en el ple, fet que li ha posat al president Camps Ortiz la resposta fàcil i hipòcrita en la punteta de la llengua, justament.

Més tard, un vidrer em diu que necessita un tros de fusta més «gord». Això ho tenia jo localitzat a Vilallonga, però em diu que és de Sueca. Que no siga que ho ha traduït del castellà, que n'hi ha també molt d'això.

Llengua cavallera

M'adone que per molt clar que ho tinga, quan comence a explicar-ho, m'embolique i m'altere... Llevat de si ho he escrit abans. Es veu que m'ha faltat bona cosa eixes classes d'oratòria que es donen tant (segons les peŀlícules) en l'ensenyament britànic o als eua. En França, quan jo era menut, la cosa era més aviat de fer bé els dictats. I en vindre ací, doncs, quasi que ni això.

Bé, que vinc a dir tot açò, perquè com que estic escrivint un memorial de greuges sobre la situació laboral en la faena, que no tinc molt més temps per a entretindre'm donant-ne compte en este espai. Només deixe per al record una aparició de l'«aigua cavallera» en el ple d'ahir a càrrec de Torró Gil, diputat alcoià. És un martiri oratori també, no sé si tant com Pañella Alcàcer o Soria Mora, però té colps amagats, certament.

I fins ací, que també em costa Déu i ajuda, com diuen els Manel (estan sonant ara mateix).

Llums i més llums

No li he pogut resoldre a un company una troballa que ha fet en el camp històric dels conceptes jurídics. Per ara els companys medievalistes amb qui he contactat no han trobat la documentació del concepte «al solo vecino», figura jurídica que li ha aparegut al company Aureli Querol regirant documentació sobre Càlig. Sembla que és una pràctica que es donava en el Regne de València i no recorde ara si en tota la Corona d'Aragó. Si a algú li sona...

La resta del dia amb els destrellats habituals: es difícil picar o picolar carn crua amb una minipímer; els enterros catòlics són excessius; les premisses porten a la conclusió, les decisions tenen conseqüències, les afirmacions han de tindre fonament, les mentires s'han de corregir; la barreja de canonges, ruca i encisam fa una bona ensalada; en els supermercats ho emplastiquen tot massa; si ara podem viure amb un 5& % o un 15 % menys, abans, més encara; en lloc de palaus, ferraris i vestits de luxe, educació amb mitjans i continguts i a l'abast de tots; els dièsel paguem més en la revisió de l'itv, l'Ajuntament de València gasta els diners que no té en llum innecessària i contaminant...

L'ordinador rondina. Ara li ha pegat per obligar-me a passar per Windows abans de poder connectar l'Ubuntu si no vullc que me se penge. Està fet una cafetera.

Grandeses

La segona sessió dedicada a la desintegració ètica d'alguns membres del coŀlectiu no s'ha produït hui. Vorem si arriba el dia..., i arribarà, dissortadament. Hi havia un concurs per ahí on potser em podria agafar per a fugir, però encara no arriba al que caldria i té més inconvenients que trobe que encara superen els (possibles) avantatges professionals.

Al taller, m'han deixat el carro per a provar a ca l'itv. A la gasolinera, la que cobrava, que m'ha atés en valencià després de sentir-me, m'ha fet recordar Santiago La Parra, que es passejava xarrant en valencià amb uns amics pels passadissos de les Corts buscant l'hemicicle —el ple anava a declarar Gandia ciutat gran, ja veus: si en van dir, de destrellats solemnes i populistes, en eixe ple—. En vorem, em va preguntar en castellà per on paraven els diputats. El vaig orientar en valencià i van continuar el seu camí.

Pensava escriure-li per a dir-li-ho, però ara mateix tinc una miqueta de gossera. Ho deixe ací, i si mai ho veu, ell mateix.

Faena de llanterneria

N'hi ha dies que n'estàs fins a més amunt del pirri —tal com dia ma mare— i no tens la «psicologia» —diguem-ho aixina— prou ordenada per a no sentir un fàstic irracional per algunes mirades i pel que coneixes d'algunes mentalitats. Sort de l'article de hui en El País de José Ignacio Torreblanca («Hardware y software») que et reconcilia almenys amb els danesos, tararots danesos inclosos, que supose que n'hi deuen haver també —no crec que la natura siga tendenciosa—. La resta d'humans danesos, però, supose que deuen haver preferit millorar quod natura non dat que no la resignació catòlica que tanta prèdica interessada té per ací.

A més, si passes per Leroy Merlin i trobes la retolació caritativa més apanyada lingüísticament del que és habitual, el dia no s'ha perdut del tot. L'hem passat, i avant.

Cita dominical / 83: M. A. S-V.

«Hi ha una difamació del que és públic, i eixa és la conseqüència més greu, puga ser que irreparable, de la crisi. Som un país de favors, no de drets», explica Basilis Basilius, professor de secundària.

M. A. S-V., «¿Quants funcionaris públics hi ha? Ningú ho sap amb exactitud», El País, 16.05.2010.

Debats a fosques

Mirem la final de fubtol de la Champions i llegim missatges endarrerits. Un altre dissabte de faenes domèstiques al sarró, i de vesprada observes que encara tenim el gat despentinat, i això fan, pentinar-lo. Que si el nom de la llengua, que si la unitat, que si els enemics de la llengua... Certament, com voler descobrir el nom o la unitat dels dofins, que també parlen entre ells, però que estic segur que no deuen fer filologia casolana. I no és una sort, perquè s'hi podrien entretindre bona cosa.

Per cert, hi ha encara qui creu que hi ha «enemics de la nostra llengua» i, no, no fan una sinècdoque, sinó que es veu que ho creuen sincerament. No hi ha enemics de les llengües, hi ha un sistema capitalista, hi ha sistemes democràtics que el modulen, hi ha interessos econòmics i de poder en joc i, per tant, hi ha discriminacions i hi ha injustícies (¡ei, que no són necessàriament el mateix!). En tot cas, no hi ha enemics de la llengua, sinó beneficis polítics (i els consegüents) per als discriminadors, i perjudicis socials i econòmics per als valencians, injustament discriminats per motiu de llengua (d'eixa llengua que no denominem castellana-espanyola).

I ho deixaria ací, amb la sensació que hi ha més respostes emocionals i polítiques que lingüístiques, tal com pertoca, quan no s'està parlant realment de lingüística.

Les becadetes de migjorn

Divendres i altra volta ratllant d'arrapafuig. Sort he tingut de recordar la música electrònica (secció suau), perquè després del repàs a Deep Purple tot el matí sense adonar-me'n —el mòbil sonant i perquè té llum, que si no...—, estava un poc revolucionat. Em calme cap al final, quan veig que ja no hi ha remei.

A més dels companys Francesc i Negu que ha escrit uns comentaris molt interessants en l'apunt anterior —només puga hi diré la meua—, un amic valler d'anteriors aventures també m'ha escrit per a documentar-me el que ell coneix i pronuncia: premigjorn. Jo conec de sempre el ple migjorn (en, estiu, a migdia, quan fa molta calor, tots tancant els ulls i no és cosa d'anar a ca ningú a destorbar), que jo escriuria separat, per anàlisi dels elements comprensibles, però ja hem vist que Francesc en fa un mot, plemigjorn que significa el que li comentaven a Coromines. Per Internet he conegut també el comentari d'algú (no sé si el mateix Salvador Jàfer) que diu ser de Ràfol de Salem:

Ací al Ràfol, hi havia el costum, com en molts pobles llauradors, de fer «el ple migjorn». Els llauradors se n'anaven a treballar enjorn al camp, cap al migdia, quan la temperatura pujava, com que no s'hi podia estar en els bancals, aprofitaven aquestes hores per a fer un bon descans després del dinar, i així que el sol havia traspassat el punt més alt del cel retornaven a la faena fins a la posta.

Així que les concordances tiren cap al que comenta Negu: el ple del midgia, el ple migjorn... el plemigjorn.

Després del premigjorn

Hi ha una vesprada setmanal que, si no hi ha hagut prou tortura durant el matí, doncs, una tassa més de vesprada. Amb tot, no deixa de ser un relax, perquè hi ha menys personal, bastant menys personal, menys brogit i tràfec, i un poc de fresqueta que entra del pati, sense que el jardiner faça servei de les seues armes de soroll massiu —sembla que no en tinga cap sense tubarro.

Esta vesprada, per exemple, a banda d'intentar controlar el discurs desfilassat de Pañella Alcàcer, faig un dibuixet per a incloure en este bloc a la banda dreta, que serà un enllaç que permetrà pujar amunt. Bé, una borinotada com una altra, però he practicat un poc amb el programa de dibuix i retoc Gimp i amb les plantilles i els enllaços en html.

Pel que fa a la música de Ronnie James Dio, he descobert que hi ha temes de Rainbow que no estan gens malament, sobretot en directe. Em falta repassar altres grups relacionats amb el cantant, però, sense adonar-me'n, o segurament per un excés d'excitació parlamentària que no convenia barrejar amb el heavy, he acabat passant per la música electrònica, amb Jean-Michel Jarre i Mike Oldfield i he acabat —ara mateix— revisant els millors temes de Dire Straits.

Sí, també hi ha hagut alguna anotació lingüística, com ara què féiem amb un quasi ininteŀligible apeo de Sanmartín Besalduch, que ha esdevingut fitació, per continuar amb el mot triat per Pañella Alcàcer.

Finalment, un company collistaire a tret a passejar un escassament documentat premigjorn (una variant del meu plemigjorn), que seria una denominació viva encara en la Valldigna (a Coromines li l'esmentaren per carta en 1980 des de Benifairó) per a la becadeta del migdia, és a dir, el que en altres terres es denomina habitualment migdiada. He fet la consulta als meus iŀlustres informadors indígenes vallers, tot i que no sé si les seues adreces internàutiques continuen vives, estan cloc-piu o s'han esvanit.

Mistreated

Ha faltat Ronnie James Dio, de qui no havia sentit parlar fins ara, així que em refugie en l'Spotify, a vore com sonen els grups en què va cantar. D'ací segurament botaré als Deep Purple, per no deixar les sendes velles.

I canviant a coses menys heavys (com diria una companya), generalment em sembla inadequat parlar de qüestions personals en públic, i açò, este bloc, vullgues que no, és un mitjà ben públic. Tanmateix, el faig servir també per a exposar públicament fins i tot unes petites porcions de la meua intimitat, poc o molt emmascarades. Les qüestions personals, és cert, no són necessàriament íntimes, i, vaja, a voltes si no les deixes per escrit, sembla que mai no hages pensat sobre el món que t'envolta més directament i, si ho has fet, escrivint-ho ho racionalitzes un poc més.

Com que hem tornat esta setmana a tindre passa de mala ànima i destrellat vanitós, dos aliats ben combinables i complementaris, doncs, estic una miqueta que no m'ho acabe. No puc dir que em lleve la son, però sí que tinc un cert mal de cap que no sé si atribuir a una antipatia manifesta que es transmet gestualment i amb la mirada o és a causa del canvi d'estació.

El canvi d'estació, certament, és un fenomen que s'allarga durant bastants setmanes durant l'any i em servix per a explicar tant mals de cap com granets i altres erupcions cutànies. Ara bé, este petit mal de cap persistent diria que en esta ocasió té més a vore amb el fet d'haver d'estar pensant i repensant el que és obvi i indiscutible, però que dos voluntats no declarades (mala ànima i destrellat vanitós) pretenen fer girar com si fóra una trompa. ¿Amb quina finalitat? Ahí està la gràcia: un bon no-res per a una i un privilegi per a l'altra, que hauríem de costejar els altres (destrellat vanitós inclosa) amb la faena de cada dia.

En tot cas, tot i que a voltes estic a punt d'oblidar-ho, he aconseguit recordar sempre que l'estupidesa és incansable i que en una discussió estúpida, tots els que hi intervenen semblen igualment estúpids. La meua petitat vanitat m'implora que no ho faça.

Soroll perceptible

Hi ha algunes sintonies que et desperten una sensació de seguretat, de confort, fins i tot inesperadament, com ara quan el grinyolar de les frontisses d'una porta t'inspira el record de la sintonia d'El Mundo de la fonografía de José Luis Pérez de Arteaga, que correspon el començament de la banda sonora del film Rebecca d'Alfred Hitchcok (Spotify), música de Franz Waxman. Un so, música, un soroll que transmet significats.

Són les traduccions que no parem de fer amb els nostres sentits, tot i que no ens n'adonem. Hi ha qui s'hi professionalitza en això de la traducció, com ara els traductors de Qüestió de fe de Donna Leon (Joan Puntí) i Els amants de John Connolly (Eduard Castanyo), que la revista Presència (núm. 1.992) torna a condemnar a l'anonimat en l'apartat de les novetats editorials. El director de la revista, Joan Ventura, em va dir que ho indicarien, però se'ls torna a oblidar. En canvi, l'editorial i el preu sí que l'indiquen, i també els noms dels traductors de La neu i altres complements circumstancials de Xuan Bello (Jordi Raventós) i de L'afer Curilov d'Irène Némirovsky (Lourdes Bigorra). Per tant, no és tan complicat, ¿no?

Demandes i retalls

Ara que s'acosta la retallada salarial que, per art de màgia, resoldrà el fet que les entitats bancàries i financeres s'hagen dedicat durant anys a convertir l'estalvi general en el seu casino particular o el seu paradís fiscal casolà (no cal anar al Carib o a Suïssa, encara que tampoc van malament per a desemboirar-se), l'advocada general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea diu que el cànon digital que s'aplica a l'estat espanyol és iŀlegal, i tot, perquè a la propietària d'una botigueta de Barcelona no li va semblar que fóra acceptable el que a la majoria li sembla increïble però que accepta com si fóra inevitable.

Tal com dia el Capità Enciam, els petits canvis són poderosos, i, de fet, tal com sabem massa —tot i que preferim descarregar-mos d'eixa responsabilitat—, la suma dels actes individuals, que tenen efectes coŀlectius i socials, comencen amb l'actuació individual de cada u. Era allò del camí que comença amb el primer pas, trobe.

Per exemple, ¿aconseguiré unes finestres de fusta decents amb un preu raonable o hauré de carregar amb unes finestres d'alumini sense ruptura de pont tèrmic? És clar, els actes individuals més comuns consistixen a carregar amb les d'alumini, perquè és el que n'hi ha, sense més consideracions. Després, pots renegar ben a gust, això sí. Però, ¿quin serà el meu petit canvi poderós? Si més no, comparar preus i qualitats a ca altres fusters, perquè en eixe ram, a pesar del que és comenta en general, també n'hi ha mercat i tot pot cambiar d'acord amb la demanda.

Si ja ho sabem massa, ningú va dir que fóra fàcil aconseguir el que és just. I si ho va dir algú, estava enganyant o estab ben enganyat. Ja que me s'emporten un 8&#nbsp;% de retallada salarial, hauré d'incrementar, si més no, un 8&#nbsp;% d'exigència ciutadana: ¿Mundo Ilusión? ¿Terra Mítica? ¿Ciutat de les Llengües? ¿Mahattan de Cullera? Comencem per tancar l'interruptor de la pantalla quan tanquem l'ordinador.

Cita dominical / 82: Víctor Alpuente Giné

Els polítics corruptes sobreviuen en el seus càrrecs gràcies a que oferixen béns particularitzats a membres de xarxes clientelars, tant si són iŀlegals, com ara llocs en l'administració pública, o iŀlegals, com ara tractes de favor en contractes públics.

Víctor Alpuente Giné, «La paradoja de la corrupción», El País, 04.05.2010.

Desconnectar

Diu un article d'economia del diari (Fernando Barciela, «Una china en su zapato», El País, 09.05.2010):

La realitat és que la situació actual del mercat no té res a vore amb la de fa quinze o vint anys. Si és cert que el casual s'ha convertit en la línia de calcer més utilitzada (la gent se'ls posa per a anar a tot arreu) i la més interessant per les seues possibilitats fashion [...], no és menys cert que l'oferta és ara iŀlimitada.

Doncs, una mica com s'esdevé amb la llengua, que a pesar que continuem coneixent les fórmules i el lèxic per a anar més mudats o més posats, s'ha generalitzat tant el casual lingüístic que l'oferta és immensa i també sembla que et pugues moure per tot arreu amb eixe registre.

Ben cert és que hi ha els nostàlgics, els erudits i les ànimes classificadores que preferixen encaixar cada peça en el seu lloc, com si el lloc on encaixaven les peces fóra necessàriament «el seu». És cert que en perdre els formulismes, les convencions, perdem alguna idea bona, algun tret cultural... Tanmateix, això tampoc no és una pèrdua absoluta, sinó relativa, moltes vegades els substituïm. A més, això és un indicador d'època, de persones diferents, dels que érem i dels que som. Com sempre, podem lamentar-ho i podem conéixer-ho, dos opcions no excloents i que hauríem de tindre sempre a mà.

Parlar de vosté, parlar de tu, parlar de vós, quins debats no arribarem a fer. La vellea que mos acaça. La meua àvia em dia que jo no sabia què era passar una guerra; ma tia que no sabia què era passar fam... No sé massa bé amb què renyarem els qui vénen darrere, però tenim munició per a tots els gustos. Per exemple, no sabeu què és viure desconnectat.

Un 5 %... ¡Para el cabàs!

A voltes sembla ridícul que pugues pensar que el 5 % del teu sou de funcionari puga resoldre les malifetes polítiques, bancàries i financeres que han provocat el que coneixem com a crisi econòmica. D'acord.

Al cap i a la fi, si pensem en el global dels funcionaris, ja suma una poc més de diners que es veu que els polítics governants es podran gastar en pujar en Ferrari, atorgar contractes a dits d'instituts d'ensenyament que tindran un sobrepreu del 300 %, convenis i subvencions per als oripells de l'església catòlica, armament per a matar persones més miserables encara que malviuen en països propers o llunyans, regals de Nadal o de commemoració de les Corts, tal com el restaurant ruïnós que l'anterior president, Julio de España, va fer construir en l'hemicicle i que ha deixat com a penyora... I tantes, tantes possibles nimietats que es podrien resoldre amb un funcionaments més transparent i rigorós de l'administració pública que no se n'anirien en Fileses, Naseiros, Zaplanes, Camps i Bigotes... Ah, no: retallem el 5% del sou dels funcionaris, això sí que és fàcil, vistós i ja no cal fer res més, ¿no?

És a dir, la partida de diners se'n va en els arquitectes i advocats que cobren en negre, les constructores, botigues i llanterners que no et cobren l'iva, les despeses de representació, el personal i les famílies eventuals d'assessorament i cafés diversos dels càrrecs polítics, les festes de socialització de les elits polítiques i socials, la calefacció i l'aire condicionat deficients i malbaratadors dels edificis públics, l'aigua que se'n va pels albellons mentres els demagogs de torn prometen transvasaments a crits i colps de paella pagada per tots, les multes que els alcaldes perdonen als seus «clients», les llicències urbanístiques per a les butjaques polítiques... No pararíem. De fet, eixe és el funcionament de la nostra petita democràcia. I podem dir que és una sort, vaja.

En resum, que jutgen Garzón i que li restauren els drets, que inhabiliten ja d'una al tal jutge Varela i a la colla d'alegres maniquins sense por ni vergonya del cas Gürtel i, si anara aixina, encara podríem alegrar-mos de poder contribuir-hi amb un 5 %. No s'enganya Camps Ortiz quan diu que ningú es pot creure que ell es venga per uns vestits: no mos ho creguem, sabem que n'hi ha més.

Macros mentals

¿I què fem si treballem en Word amb documents que contenen més d'una llengua alhora? Tant és si el document està fet com si l'estem escrivint, podem fer una macro (associada a una combinació de tecles) com la següent:

Sub Idiomes()
'
' Idiomes Macro
' Macro creada el 23/02/01
'
On Error GoTo eixida
Rem QUADRE DE TRIA
WordBasic.BeginDialog 300, 150, "Tria l'idioma:"
WordBasic.OptionGroup "Grup"
WordBasic.OptionButton 50, 6, 150, 16, "&Català", "Botó1"
WordBasic.OptionButton 150, 6, 150, 16, "&Espanyol", "Botó2"
WordBasic.OptionButton 50, 26, 150, 16, "&Anglés", "Botó3"
WordBasic.OptionButton 150, 26, 150, 16, "&Francés", "Botó4"

WordBasic.OKButton 105, 75, 88, 21
WordBasic.CancelButton 105, 100, 88, 21
WordBasic.EndDialog
Dim Diàleg As Object: Set Diàleg = WordBasic.CurValues.UserDialog
On Error GoTo eixida
If WordBasic.Dialog.UserDialog(Diàleg) Then
If Diàleg.Grup = 0 Then Selection.LanguageID = wdCatalan
If Diàleg.Grup = 1 Then Selection.LanguageID = wdSpanishModernSort
If Diàleg.Grup = 2 Then Selection.LanguageID = wdEnglishUS
If Diàleg.Grup = 3 Then Selection.LanguageID = wdFrench

eixida:
End If

End Sub

Amb eixa macro (en Open Office encara no sé fer-ne), el text que seleccionem canvia a l'idioma que triem, cosa que facilita la correcció (i cal recordar crear diccionaris per a cada idioma).

Ara bé, si Cortes Llopis (pp) diu «churros con meninas», això ja no hi ha macros que ho apanyen.

Lògica lingüística

«Volvido», diu la diputada Quinzá Alegre, que ha corregit immediatament, «vuelto». És el que té la llengua, que dóna més opcions de les que fem servir, però la normativa, la «legislació» de la llengua, establix els límits de l'acceptabilitat. Més avant, em diuen que el diputat Cortes Llopis, enmig d'un discurs atarantat, inventa el gènere «fémino». ¡La llengua per a qui la treballa!, indubtablement.

Per cert, parlava Cortes Llopis de la llibertat d'educació, d'empresa educativa, per extensió... Ni més ni menys que un representant del partit del govern valencià, que pretén tallar les emissions de la televisió i ràdio públiques catalanes que arriben al País Valencià. ¿Quina llibertat estan ensenyant en l'educació, per tant? ¿La llibertat autoritària? ¿La dictadura llibertària? Llibertat per crear centres educatius (de l'Opus, per cert), però censura de la comunicació i informació lliures. Tal com diu la lògica de Fernando Savater en rèplica a Jesús Mosterín, «si veig (el baló / la iaia) al pati, li pegue amb el peu». Sí, hi ha qui tracta la iaia com si fóra un baló; i qui diu la iaia, diu els bous, que es veu que sí que són per a pegar-los patades.

I acabant ja amb un altre puntelló a la lògica: el lliure mercat sense adobs socials democràtics, és a dir, la desregulació dels mercats financers, que ha provocat beneficis privats i ruïna social pública, negocis fraudulents, amiguisme i clientelisme en personal eventual dins de l'administració pública, càrrecs públics amics dels jutges de la seua causa, diputats que violen els drets constitucionals i continuen en els càrrecs, adjudicacions a dit, imposts sobre les rendes del treball i no sobre els guanys especulatius, frau fiscal, finançament iŀlegal dels principals partits polítics (pp en primer lloc), irresponsabilitat pel dany a la hisenda pública, etc. ¿Resultat de l'operació? Rebaixa del 5 % en els sous dels funcionaris públics. Les oronelles fan l'estiu. I si no vénen, les pintem.

Relacions

He estatut buscant algun altre cantant en àrab que m'agradara tant com l'algeriana Souad Massi, però per ara el que he sentit no m'ha fet el pes. Després d'intentar-ho amb Fairuz, Elissa i George Wassouf, torne a Bach a través de Rostropovich, per a descansar el cervell mentres xarra Torró Gil.

Arran dels escarafalls que ha mogut la nova gestió de la transcripció cortesana, he sentit algun tremoló en l'ànima en intentar avaluar què aporten algunes persones als companys de faena. Els disgust pel que estic pensant i pel que estic valorant és profund, però l'experiència em mostra que hi ha qui aporta d'acord amb les seues capacitats i possibilitats personals i professionals. Tanmateix, també hi ha qui no aporta, sinó que simplement s'endú, absorbix —vampiritza, per fer-ho cinematogràfic.

Això deu passar en tots els àmbits de la vida, però és una cosa en què potser no pares massa atenció. El dia que ho fas, però, a pesar del disgust inicial, te s'obri un badall en el núvol fosc que fins ara temies vore llampegant. Cal aprendre a apreciar també la part negativa de les relacions humanes.

Treballs delicats

Estic pensant en ampliar lingüísticament este bloc, és a dir, no limitar-me a la possibilitat que donen els traductors automàtics, com ara els botonets que tinc en la columna de la dreta, sinó anant més enllà, fer versions dels apunts en dos idiomes més. Hi ha eminències lingüístiques que ho fan, com ara la Comtessa d'Angeville (català - castellà) o, millora encara, tal com fa la traductora professional del Blog sur la traduction que treballa amb l'anglés i el francés.

Ja sé que és això és una complicació, més encara si continue pretenent fer un apunt diari. Fer-ho en castellà no tindria més complicació, supose, que hi estem acostumats, a eixe bilingüisme i a eixa normativa, però passar-ho al francés o a l'italià sí que requeriria una posada al dia en unes normatives que fins ara havíem alçat en no sé quina pallissa ortogràfica.

M'ho he de pensar bé, i he de fer els assajos oportuns abans d'obrir eixes rèpliques. Fins i tot repensar eixa necessitat de ser llegit en altres llengües. En tot cas, és fàcil llegir les llengües romàniques si en coneixes dos —amb tot, veig que no lligc cap bloc en italià...—, i, per tant, no caldria fer eixes trauduccions. I, per cert, les meues habilitats lingüístiques tampoc no m'asseguren massa èxit escrivint en anglés.

Au, a pensar-ho. Es nota que és dilluns i que la novetat del dia ha estat que la tècnica de salut laboral m'ha fet recordar que treballe amb el teclat i la cadira de gairó respecte de la taula, perquè, si he de fer servir el ratolí, acaben fent-me mal el braç i el muscle. Aixina el tinc més a prop de la mà dreta. Sóc molt delicat en algunes coses.

Cita dominical / 81: Manuel Rodríguez Rivero

L'esquerra mai no deuria deixar en mans de la dreta la crítica de les estupideses dels qui pretenen parlar o actuar en nom seu, perquè d'eixa manera esdevé menys creïble. Quan eixa aprensió —«no donar-li armes a la dreta»— es barreja amb les vidrioses qüestions de la correcció política, l'error s'amplifica.

Manuel Rodríguez Rivero, «Negro sobre blanco o censores y maestros», El País, 17.04.2010.

Desregulacions socials

I ara, dissabte, ja em diràs què he de poder escriure, després de passar el dia amunt i avall, sense temps per a pensar més que en mobiliari o alimentació. Doncs, d'això està feta la vida, en realitat. Per exemple, de la dependenta que no ha sentit mai, això diu, la paraula «aixeta», i jo em pense que fa mala cara per qüestions laborals, però a Takse li sembla que el que li molesta és que no li parlem en castellà. ¡I ara!, ¡mai no ho hauria pensat!

A banda, també hi ha el cas típic del valencià de tota la vida que s'ha de presentar al mitjà de la jqcv en juny i que opina que parla molt malament, sense adonar-se que té una prosa molt més bona que la poesia que li posen molts presentadors de l'infame canal públic de televisió de la Generalitat valenciana. Certament, era estrany que no saber què són els llanterners, però ara ja la sap.

I acabarem el dissabte denunciant que la força del mercat desregulat, incompetent i amb deriva cap al monopoli m'està fotent la tv3. Es veu que la competència, per als «liberals» autoritaris que mos governen és el monopoli territorial de l'emissió. És a dir, que si m'agrada el Cacaolat, doncs, no, el monopoli diu que ací he de breu Choleck, i si vullc tastar un vi del Priorat, doncs, no, ha de ser de Requena... ¿Era això?

De moment, després d'uns quants milers d'euros de tots els valencians gastats en recursos judicials, la Generalitat s'ha d'engolir la supèrbia i la demagògia en el cas de la titulació universitària de capacitació lingüística (filologia catalana). A poc a poc ho resoldrem tot, sense haver de deixar ningú tombat en una cuneta, tal com dia el president peper Camps Ortiz que li desitjaven els socialistes. Només un poc més despullat, això sí.

Llengües redundants

Sembla que la Universitat de València suprimirà la correcció dels texts juridicoadministratius d'entre les assignatures del màster que impartirà l'any que ve per a futurs tècnics lingüístics. Si no fóra perquè ho trobe iŀlògic, fins i tot podria dir que fan bé, tenint en compte l'existència residual d'eixa correcció. (I estic segur que el professor d'eixa petita assignatura no ho feia per diners, que sis-cents euros no resolen res al cap de l'any. Potser és que canvien de professor, que tampoc no puc que el que n'hi havia fóra cap eminència en la qüestió.)

En realitat la correcció de textos juridicoadministratius és la correcció de la traducció del text castellà, i això és realment un fet paradoxal per a l'existència d'una llengua oficial. La realitat és que el valencioà pràcticament no existix en l'àmbit juridicoadministratiu, si entenem per existència, l'ús en la redacció de documents. En un país on els ciutadans «necessiten» fer servir el castellà per a obtindre, posteriorment, documents en valencià, no podem concloure de cap manera que el que cal és saber traduir correctament. Llevat no tingam clar en què consistixen els drets lingüístics i, fins i tot, l'existència d'una llengua.

Em passa pel cap que això és una cosa com si decidírem no escriure noveŀles en català, ja que n'hi han tants milions de noveŀles escrites en altres llengües, entre les quals, molts milers de castellanes. Les podem traduir i avant. El cas és que em sembla evident és que, ja posats, per a què buscar els còpies, si podem llegir directament els originals.

Malauradament, eixe punt de vista és conegut i no faré ara un repàs als Galinsogas, Savaters i altres ideòlegs de la redundància de les llengües (que no siguen les seues). El mal és que la Universitat de València hi caiga de morros. I fa anys que ho fa i aixina estem, entre una proclama d'«unitat» lingüística i la següent, anem perdent els llençols de l'ús.

Músiques socials

M'he llançat una mica més hui en l'ús de les xarxes 2.0, que diuen, és a dir, principalment el Facebook, que tinc prou descuidat en general. Tot perquè l'Spotify ha canviat el contracte i m'ha oferit la possibilitat d'enviar les meues músiques a eixos amics mig desconeguts de la xarxa. He fet algunes proves. He de dir que no m'aclarixc massa amb la interfície del Facebook, que tampoc acaba de funcionar massa bé, trobe.

En canvi, l'Spotify va millorant en tots els sentits. A més de posar-me de fons Håkan Hellström, pegant una volta passant per Holanda, he tornat a caure en Suècia amb Raymond & Maria i he topat amb Säkert, que no estan malament. Pop lleuger. No sé si és que simplement em fa gràcies el suec. A més, he topat amb les noves possibilitats de conéixer la música que recomanen altres usuaris. Gràcies a un d'ells, m'he adonat que no tenia res d'àrab i he començat eixa llista amb Souad Massi, algeriana.

No sé si faré molt de recorregut en la cosa de la socialització, que sóc molt desapegat, però quant a novetats musicals, la cosa sí que sembla que funciona.

Ses senyories

Em demana un company si «sa senyoria» o «vostra senyoria». Mire una mica a vore què solen fer «ses senyories» i, sí, «sa senyoria». Els nostres diputats estan a l'última en el que fa a carrincloneria ininteŀligible i, per tant, una ploma d'oca fins i tot podria ser un estri necessari en molts despatxos. Al cap i a la fi, això és el poder de la classe, la capacitat de manipular el llenguatge. Bé, però és un simple accessori, tampoc cal que mos en passem.

El que sí que va de bo són el clientelisme, l'amiguisme, les adhesions incondicionals, etc. El cas és que em sembla que per ací encara no han discutit sobre el hijab i totes eixes variants de mocadors al cap que tant han de fer per la protecció de la llibertat... La llibertat que tenen alguns d'obligar les dones a portar mocadors al cap, pel que sembla.

Certament, a mi m'és igual el mocador que cadascú es puga posar al cap, home o dona, que de tot n'hi ha. El que no veig gens acceptable és l'amenaça a la llibertat que prové del fet que unes persones es pensen que la seua llibertat consistix a reprimir la llibertat i els drets dels altres, i per tal d'assegurar-se la patent de cors, es veu que ho proclamen en nom d'alguna religió, com si les religions foren tractats internacionals o la declaració dels drets humans.

Les religions no les descobrirem ara. El que sí que caldria descobrir és la normativa que regula la vestimenta en els centres educatius públics. Si diu que no es poden dur pinces d'estendre en les orelles, doncs, per molt que ho diga una religió particupar de ca u, no se'n poden dur. Si no ho diu, avant amb les pinces. I qui diu pinces diu mocadors o tirants amb la bandera espanyola.

Malauradament, amb això del mocador d'alguns musulmans s'esdevé com amb això de les faldes i els pantalons, que no t'aclarixen mai res. Hi ha qui diu que, sí, que és religiós, però que qui el porta ho fa per una decisió lliure i personal. Llavors boten alguns que diuen que és una imposició masclista pròpia d'una certa cultura (associada a una religió). I, finalment, hi ha qui mata «religiosament»...

Em qualsevol cas, i per acabar en un punt conegut i indefugible, Francisco Camps Ortiz no lluïx hijab, ell, tan religiós de la seua religió, però sí que vist roba regalada per uns «empresaris» amb una religió que consistix en apoderar-se dels cabals públics. Crec que almenys no eren masclistes, i en això hauríem avançat un poc, ja que també li feien regals a les parelles i fills dels subornats i subornades. La família, és clar, un altre pilar d'eixa societat que paga religiosament.

Identitats inoxidables

No sabia què li passava al Blogger. Em pensava que m'havia eliminat el quadre del bloc dedicat a identificar-me que havia d'aparéixer en la columna de la dreta (em va avisar l'amic Francesc fa uns dies i no sé des de quan no apareix). Si entrava en la configuració, en la fitxa del format, sí que el tenia ben coŀlocadet i el podia editar, però no apareixia en el bloc. Finalment, la cosa era de poc trellat, només calia «compartir» el meu perfil, cosa que no sé per què s'havia desmarcat. Ja torne a tindre el quadre «sobre qui escriu estos apunts» al lloc.

No és que hi diga res important ni essencial. Tanmateix, a pesar del que em pense que amague de mi, crec que un mínim de cortesia pot ser necessari fins i tot per a copsar fins a quin punt les «animalades» i «heterodòxies» que puc amollar en este bloc poden resultar ajustades o no respecte de la personalitat amb què m'identifique.

Com que dic que faig de tècnic lingüístic hi ha qui s'estranya que no em cenyixca a conéixer i aplicar la normativa de l'ensenyament —i ja m'ho han dit alguna vegada—. Tinc el costum d'espigolar per tots els racons de les normatives, però, més encara, pels bancals de la llengua. Hi ha tècnics i tècniques que fruïxen encertant la proposta més beneïda per alguna autoritat (normalment, l'iec), però jo preferixc descobrir fins a quin punt l'encerten i mos enriquixen els parlants quan mos descobrixen les limitacions de la normativa i de les tècniques amb què s'ensenya i s'aprén. Sí, estem molt acostumats a confondre la part amb el tot, la causa i la conseqüència, els sons amb l'ortografia, els dialectes amb la diacronia, les llengües amb el dret lingüístic, etc.

I ara em toca sentir que Ballester Costa acusa de mentirós Lozano i Pastor i li diu que els seus néts sabran les mentires que va dir perquè les podran llegir en el Diari de Sessions. ¡I tant! Però el pitjor no són les mentires, sinó que això de l'equitat, la transparència, la justícia, són conceptes que es violen i es destruïxen no tant des de la mentira, que es pot rebatre, sinó des del cinisme, que és realment inoxidable.

Ceps vells

Abans de la fiŀloxera, hi ha uns quants productors de vins que diuen que recuperen o llancen vi elaborat amb ceps que van sobreviure a la malaltia que va arrasar el raïm europeu durant el segle xix.

Segons els cambrer de La Pitanza (carrer de Quart de València; encara no tenen la carta en valencià) hui n'hem tastat un, Atteca (garnatxa, Calatayud, 2008). Una relació preu-qualitat exceŀlent. No sé si la fiŀloxera era la mateixa o era posterior, però el tast ha anat molt bé i l'evolució del vi una volta obert ha estat molt bona. Amb les postres, mistela de Xaló. I, finalment, a Emili li pega per convidar. Fantàstic. Li la tornarem, és clar.

En la faena, anote una referència a Gregor Samsa, el de La transformació (o metamorfosi), feta pel diputat socialista Mata Gómez. De fet, el to amb què parlava semblava que tiraria més aviat cap al conte de Monterroso sobre el dinosaure. Més encara si tenim en compte amb qui parlava.

Cita dominical / 80: Diego A. Manrique

El cas Watergate suposà el desprestigi d'aquelles accions clandestines: es disculpaven els excessos contra comunistes i negres rebels, però hi va haver indignació quan «els homes del president» van ser atrapats espiant el Partit Demòcrata. El minuciós Comité Church va destapar les misèries del Counter Intelligence Program que l'fbi va pilotar entre 1956 i 1971, sense oblidar les gestes de la cia fora del país.

La revelació d'unes indignitats que entelaven l'autoestima de la democràcia dels eua va servir per a reforçar la Llei de llibertat d'informació, que permet accedir a expedients confidencials.

Diego A. Manrique, «Sexo, drogas y micrófonos ocultos», El País, 25.04.2010.

Al País Valencià, delictes diversos i altres indignitats comesos per funcionaris i alts càrrecs públics —els vestits i altres regals del president Camps Ortiz i família, el rellonge de la consellera Martínez Navarro, els sacs de l'alcaldessa Barberá Nolla, el cotxe del diputat Costa Climent, les adjudicacions a dit de Pedro García Gimeno en tvv, les empreses beneficiades de la família del conseller Cotino Ferrer...— estan a punt de donar pas a una època de transparència. L'endemà de la vespra, és clar.

Les ficcions de la realitat

Hi ha una peŀlícula que no em pensava que arribara a recordar tan seguit seguit, però, lamentablement, és una cosa de cada dia. Seria «la mano que messe la cuna» (conforme ho pronuncie amb un cert to macabre), el títol castellà d'aquella peŀlícula americana de Curtis Hanson, The Hand That Rocks the Cradle, un cas que barreja l'obsessió i la suplantació de personalitat.

El que a mi me se presenta davant dels ulls no té encara unes conseqüències tan tòxiques i funestes com les del film, però, ai, els aspectes més superficials d'aquell cas sí que em vénen al cap cada vegada que davant dels meus ulls es reproduïxen algunes escenes del tipus «vaja, hui anem casi igual», o «les dos portem falda hui»... Ja ho sé, estic exagerant, que tot això és normal... Sí, fins a un cert punt. La que passa és que hi ha certs factors —que han enrarit finalment la relació laboral— que s'associen fàcilment amb la trama cinematogràfica. Ja n'he parlat fa uns dies un poc de passada, la rancúnia, el ressentiment i eixos comportaments exaltats i gens raonables que poden derivar d'una simple inseguretat psicològica i d'unes ganes de compensar-la amb l'egolatria.

Sí, la realitat supera la ficció... Si és que existix, això de la realitat.