L'endemà d'un fracàs

Hui, que és l'endemà d'ahir —veges quines coses—, Ferran Suay i Lerma mos descobrix els dimonis que punxen en el comportament d'alguns «compatriotes» valencians que no volen ser «activistes», que volen viure amb «normalitat» la seua vida, i que la viuen... ¡en castellà! sempre que els seus prejuís els fan concebre alguna perspectiva de «conflicte» lingüístic. Ai, quines fatalitats té la vida.

Gràcies a eixa remoguda intestinal, hem confirmat de nou que la història de la política i la gestió lingüística del País Valencià s'adiu amb els prejuís i les percepcions d'unes quantes persones. En canvi, no s'adiu gens amb l'anàlisi, la recerca, l'aplicació i la revisió de programes fonamentats. Més encara, hem hagut de tornar a sentir, amb vergonya aliena, arguments com «en aquell moment», «fa trenta-un anys que treballe en el valencià», «es féu el que es podia fer», «haguérem volgut fer més, però no era possible»... Cap rastre d'una desitjable valoració crítica. I, verdaderament, són frases que haurien de ser un punt de partida per a la revisió de la faena feta i l'autocrítica necessària.

Però, ben al contrari, sembla que plantegen l'autocrítica com un reconeiximent de «culpa» i no com un mecanisme d'esmena i de millora. I això que, vista l'actualitat, ens han portat al bon no res en què continuem instal·lats al cap dels anys, en una supervivència interina i precària. Però es veu que ja és un èxit per a ells.

Estic segur que no tenien cap futur tan terrible en perspectiva que faça que açò els semble acceptable, sinó que, simplement, la possibilitat de fer el cor fort per a superar el que pot semblar un fracàs, és una actitud que no correspon a la seua educació política, partidària i personal. Sense adonar-se, són l'espill dels profetes de la catàstrofe, que també abunden en l'altra banda, en una posició abrandada i perfectament compensatòria.

Per resumir, la frase del dia: «Si els valencians fórem negres, votaríem el Ku Klux Klan».